dijous, 29 de setembre de 2016

D'ALLÀ NO N'HI HA...


 




                  no en pot rajar!!!

                                                                           :-(

dimecres, 21 de setembre de 2016

RELATS CONJUNTS: Una granja experimental

La nostre aportació a RELATS CONJUNTS




La granja del professor Mel·les Empes Kothothes era una granja experimental, sens dubte. El bon professor, curull d'imaginació i de coneixements científics, estava disposat a revolucionar totes les idees preconcebudes fins ara en temes agropecuaris.
Havia començat amb els llegums, havia plantat unes varietats de les mongetes del ganxet - les del boixet i les de la cadeneta- manipulades per ell, que serien finíssimes de paladar, fàcils de cultivar de manera exhaustiva, així  no caldria deixar mai la terra al guaret. Les mongetes, transgèniques naturalment, tindrien totes aquestes avantatges i a demés es courien ràpidament i es conservarien molt de temps, sense por de que es corquessin.
En qüestió de fruites i hortalisses  havia fet un empelt de meló i plàtan que va resultar exquisit, quan el pogués comercialitzar li prendrien de les mans i ara estava esperant la collita del pebrerginia, un pebrot empeltat de albergínia  que seria molt pràctic tant per fer samfaina com per escalivar.

La qüestió del bestiar ja el neguitejava més. La idea de fer ous amb sabor de cansalada la tenia sempre present, però creuar un garrí i una gallina semblava complicat... Estava experimentant amb els pinsos a veure si trobava la fórmula idònia. També li ballava pel cap la manera de que determinades aus posessin ja els ous durs, estalviant-se així la feinada de bullir-los. 

A les vaques les tenia a una dieta innovadora, a veure si aconseguia que donessin llet de soja i més endavant provaria amb la llet merengada, que el tornava boig.

Una feinada, pobre professor! Davant la incomprensió i la incredulitat del món científic i del pagesos del entorn, ell lluitava per fer la seva granja l'orgull del seu país d'acollida i l'enveja de les nacions veïnes

                                                                                                                       :-0

divendres, 16 de setembre de 2016

ORGULL DE MARE

Ja procuro fer cures d'humilitat, però hi ha coses que em fan estar molt orgullosa i no me'n ser estar de presumir. En els Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i La Bordeta la meva filla Eva ha guanyat l'Englantina.
El poema premiat és aquest:





NON PLUS ULTRA

Obriu-me de bat a bat els finestrals
que soni el meu pensament en clau de sol,
demà el meu cor ja no m'empenyerà la sang.
Que es faci la llum sobre el pàl·lids llençols
abans que esdevingui cendra amb el meu cos.

Serà el cel que m'és promès més regalat?
Quin destí més alts diran els verds xiprers?
No hi haurà als meus ulls un paradís més grat
que sé que la terra meva és el meu cel
i res no puc fer jo en qüestió d'arrels.

Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc
- sia la meva darrera voluntat -
que ja he viscut l'exili sense horitzons
i una absència coronada de reixats
amb un retor d'oreneta tan somniat.

Vull tornar en aigua de pluja algun instant
per sadollar l'espigol i el romaní
i nodrir el cirerer que ombreja el mas
al davallar pels rierols més antics.
Que no ha sabut mai de ploure el meu país.

I quan canti el mots dels poetes de la meva pàtria
que el meu alè sigui el vent suau de llevant
i a la pell del mar hi dibuixi solcs d'aire
Que voldré evocar els lents estius enyorats
germinant records d'escuma i de coralls.

Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets 
abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya
que el meu cor, com les redoltes, lloï al cel 
Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia
i ser la sang de la meva terra antiga.

Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn
inflamar el crepuscle de nits estivals
El sol mediterrani que a foc lent cou
les romàniques espatlles dels altars 
endolcides per la pàtina dels anys.

Que cal més d'un Deu, set dies i set nits
i el coratge i la suor que ens ve de lluny
per crear un indret més bell que el meu país.
Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny
i el silenci ple d'orígens dels seus murs.

Si és malfiança que em disculpin les deïtats
-ser cabut ens ve de mena als catalans-
però no em cal el setè cel per restar en pau.

                                            Eva Moreno i Bosch
 


Foto de família:



Ah, i el que és important també! Amb aquest premi ha assolit la condició de Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals del meu barri!




                                                        :-D


dilluns, 12 de setembre de 2016

CURA D'HUMILITAT

Sempre us ensenyo els dibuixos i les pintures que m'han quedat millor. En XeXu es va interessar per veure les menys reeixides. Doncs aquí en teniu unes quantes:

Un gat d'ulls estranys:




L'aquarel·la, tot i que m'encanta, se'm resisteix i és una batalla que no sé si donar per perduda...

Opineu:









Ho segueixo intentat, o ho deixo córrer?


                                                                                                             :(

dimarts, 6 de setembre de 2016

PALABRA DE ÁNGEL

Avui data del naixement de Angel González comparteixo un poema que li vaig dedicar.
En el poema incloc, en negreta, títols i frases de poemes seus. És el meu modest homenatge a un dels meus poetes preferits en llengua castellana. 





Meriendo algunas tardes tus poemas,
algunos tienen ironias de chocolate negro,
más todos son muy tiernos.
Saboreo la entraña de tus versos
y siempre me sorprendo
de que a pesar de estar bañados
de tristeza me produzcan sosiego.         
Saboreo con fruición
-palabra sobre palabra-
las palabras de tus versos...

Nada grave sucede si repito,
Si mojo en el té la cuarteta de algun verso
Absorbo absota las palabras
y me alimentan luego.
Angel humano, más que humano, cierto,
en el áspero mundo que vivimos
me sirve tu poesia de sutento,
y la meriendo con placer algunas tardes,
paladeando las metàforas,
saboreando los verbos.                        
Versos que mordisqueo con fruición.
alguno amargo, más todos, todos
llenos de ternura y sentimiento.

                                                    Glòria

dissabte, 3 de setembre de 2016

"EL JARDÍ DE LES DELÍCIES"

Com un somni delirant El Bosco crea un món oníric en que la imaginació es desborda i tot és possible. Impressiona aquest quadre inquietant!




Si algú està molt interessat pel tema AQUI podeu veure el documental complert. (Dura una hora i mitja!)



                                                                          :-0

dimecres, 31 d’agost de 2016

"EL COLLAR DE CARGOLINS"

Reobrim el blog passades les vacances per participar, amb retard,  als Relats d'estiu de la Carme.





El primer regal “formal” que li va fer en Martí va ser un collar de caragolines, les havia buscat ell i les enfilà amb un cordill primet de color blau. “Són per a tu, –va dir- així encara seràs més guapa”.  A ella, que llavors tenia sis anys, li va semblar el regal més meravellós del món, de bonic i elegant que el va  trobar. En Martí, que tenia un parell d’anys més que ella sempre li havia demostrat preferència, però aquest regal era una declaració d’amor en tota regla.
Van ser feliços durant molts anys, sempre junts, gaudint de tots el moments de lleure robats a la feina, compartint confidències, petons furtius i plans de futur. Fins que en Martí va tenir que anar a fer el servei militar, que en aquells temps era obligatori. Dos anys de servir a la Marina van convertir al Martí en un estrany.
Poques cartes va contestar, no va aprofitar cap permís per visitar el poble i quan, ja llicenciat, va tornar va ser per despedir-se de tothom i anunciar que anava a viure a Cartagena on havia conegut una noia amb qui es volia casar.
Fi del somni. El collar era un record, encara ara, ja casada, a vegades se’l posava. I quan pel prat veia cargolins recordava amb tendresa la il·lusió del seu primer amor. I somreia.


Havia pensat un relat diferent amb l'ajut de les imatges que aquí baix afegeixo, però això de ser l'última té inconvenients.
L'Assumpta se'm va avançar!



                                                                       Overbooking!!!



-Ets un bocamoll, Rosendo, tant dir a tots el companys el bé que s’està a les tiges prop del llac aquests dies de tanta calor i mira com hem acabat!  En lloc de cargolins  semblem sardines en llauna… Ni en el metro a l'hora punta es va tan embotit!!!


diumenge, 17 de juliol de 2016

BARCELONA ÉS BONA

Tenim el blog tancat per vacances, però no he pogut estar-me de participar ens els Relats Estiuencs de la Carme.
Aquí teniu doncs la nostra aportació.



-Quan durant el sopar en un acollidor restaurant de Collserola l'Ernest li va agafar la mà, ella va sentir papallones a l'estomac i la sensació meravellosa de que alguna cosa important estava a punt de passar.
-quan van parar al mirador amb una vista espectacular de la ciutat on hi aparcaven molts cotxes  de parelles enamorades deleroses d'estimar-se dins, ella va pensar que "allò" que tant temps esperava estava a punt de passar.
-quan després d'un petó d'aquells que fan encendre focs artificials i bategar el cor i, alhora,  humitejar els llavis -tots- ell va dir que tenia que dir-li una cosa important ella va estar segura que respondria que "si".
-quan ell després de molts circumloquis- masses- va dir-li que volia fer un pas endavant a la seva relació ella novament va estar a punt de dir que "si"
-quan seguidament li va explicar que volia que anessin a viure junts ella va tancar els ulls i va obrir la boca  per dir que ho estava desitjant.

Però quan l'Ernest va afegir  que li havien ofert un sou fabulós per anar a treballar a un poblet prop de Oslo, on ella hi estaria com una reina, per muntar-hi allí una fàbrica i que com a mínim hi tindrien que passar cinc anys  l'Olga ja no va tenir tan clar el que havia de respondre. Ella coneixia per unes breus vacances el clima d'aquelles latituds  i li va semblar que seria incapaç de viure en un lloc tan fosc i fred com aquell més de tres mesos.

Ràpidament va passar pel seu pensament  tot el que això comportava:
Renunciar a passejar pel barri gòtic esquivant els estrangers que l'atapeïen
A baixar per la Rambla vigilant que els pispes que per allí "treballaven" no li robessin res
A arribar a prop del mar, olorant la sal i sentint el crits de les gavines mentre sortejava els top manta
A  caminar fins la Barceloneta per fer una paelleta greixosa, però molt saborosa a qualsevol "xiringuito"
A l'orxata de can Sirvent
A les "bombes" del carrer Major de Sarrià
A les birres amb els amics en les animades terrasses del passeig de Sant Antoni.
Als fins de setmana a Llavaneres amb la família
A les petites escapades amb els amics a Menorca
Als partits amb la Penya a can Barça
A la seva feina - avorrida i mal pagada, però seva, guanyada a pols.

- M'ho de rumiar, Ernest, tot això m'ha agafat de sorpresa...- No sabia el que li contestaria, però qualsevol decisió implicava  renúncies i sacrificis.

Una llàgrima petita, on s'hi recreaven tots els colors de la Barcelona de nit, es gronxava de les seves parpelles.


I hauria prou amor per superar tants inconvenients?

                                                                     

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...