dimecres, 31 d’agost de 2016

"EL COLLAR DE CARGOLINS"

Reobrim el blog passades les vacances per participar, amb retard,  als Relats d'estiu de la Carme.





El primer regal “formal” que li va fer en Martí va ser un collar de caragolines, les havia buscat ell i les enfilà amb un cordill primet de color blau. “Són per a tu, –va dir- així encara seràs més guapa”.  A ella, que llavors tenia sis anys, li va semblar el regal més meravellós del món, de bonic i elegant que el va  trobar. En Martí, que tenia un parell d’anys més que ella sempre li havia demostrat preferència, però aquest regal era una declaració d’amor en tota regla.
Van ser feliços durant molts anys, sempre junts, gaudint de tots el moments de lleure robats a la feina, compartint confidències, petons furtius i plans de futur. Fins que en Martí va tenir que anar a fer el servei militar, en aquells temps era obligatori. Dos anys de servir a la Marina van convertir al Martí en un estrany.
Poques cartes va contestar, no va aprofitar cap permís per visitar el poble i quan, ja llicenciat, va tornar va ser per despedir-se de tothom i anunciar que anava a viure a Cartagena on havia conegut una noia amb qui es volia casar.
Fi del somni. El collar era un record, encara ara, ja casada, a vegades se’l posava. I quan pel prat veia cargolins recordava amb tendresa la il·lusió del seu primer amor. I somreia.


Havia pensat un relat diferent amb l'ajut de les imatges que aquí baix afegeixo, però això de ser l'última té inconvenients.
L'Assumpta se'm va avançar!



                                                                       Overbooking!!!



-Ets un bocamoll, Rosendo, tant dir a tots el companys el bé que s’està a les tiges prop del llac aquests dies de tanta calor i mira com hem acabat!  En lloc de cargolins  semblem sardines en llauna… Ni en el metro a l'hora punta es va tan embotit!!!


diumenge, 17 de juliol de 2016

BARCELONA ÉS BONA

Tenim el blog tancat per vacances, però no he pogut estar-me de participar ens els Relats Estiuencs de la Carme.
Aquí teniu doncs la nostra aportació.



-Quan durant el sopar en un acollidor restaurant de Collserola l'Ernest li va agafar la mà, ella va sentir papallones a l'estomac i la sensació meravellosa de que alguna cosa important estava a punt de passar.
-quan van parar al mirador amb una vista espectacular de la ciutat on hi aparcaven molts cotxes  de parelles enamorades deleroses d'estimar-se dins, ella va pensar que "allò" que tant temps esperava estava a punt de passar.
-quan després d'un petó d'aquells que fan encendre focs artificials i bategar el cor i, alhora,  humitejar els llavis -tots- ell va dir que tenia que dir-li una cosa important ella va estar segura que respondria que "si".
-quan ell després de molts circumloquis- masses- va dir-li que volia fer un pas endavant a la seva relació ella novament va estar a punt de dir que "si"
-quan seguidament li va explicar que volia que anessin a viure junts ella va tancar els ulls i va obrir la boca  per dir que ho estava desitjant.

Però quan l'Ernest va afegir  que li havien ofert un sou fabulós per anar a treballar a un poblet prop de Oslo, on ella hi estaria com una reina, per muntar-hi allí una fàbrica i que com a mínim hi tindrien que passar cinc anys  l'Olga ja no va tenir tan clar el que havia de respondre. Ella coneixia per unes breus vacances el clima d'aquelles latituds  i li va semblar que seria incapaç de viure en un lloc tan fosc i fred com aquell més de tres mesos.

Ràpidament va passar pel seu pensament  tot el que això comportava:
Renunciar a passejar pel barri gòtic esquivant els estrangers que l'atapeïen
A baixar per la Rambla vigilant que els pispes que per allí "treballaven" no li robessin res
A arribar a prop del mar, olorant la sal i sentint el crits de les gavines mentre sortejava els top manta
A  caminar fins la Barceloneta per fer una paelleta greixosa, però molt saborosa a qualsevol "xiringuito"
A l'orxata de can Sirvent
A les "bombes" del carrer Major de Sarrià
A les birres amb els amics en les animades terrasses del passeig de Sant Antoni.
Als fins de setmana a Llavaneres amb la família
A les petites escapades amb els amics a Menorca
Als partits amb la Penya a can Barça
A la seva feina - avorrida i mal pagada, però seva, guanyada a pols.

- M'ho de rumiar, Ernest, tot això m'ha agafat de sorpresa...- No sabia el que li contestaria, però qualsevol decisió implicava  renúncies i sacrificis.

Una llàgrima petita, on s'hi recreaven tots els colors de la Barcelona de nit, es gronxava de les seves parpelles.


I hauria prou amor per superar tants inconvenients?

                                                                     

dissabte, 9 de juliol de 2016

A PASSAR-HO BÉ!!!

Com que amb la calor tinc les neurones més mandroses que de costum deixo el blog en stand by -es diu així, oi?- fins el setembre.



Però no aniré gaire lluny. estaré  pel GloBos compartint poesia i visitant els  "domicilis" dels que encara esteu per aquí.

                                   A passar-ho bé!!!
                                                                                                              ;-)




dissabte, 2 de juliol de 2016

EROTISME AL VAPOR VELL

Com cada any el Col·lectiu d'Artistes de Sants celebra l'exposició que dedica al erotisme a la biblioteca del Vapor Vell. 

Aquesta és la meva aportació:  

(es fa el que es pot...)

La inauguració serà dimarts, dia 5, a les 19:00. Si veniu estaré contenta, tot i que em farà una mica de vergonya que em sentiu fent confidències de la "meva" intimitat. 
                                                                                                                                                                                              ;-) 




dimecres, 29 de juny de 2016

"ROBA ESTESA" de Feliu Formosa

Feliu Formosa és un dels poetes actuals que més m'agraden. Sense el ressò mediàtic d'altres autors, la seva poesia, clara i acurada, arriba endins.






La roba estesa de la gent pobra,
als patis foscos i als descampats,
coneix l'angoixa dels dies grisos,
sap l´enyorança del temps gastat.

Roba cosida en nits de vetlla,
roba comprada als encants vells,
roba tenyida de color negre,
roba arreglada d'algun parent.

Roba donada per la gent rica,
roba pispada d'algun terrat,
roba perduda i retrobada,
roba heretada dels avant-nats.

Roba enterrada i ressuscitada,
roba menjada pels detergents,
roba sargida i apedaçada,
roba bufada per tots els vents.

Roba bandera de causa inútil,
roba cansada de treballar,
roba que plora sobre els qui passen,
roba que crida pels seus forats.

Als patis foscos dels barris pobres
la roba estesa va degotant,
coneix l´angoixa dels dies grisos,
sap l´enyorança del temps gastat.

                                Feliu Formosa

diumenge, 26 de juny de 2016

RARA AVIS

Buscant un ocellet per un poema de GloBos blog  he trobar aquestes estranyes mutacions, ben estrambòtiques.

Aquestes són les que m'ha fet més gracia -tot i que fan una miqueta d'angúnia-:

el perigós

 el pitdog


el pinguchien



 però n'hi ha mooooltes més! 

Clar que per mutacions estranyes de debó haurem d'esperar a veure el 
resultat de les eleccions.
                                                                              :-o


dimecres, 22 de juny de 2016

QUE JA ENS CONEIXEM...

S'acosten les eleccions -altre vegada i -copiant-m'ho d'un company de tertúlia, l'Aleix- recordem aquesta escena d'una de les pel·lícules més gracioses, irreverents i surrealistes que he vist:"Amanece que no es poco".   



Digueu-me si això no és una autoritat amb les idees clares i pèctiques. Hauríen de prendre exemple. Molta paperassa, molts mítings per escoltar el que ja sabem: forces mentires.

                                                                                  ;-)

divendres, 17 de juny de 2016

RELATS CONJUNTS: L'encís de l'exòtic

La nostra aportació a  RELATS CONJUNTS
 




A ell mai li havia interessat viatjar, ni veure món, ni conèixer altres cultures, ni viure noves experiencies. Ho tenia ben clar. Per ell el seu món era el seu piset a Gràcia, una còmode butaca, un televisor perpètuament connectat a programes esportius i la paella del dijous al bar de la Núria. Esporàdicament algun mati de platgeta i poca cosa més.  Així era l'home més feliç del món, tot i que tenia algunes mancances en el terreny sexual per la seva apàtica forma de vida, ho anava trampejant com podia.

Quan la Núria, la del bar, va a començar a fer-li ullets i deixar caure algunes insinuacions, en absolut velades, va decidir sucumbir a l'encís de la noia, que era bufoneta,  de tracte agradable i excel·lent cuinera. Després d'un temps d'estira i arronsa i de fer-se el desmenjat finalment  a la tardor van iniciar una relació. Tot va ser una basa d'oli al principi, un hivern molt casolà i una primavera amb petites sortides a les rodalies.

Però quan s'acostava l'estiu la Núria, sempre tan tranquil·la va començar a neguitejar-se, volia de totes totes fer unes vacances amb les que poder presumir la resta de l'any davant de tota la clientela: unes vacances al Carib. Ni més ni menys. Volia conèixer països exòtics

Ell va intentar dissuadir-la de totes les maneres. Que ell és marejava.
-Pren Biodramina, li responia.
Que aquests països hi han malalties tropicals.
-Cap problema. Ens vacunarem.
Que si això val molt diners
-Per això treballem tot l'any. A demés hi trobat una oferta tirada de preu, una ganga, encara no entenc com ho poden fer tan barato!

Doncs aquí estava l'explicació.  Era tan barato perquè el vaixell on van embarcar semblava de joguina, i quan inexplicablement va  desfermar-se una tempesta de campionat, mai vista en aquelles latituds, tot se'n va anar al carai. El vaixell va fer aigües i la Núria va desaparèixer entre les onades. Pobre Núria, qui sap si la tornaria a veure, que car pagaven el seu caprici!
 I allí estava ell, esperant un miracle que el salves.  Però si ja és veia venir que un creuer tan econòmic no era de fiar! Quina obsessió per anar a l'altre punta de món si a la Costa Brava hi ha unes platges paradisíaques.
Si ell a la Barceloneta ja era feliç...    


                                                                                   

dissabte, 11 de juny de 2016

"CITES..."

Avui compartim un relat d'una companya, la Francesca. Un diàleg entre dues amigues que em va semblar molt graciós i penso que a vosaltres també us farà somriure.

 



-Hola, Maria, que tal? Vinga, vinga, explica't. Com et va anar amb la teva cita de l'altra nit?

- Doncs, noia, va ser horrible. Encara no entenc que va passar

- Però perquè? És que no et va donar ni un petó?

- Si, i tant! Em va besar tan fort que em va mossegar els llavis! Fins vaig pensar que m'anava a explotar l'implant de col·lagen. Ufff... Llavors em va acariciar la cabellera i em van saltar unes extensions que portava.

- Oh, no em diguis que va acabar la nit aquí?

-   Nooo!... Després em va prendre la cara entre les mans, fins que li vaig haver-li de demanar que no ho fes, perquè m'estava aixafant el botox, a més, no t'ho perdis, les meves pestanyes postisses se li van quedar enganxades al nas.

- I no va intentar res més? Perquè després del que expliques...

- Sí, si! volia acariciar-me les cames però el vaig frenar, perquè vaig recordar, que no havia tingut temps per depilar-me... i en tractar d'aturar-li la mà, em van saltar les ungles postisses. Després li va entrar un atac de luxúria ... Em va abraçar tan fort que gairebé se li queden les meves pròtesis de les natges a les mans, i per poc, no em rebenta els implants de silicona dels meus pits.

- Mare meva! I després què va passar?

- Doncs que es va posar a beure xampany a la meva sabata!

- Ooooh!  Què romàntic...

- Romàntic?  Per poc es mor!

- Perquè?

- Per què es va empassar el corrector del galindó que estava dins i gairebé  s'ofega.

-No m'ho puc creure! I després què va passar?

-El que no et podràs creure és el que va passar després. Increïble, increïble!

-Però que va passar?

-Doncs Que va marxar, que em va abandonar sense dir-me res. Res de res. Se'n va anar corrent ... jo no ho entenc. Em sembla que al meu fogós pretendent en realitat el que li agraden són els homes...Com si una no tingués tot el que cal tenir!

                                                                           Francesca García

dilluns, 6 de juny de 2016

JO, JURAT...

Al Teatre del Raval convida a qui vulgui ser actor per un dia. Dóna la possibilitat de ser un dels vuit membres del jurat que actuen com a tal en la representació de l'obra "Testimoni de càrrec".  


 
I jo, ahir diumenge en vaig ser una. Aquí ens teniu disposats a judicar  un crim esgarrifós. 



Una experiència diferent que vaig gaudir acompanyada d'alguns dels components de Impuls Teatre de Molins de Rei.
Val ha dir que l'obra, que penso que tots coneixeu, està molt ben representada,  els actor ho fan molt bé, però cal destacar el personatge de Sir Wilfrid que interpreta Jordi Coromina, un actoràs.

En fi, si voleu passar una bona estona ja ho sabeu. I "hasta aqui puedo leer". Ens han demanat que la recomanem, però que no expliquem el final...
 

Aquí amb la meva filla, l'artistassa, que ha sigut la presidenta del   jurat. Amb veu i vot. Poca broma!
                                                                      ;-)

dimarts, 31 de maig de 2016

PETGES A L'OMBRA





Em pregunto
si amb la teva mà tancaràs la porta.
Em pregunto
si també fas trampa quan juguem a escacs.

La fruita podrida cau feixuga a terra
i fins les formigues hi passen de llarg.
Hi ha un cercle viciós de petges a l'ombra
que dibuixa a la sorra un error o un fracàs.

Les flors preferides son les més efímeres
i ningú no plora pel sol quan se'n va
Jo m'he quedat quieta, tot mirant la porta,
la vida continua, res no s'ha aturat.

L' arbre regalima resina olorosa,
i se'n van al sud els ocells de pas.
Ja m'és ben igual si tanques o obres
l'únic que demano és que em deixis marxar.

                                     Glòria 
                                                            

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...