dijous, 31 de març del 2011

Tres Genets: NOCTURNAL

2n. Genet: LA GUERRA

Sento l'esclat esmorteït de bombes
i la metralladora, de rítmic repicar.
Veig gent que corre, buscant l'ombra
on amagar el seu cos i el seu esguard.

Veig mans que vessen odi,
brandant armes vessant sang
i d'altres mans crispades que tremolen
pel pes de tanta iniquitat.

Veig nens que ploren, de por, desemparats
i d'altres que no ploren de blanc amortallats.
Tant de dolor m'enutja, em cansa, em sobrepassa...
Canvio d'emissora
                              i acabo de sopar.
                                                   Glòria



dimecres, 30 de març del 2011

*"ALAS DE ÁNGEL"



Amor sereno,
de manos celestes,
alas de ángel benditas,
que en el aire están escritas,
las caricias que amanecen.

Amor sereno
de fuerza terrenal
suspiro de ángel bueno
en tus manos celestiales
Todo el misterio allí arde.

Tierra, sol, fuego y aire
deja que aquellas manos
me acaricien una y mil tardes.

Como rayo de rosa amarilla,
como mar de fuego ardiente,
sin tus manos y tus caricias,
no florecería hoy de repente.

Porque el amor que nace de ti,
es el que me tiene amarrada,
como el velero a buen puerto,
y con mi alma cautivada.

Amor sereno te quiero vivir,
y hoy es el mismo cielo
Que nos cubre a ti y a mí.

Benditas alas de ángel,
y vuelo de gavilán,
es el amor verdadero.
El que perdura hasta la eternidad.

Déjame que te acompañe,
Y tú, tú no olvides jamás.

                                                             Rosa Maria Vargas







dissabte, 26 de març del 2011

"EL CEL"



Cel, ets blau com el mar.

Cel, brilles molt més que les esperances,

cel, em dones tota l’energia.

Oh! cel! ets tan màgic

i tens sol, lluna i un estel

que brilla quan penso en tu!

                                      Paula Gómez i Moreno




divendres, 25 de març del 2011

"ET VEIG"

Un amor, sincer i per sempre. I a demés un bellíssim poema.




Et veig
com un raig de llum damunt l'empedrat gris,
enmig la claror que destaca el teu rostre de rosella.
Et veig
alegre, desperta, seriosa i greu, com les estacions del any
que donen voltes des de sempre.
Et veig
caminat al meu costat prudent i una mica distant
com les muntanyes que vull aconseguir.
Et veig
somrient, il·luminant l'horitzó, obrint camins d'esperança
al teu voltant
Et veig
i el cant que sento dintre meu, em fa dansar d'alegria
sobre les fulles de la Primavera.
Et veig
i els teus ulls son un reclam impossible de desobeir,
ets un llampec que travessa un núvol,
una guspira de foc que incendia el cor.
Et veig
i camino pensant quan tornaré a sentir la veu de cristall
que m'empresona.
  Et veig....

                          Joan Bernadas





dijous, 24 de març del 2011

*"DULCE AMOR"




Tú que me miras desde la ventana de tu corazón,
tú que me escuchas con los oidos de tu alma,
tú que te enamoras siempre, siempre, de mi voz
tantas veces alegre y otras tantas cansada.

Amor, dulce amor, me creas

Tú que comprendes mis sabias palabras,
tú que escuchas mis plenos silencios,
tú que esperas, que cada segundo
de mis dias vacios, se llene de poesía
como siempre...siempre.

Amor, dulce amor, existo.

Tu que sientes mis angelicales primaveras,
tu que entiendes el constante
renacer de mi alma,
y paciente y sincero tú esperas
a que brote la alegria
de mi más profunda calma.
Amor, dulce amor, te siento

Poque eres mi paz y mi consuelo,
el gozo de compartir la unidad,
y juntos en un lejano mirar,
expresamos la inmensidad del cielo.

Me creas            Existo
******   Te siento   *******
Bendito      ángel     de     amor
Compartimos * Expresamos
Amamos  -  Morimos
Re-nacemos
***
                                                 *               
                                                      Rosa Maria Vargas





dimecres, 23 de març del 2011

*"EL PAJARO VERDE"

 Lindo como hoja nueva
¿donde vas tan presumido?

Dia asombroso.
El pajaro verde 
sale con su canción

Tu bonito,
tu cantador de canciones
junto a mi corazón.
Yo te digo:
Cántame,
pero tu no quieres 
y te apartas.

¿Dónde vas, 
de donde vienes?
Vienes de la hierba
junto al nido de tu hembra.

Vuela pájaro:
haz tu largo viaje
para que admiren
tu lindo plumaje.

               Paula Gómez i Moreno


 
             

diumenge, 20 de març del 2011

JA HA ARRIBAT LA PRIMAVERA! : Poema "L'ABELLA"

Ja arribat la Primavera, si més no al calendari.
Aquesta setmana posarem uns quants Poemes que ens la recordin. Poemes que parlin de la Natura, de flors, d'animalons. També d'amor. L'amor no pot faltar a la primavera.
El poema d'avui i el del dimecres i divendres son de les meves netes. Son poemes infantils (els van escriure quan tenien 9 anys) però son molt bonics, per això els hi van premiar.

                                              *****

"L'ABELLA"

L'abella
canta cantarella.
Amb pijama de ratlles
olora la flor de les ametlles.


Embolica el dolç regal
Amb ratlles grogues i negres.
De flor en flor
De poncella en poncella
De margarida a rosella

Què és la primavera
Sens ella?
    Laia Pujadas i Moreno

                           







dissabte, 19 de març del 2011

" ULLS DE MEL "




T'allibero. Ves-te'n
No vull veure aquests ulls tan dolços
i que ara em fereixen,
doncs son pous de neguit.
Ni sentir la ranera
com la serra llimant vidres
que m'esglaia en la nit.

L'animàlia vivia entre reixes
però creix i per les escletxes
s'anat esmunyint.
Ara corre lliure, 
per camins de cendra 
i per rius de llim.
Capgirant l'ordre de les coses.
Trastocant el que teníem assumit.
Amb dolor ho dic:
Ans de que ens venci...t'allibero
Ves-te'n. 
              Jo resto sola aquí. 
                                       Glòria


divendres, 18 de març del 2011

"ÀNGEL CAIGUT"


En Joan ens evoca una imatge desgraciadament quotidiana. Àngels caiguts, amb un destí del que difícilment es podran escapar...





Asseguda i amb el cap cobert per un mocador
 de color imprecís,
estén la mà, i amb la criatura com a reclam, demana
i servil s’inclina quan rep l’almoina compassiva.
Pobre àngel en les escales del metro caigut!
Mentre altres es gronxen feliços en el parc,
tu viuràs en un raser de sabates brutes 
i cigarretes llençades.
A ells els rentaran les mans tantes vegades com calgui,
i tu te les posaràs a la boca havent netejat, 
innocent, les rajoles ennegrides.
Mentre ells s’adormiran dolçament cantats,
a tu t’adormirà el raspós frec de les sabatilles de marca.
Pobre àngel en les escales del metro caigut, i utilitzat
                                                  Joan Bernadas


dimarts, 15 de març del 2011

"RECORDS I CONFESSIONS"



                               (TOT RECORDANT GIL DE BIEDMA)
 
Jo vaig néixer, perdoneu-me, però no em vaig tenir la culpa,
en un any, en una casa i un país amb problemes.
La meva mare, gens donada a la queixa, el primer mes
oferia les primeres llàgrimes sobre un fons de trets rebels i anàrquics.
Els records d’infància són records d’habitacions fosques,
cuina sense rebost, i un pati sense grava,
on en racó, amagades sota un cobert improvisat,
s’amuntegaven calaixeres de marbres trencats i munts de rajoles inservibles.
Tot caduc, misèrrim i lleugerament sinistre.
Al defora, al carrer, era la continuació del conflicte
a escala gran, de rebel·lia injusta i assassinat innoble.
S’explicaven històries terribles, de veïns forçats a fer passeigs,
cap a bòbiles plenes de precs i de fang envermellit.
Es veien homes sorruts o cridaners, dones plorant
amb infants atemorits agafats a les faldilles.
La vida, malgrat tot, dona giravolts rars,
i el què és més estrany encara; la inconsciència desastrosa
de molts adults i la clara percepció dels infants
que estàvem vivint un temps paorós per culpa
de gent amb noms sonors i llunyans.
I que era possible quedar-se sol en un món fred i cruel,
on el cop i el crit fossin el futur més probable.
Del temps que em va tocar viure
m’ha quedat un sentit tràgic de la vida
i una clara i insignificant decisió de lluitar contra la
injustícia.  
                                                  Joan Bernadas

dilluns, 14 de març del 2011

ABSÈNCIA


M'emmirallo als teus ulls
però s'ha tancat la porta.
Perquè et sento tan lluny
quan estem a la vora?

Pel teu front passen núvols,
sense pluja ni ombra
i una boira com pols
en la mirada eixorca.

Tu restes a un castell
sense clau a la porta.
M 'estavello contra ell
fins a perdre les forces!

La tarda va caient,
esdevé melangiosa...
i jo et premo la mà,
tu no em tornes resposta.

La mà que acaronava
ara es balba i absent,
una branca sens saba
d'aquest cos que no és teu.

Solament a vegades
pregona en els teus ulls
una mirada clara
que em diu que encara ets tu.
                               Glòria




Pintura: Renè Magritte






dissabte, 12 de març del 2011

*"LOS BRAZOS DE DIOS"




 Oda a mis brazos










Ay de aquellos brazos que no abrazan
Ay de aquellos brazos que no crean
Ay de aquellos brazos que no sirven
Ay de aquellos brazos que no siembran.

Son los mismos brazos que acarician
son los mismos brazos que te tientan
son los mismos brazos que se agitan
son los mismos brazos que te estrechan.

Son como dos ramas de hojas vivas
son como dos ramas de hojas muertas.
Son como dos vidas renovadas
son como dos vidas que se quiebran.

Ay de aquellos brazos que hoy me abrazan
ay de aquellos brazos que hoy me inventan
ay de aquellos brazos que hoy me sirven
ay de aquellos brazos que hoy me pueblan.

Son las mismas alas de marfil
son las mismas ramas de oro y cera
son las mismas alas azul añil
son las mismas alas que me aquietan.

Son como dos ramas de un olivo
son como dos partes de una esfera
son como sentir los brazos de Dios
acariciando mis brazos 
y sembrando tierra nueva.
                           Rosa Maria Vargas






divendres, 11 de març del 2011

*HIEDRA

No me importa el rigor con que me tratas,
ni tu desdén, ni tu desprecio.
Yo seguiré a tu lado fiel
hasta el final del tiempo.

Me adheriré a tu cuerpo como yedra
a un árbol ya caduco y seco.
Me enroscaré a tu tronco
y mis raices invadirán
tus surcos y tus huecos. 
Cubriré tus yertas ramas
con mis hojas en una unión
total, sin fisuras y sin miedos.

Más si un dia tú decides 
arrancar mi huella de tu cuerpo
arrancarás conmigo tu corteza.
Y quedarás desnudo e indefenso.
                           Glòria









    

dimecres, 9 de març del 2011

RETRATS EN SÈPIA

Em capbusso dins l'antiga 
capsa de guardar galetes.
Es de llauna i a la tapa
hi ha unes holandeses 
dins d'una sanefa. 
Busco les arrels. Els avantpassats,
la meva nissaga, immortalitzats
en retrats en sèpia a dintre la capsa.
Trobo un mar de rostres esperant pacients
alguna mirada: 
Dues senyoretes amb cara de nina
que miren formals cap al retratista.
Parella de nuvis. Ell amb bogitàs,
ella, vestida de negre, sembla esporugida.
Un oncle de blanc. Va molt presumit,
amb un panamà, botes de xarol 
i cadena d'or travessant-li el pit.
Nenes que combreguen, cavalls de cartró,
nadons de bolquers amb puntes i randes.
Obeses parelles de mitjana edat.
oncles elegants, damisel·les pàl·lides...


Tot un món de records immortalitzats en sépia
 a dins de la capsa.
Tret de quatre o cinc, jo no sé qui són.
Ja ningú no ho sap.
Son la meva sang i no els reconec!
Ja son morts del tot
són morts i oblidats!

                         Glòria



dilluns, 7 de març del 2011

"A FORÇA D'UNGLA I DENT"

                                                      Pare, avui he dut a mort el colom blanc,
Del que jo he estimat n'era el fruit en carn.


             PARE,
                        A força d'ungla i dent
                        he obert un buit a terra
                        hi he sepultat l'ocell
                        durant la nit sencera.
                        El seu darrer batec
                        el duc en la sang freda.

Eva Moreno i Bosch 





dissabte, 5 de març del 2011

DESAMOR


















Com el glaç del riu, que una pedra esquerda.
Com la branca eixorca, que el mestral arrenca:
Així m'has deixat el cor amb ta indiferència.

M'ho oferies tot
i ara em negues la flor vellutada
que a mi em vas prometre!

Tant se val!
L'amor s'acabat i he de ser valenta.

Pobre cor trencat...
ton alè gelat les engrunes venta.
                                        Glòria






dijous, 3 de març del 2011

*MONOTONIA



 Abro los ojos.

Me deslumbra el olor 
de las flores marchitas
que penetra en mis oidos
y viscoso desciende
por mi cuerpo.
                       Me asfixia.

Me deslizo por la espiral de la monotonia, 
de los mismos olores a egoismo y malicia,
de los mismos sonidos de palabras baldias,
con el mismo sabor corrosivo de envidia.
Y las mismas figuras que se agrandan 
y achican. Como un juego de espejos.

                   Y asi dia tras dia
                                     Glòria




dimecres, 2 de març del 2011

ENYOR

Quan he sentit el teu nom un calfred m'ha sacsejat
i sobre el aigua tèrbola dels records han aflorat
les flors grogues de la malenconia.

El cor, que fa tant temps que no sentia,
s'ha desbocat en uns batecs desesperats.
He tornat a sentir a dintre meu un buit,
el buit de un desig, que abans em consumia.
He vist el miratge dels teus ulls, espurnejant
a prop, quan et vinclaves sobre meu
i a cau d'orella el meu nom em repeties.
Tants i tants de cops...com una lletania,
i des de l'arrel del arbre del desig,
fins a l'ultima fulla s'estremien.
I m'amarava un deler dolç 
i embriac com la folia.

Amb força he sentit 
tot el enyor de la passió 
que en altre temps em corprenia.
Fa molt de temps...
quan tu eres el meu nord.

I no he volgut mirar.
He fermat els ulls amb força,
per no veure't he fugit al carrer
i en la nit m'ha engolit la fosca...

                         Glòria

Pintura: Claude Monet

 

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...