No sempre les tormentes són atmosfériques, dins nostre tan sols una paraula - o un silenci- ens fa passar de la calma a la tempesta.
Hi ha una lluna petita a cada basal d'aigua
capcinegen entre núvols els estels més petits.
Es respira l'humit de la pluja i les llàgrimes
I la nit fa basarda. El silenci és un crit.
Cal que la tempesta s’anunciï amb la tronada,
no és el batec del cor prou senyal d'alarma?
Han de travessar els llamps la fosca gropada,
no avisen prou l’instint del perill que s'atansa?
Quan passa la turmenta
les restes fan basarda:
mirades de retret que solquen l'aire
desencisis amarant les paraules.
Fulles xopes de llàgrimes.
I aclareix.
És ben cert i ho he entès:
després de la calma
sempre ve la tempesta...
O pot ser és al revés...
Glòria
