diumenge, 17 de setembre de 2017

RELATS CONJUNTS: El succedani

La nostra aportació a Relats Conjunts.





A mi no m'agrada el salep, gens ni mica, fins i tot em fa fàstic la seva textura, que trobo llefiscosa i desagradable, però cada dia faig parada i fonda davant la botiga d'en Cahil. És un lloc de reunió on es comenten totes les xafarderies del barri i jo, que sóc tafanera, em distrec molt.

Diuen que les dones som xerraires, i és cert, però els homes potser ho són més. En Murat sap vida i miracles de tots el veïns i ho explica tot amb un luxe de detalls que penso que se'ls inventa, perquè hi ha coses que és impossible que les sàpiga, però ho diu tot amb molta gràcia i ens fa riure força.  Un altre del habituals és l'Abi, ell no és tan bocamoll com en Murat, però és molt saberut i llegit i sempre ens fa uns relats  d'històries interessants i instructives, que escoltem en absolut silenci.

Les dones escoltem més que xarrem, i si ho fem és entre nosaltres, coses intimes que no ens interessa que els homes escoltin: les picabaralles de l'Havva amb la seva nora, les petites variacions que fem de les receptes tradicionals, les vegades que el marit de la Belma ha arribat aquesta setmana una mica més alegre del que és convenient.

Així entre glop i glop del repulsiu salep m'assabento de les novetats i passo cada tarda una estona distreta. I així ho seguiré fent fins que m'instal·lin d'una remaleïda vegada la fibra òptica i pugui veure la televisió en condicions i  fer servir l'internet sense que se'm pengi l'ordinador cada dos per tres.

                                                                                                           ;-) 

dimarts, 5 de setembre de 2017

EL SETÈ CONTINENT





                                                                                                 
Ara ningú regala bosses de plàstic, ara les cobren. Aquest és una tímida iniciativa, entre d'altres espero que més efectives, per acabar un problema de proporcions gegantines, i no és una exageració: el sèptim continent és una illa diuen que de més de 3 milions de kilòmetres quadrats de superfície  a la deriva pel mar Pacífic formada per plàstics i deixalles. Plàstic i deixalles que trigaran un munt d'anys a desaparèixer i que contaminen les aigües i destrueixen la flora i la fauna marina. Hi ha imatges molt més colpidores que aquesta pobre tortuga atrapada per un plàstic.
He observat fent cua a les caixes que quan al client li ofereixen una bossa la majoria de vegades accepta. Per comoditat o desídia poca gent en porta  i paga els cèntims d'euro que li demanen per una bossa que contamina igualment.
Penso que poc guanyarem amb aquesta "solució", que l'illa seguirà creixent i perjudicant el medi ambient. La gent no és conscient del problema que nosaltres mateixos estem generant? Evidentment molts no. Com els que neguen el canvi climàtic o no veuen la necessitat de reciclar.
Crec que les bosses que es cobren haurien de ser d'un material biodegradable, encara que fossin més cares. Potser si enlloc de 2 cèntims en demanessin 10 la gent s'ho pensaria, encara que ho dubto, però si acabava al mar no trigaria tants anys en desaparèixer i tots hi guanyaríem.
         Jo ho tinc molt clar i vaig preparada per no pagar ni contaminar.





dimarts, 25 de juliol de 2017

BONES VACANCES!!!

Companys blogaires


gaudiu de l'estiu.

                          ... i fins el setembre!

                                                      :-D

diumenge, 16 de juliol de 2017

"FOC A LES ALES"

Avui, comparteixo una poesia que desitjo que us agradi.


A força de trucar la porta equivocada
tens els nusos dels dits plens de sang i de nafres.
Voles, com la falena per la llum encegada;
no notes la calor que ja et crema les ales?

Quan lluites tenaç en fútils batalles
guanyes experiència, però pagues peatge.
Llueixes les osques talment com medalles,
són sol cicatrius de cops i d'urpades.
Vols viure de presa, corrent endavant,
sense veure on vas, sense deturar-te.
Per arribar a on?
                   Ningú està esperant-te. 

                                        Glòria

diumenge, 9 de juliol de 2017

Passejant per Barcelona: UNA DEESSA CENSURADA

Des que m'he fet càrrec d'organitzar les rutes literàries del Grup d'opinió Àmfora,  associació a la que pertanyo, trobo pel carrer o descobreixo googlejant petites anècdotes, fets intranscendents, curiositats que comparteixo i que espero us facin somriure.




Passejant per la Gran Via, enfront mateix de l’antic Hotel Ritz, podem trobar una font purament ornamental coronada per una figura fent equilibris damunt del pedestal on reposa. És la mitològica deessa romana Diana.
Nascuda poc abans que el seu germà bessó Apol·lo, Diana era filla de Júpiter i Latona. Sent testimoni dels dolors del part de la seva mare, va demanar i va obtenir del seu pare la gràcia de guardar perpètua virginitat, com la seva germana Minerva. Per aquesta raó aquestes dues deesses van rebre el nom de «verges blanques».
El mateix Júpiter la va armar amb arc i fletxes i la va fer reina dels boscos. Li va donar com comitiva un nombrós grup de belles nimfes que havien de fer vots de castedat, i amb qui es dedicava a la caça, la seva ocupació favorita. Diana era protectora dels boscos i les collites però era severa, cruel i venjativa, qui l’ofenia patiria de segur la seva ira. 

L’autor és el barceloní Venanci Vallmitjana, un escultor de renom format en la prestigiosa Escola de la Llotja. Ell és l’autor de moltes de les estàtues que podem veure al parc de la Ciutadella o a la plaça Catalunya. Quan en 1898 va presentar el projecte de la font va concebre la figura completament nua. Perquè dons ara la veiem amb una pudorosa túnica que tapa les parts més intimes de la seva anatomia? Doncs per què quan es va decidir tirar endavant el projecte, l’any 1913, estava en el poder un govern conservador amb una majoria absoluta, el qual vetllant per la moral i les bones costums va decidir presentar-la decorosament abillada.
Un fet semblant va passar a Mèxic amb “La flechadora de estrellas” estàtua  de bronze, obra de Fernando Olagibel inaugurada el 1942 i a qui la Lliga de la Decència va obligar a posar unes calces de malla que va “lluir” fins al 1968, quan amb motiu de les Olimpíades es va restituir a la deessa la nuesa amb la que fou concebuda.
Les ciutats estan plenes de curiositats i anècdotes, a cada racó trobem una història.



                                                La deessa sense calces.


dissabte, 1 de juliol de 2017

"JOC BRUT"





No sé donar cartes marcades,
no sé tirar daus carregats
Vull jugar net i perdre si s'escau
amb tota dignitat.

Si la veritat es virtut que honora,
perquè ningú no la vol escoltar?
Tots solem dir petites mentires,
tothom vol escoltar mitges veritats.

I acostumats en compliments i vanaglories
ens horroritza saber que pensen de veritat
amistats, que d'amics no en tenen gaire,
companys,que en ocasions ens han negat.

La bena als ulls, un filtre a les orelles,
la boca per dir frivolitats. Així vivim contents.
Tranquils. Amb còmode ignorància. 
Que és perillós portar el cor a la mà.        
                                                        Glòria


 
        
                                 

dilluns, 19 de juny de 2017

RELATS CONJUNTS: Un viatge accidentat

La nostra aportació a Relats Conjunts.





Doncs aquí ens teniu, amb les oïdes tapades amb cera i remant com a desesperats per sortir del parany de les sirenes. I nostramo, l'Ulisses, lligat al pal major per no tirar-se de cap a mar i anar a l'illa on són elles, el que representa una mort segura. Ja veurem si en sortim d'aquest mal pas, perquè des que hem salpat de Troia no guanyem per ensurts.

A mi em sembla que l'Ulisses li agrada això d'anar a guerrejar i passar aventures, més que no quedar-se tranquil·lament  a Ítaca a cuidant-se dels seus assumptes. És el que tenen els herois, que no saben estar-se quietes. Ja hem direu si és normal el sidral que s'ha muntat perquè la bella Helena va deixar plantat a l'estaquirot de Menelau, que ja es veia  que no feia per ella, un tros de dona com l'Helena amb aquell tita-freda. No és estrany que fugis amb el Paris, un jove molt ben plantat -i dotat- pel que diuen. Deu anys de guerra, de patiments i milers de companys morts per un atac de banyes!

I ara un via crucis per tornar a casa, que dubto molt d'arribar-hi, a totes les illes que topem fem parada i fonda. Hem trobar de tot i res de bo: gegants, fetilleres i ara les sirenes.

Que Zeus ens agafi confessats!

                                                                                                   ;-)

dilluns, 12 de juny de 2017

"JO EM CREC EL QUE PASSA EN UNA IMATGE"







He rebut “Jo em crec el que passa en una imatge” per gentilesa de l’Helena Bonals.
El llibre és preciós. L’objectiu de Vicenç Lefebre, copsa tota la bellesa en l’instant irrepetible en que es produeix. Ell és de sobres conegut en el món blogaire i el seu talent  ha estat guardonat amb prestigiosos premis . 
Si a això afegim la mirada de l’Helena  el llibre guanya rellevància. Els ulls de l’Helena, sempre lúcids i observadors capten matisos i peculiaritats. A través d’ells veiem amb profunditat, gaudim de detalls que la seva sensibilitat detecta i que a lectors  menys observadors s’escaparien. Ella ens fa pensar i això fa que augmenti el gaudi de la imatge.
Un tast:



"Les punxes dels avets fereixen menys els núvols si són reflectides en l'aigua cristal·lina de l'art, que sempre ens redimeix"

Un llibre per fruir de la bellesa de les fotografies  i , en moments de més introspecció,  per  reflexionar llegint-lo.   Un llibre, en fi, molt recomanable.

Gràcies, Helena!


                                                                                                        :-)

divendres, 9 de juny de 2017

1001

Disposada a continuar compartint poesia al GloBos estrenaré, de manera provisional, un disseny diferent. Convençuda de que per llegir és millor negre sobre blanc n'he seleccionat dos entre els que he de decidir:



o aquest



Abans he fet una copia de seguretat, seguin els consells de l'Elfree, que va ha estar a punt de perdre el  "Si dubto...", fent provatures.  
De mica en mica -tinc tot l'estiu per fer-ho-  l'aniré personalitzant i millorant -etiquetant per temes, unificant la lletra, canviant alguna imatge- fins a convertir-lo el més atractiu possible pels amics i passavolants que el visitin.
Tot això em donarà feina, però la faré molt de gust. Confio que els resultats us agradin. 
                                                                                                  :-)


dissabte, 3 de juny de 2017

"CATARSI"

Per fi funciona tot! Ho aprofito per compartir un poema.




Avui
el cel es un safareig de núvols
i els ulls hi submergeixen la mirada
La tarda
llisca mandrosament i, a voltes,
s'enganxa a les branques del meu arbre.

Immòbil
deixo calmosament que s'omplin de sorra
totes les cel·les de la meva ànima:

Tot enterrat
l'angoixa, la tristor, el foc de la passió
i amargues llàgrimes.
La solitud 
que ho corsecava tot, l'enyor, 
la enveja, la nostàlgia...

Resta 
tan sols a dintre meu la serenor.
I una buidor que espanta.
                                              
                                     Glòria     

dissabte, 27 de maig de 2017

CONTINUEN...

el problemes a  Internet!  
Jo que aprofitava el fi de setmana per bloguejar...


 Paciencia!!! Quin remei...

                                                              :-(   

dilluns, 22 de maig de 2017

RELATS CONJUNTS: Les aparences enganyen

*La nostra aportació a Relats Conjunts.




Sembla un angelet, amb el seu posat senzill i humil, vestida de dol rigorós, la careta entristida, els ulls plens de llàgrimes, qui endevinaria el ser abominable que porta a dins? Ningú imaginaria que ella es la "Dolça dama", la senyoreta de companyia que es guanya l'afecte de velletes de bona posició, amb la família lluny i que després, traint la confiança que en ella havien dipositat, moren misteriosament i misteriosament també desapareix ella amb tots els diners, joies i objectes valuosos. Ja en van tres. La segona era la meva mare.
Amb les ulleres i el bigoti no m'ha reconegut. Tot plegat només m'havia vist una vegada a la llum dels canelobres. La vigilo de prop, és astuta, no vull que se m'escapi. He aconseguit posar-la nerviosa amb la meva xerrameca. A la pròxima parada pujarà el sheriff i la detindrà, abans que el tren arribi a Albany on espera trobar el seu company i còmplice. Ell ja ha confessat.
Una noia tan llesta com ella hauria fet bé d'escoltar a les iaies. Quan la mare li deia que el seu fill era el famós detectiu Sherlok Marlowe, hauria d'haver mesurat amb qui s'enfrontava. 
                                                                                                    :-(




*Per misteris que a vegades passen a la xarxa la primera versió que vaig escriure pels Relats va desaparèixer. Aquesta la he tornat ha escriure el més semblant possible.  També van desaparèixer els comentaris de la M.Roser i d'en Xavier. Ho sento, no es culpa meva, que prou greu em sap.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...