dijous, 27 de novembre del 2014

Relat. Les amigues: la Teodora

TEMPS DE CRISI





La Teodora ens va explicar entusiasmada el projecte de la seva filla: 
- Amb els diners capitalitzats de l’atur ha pensat obrir un centre de dia als baixos de l’edifici on viu. Hi ha un local gran per llogar . Al barri hi ha molts iaios i cap centre d’aquest tipus. Segur que serà un èxit! 
Ningú va dir res, encara que totes vam pensar que era un projecte arriscat. Però la Lola, que no se’n calla ni una, va voler fer constar la seva opinió. 
-Però Dora, la teva filla no veu que això és un disbarat! És una inversió molt important, fa falta molta instalació, molt condicionament perqué li donin els permisos. Digues-li que no s’enredi. Ella sempre ha trobat feina, la teva filla és una bona infermera. 
Però la Dora es va prendre molt malament aquest comentari i ja cap de nosaltres es va atrevir a dir res més.


El projecte va tirar endavant amb molts problemes, demora i més inversió de la prevista - aquí la nostra amiga va haver de col·laborar-  i finalment el Centre de Dia Albada es va inaugurar amb una petita festa sis mesos més tard del previst.
Els molts iaios, que segons la Dora, hi havia al barri es van fer fonedissos com a usuaris del flamant centre i del potencial de clients tan sols quatre s’hi van apuntar. Uns dies la Dora estava entusiasmada perquè tenien dues altes, però al cap de poc ens deia que un parell dels habituals els havien ingressat en una residencia. O havien traspassat. Ho deia així : “traspassat”…


Han passat dos anys i la cosa no rutlla.  La Dora està tant amoïnada que l’altre dia li deia a la Lola: 

-Tenies raó, no ens havíem  d'haver enredat en negocis en els temps que estem vivint. Ens crivellen a impostos i no fem ni per cobrir despeses. Temps enrere  en una família pare i mare treballaven  i es gastaven gairebé tota la pensió que l'avi cobrava en pagar un centre de confiança on estigués atés i entretingut. Ara, que tothom està a l'atur, asseuen els vellets davant del televisor perquè es distreguin. I  amb la pensió tapen forats i miren de malviure mentre no s’arreglin les coses. 

Totes vam pensar que la pensió de viduïtat de la Dora també devia servir per tapar forats de negocis ruïnosos. I ens vam entristir.

                                                                       


Pintura: Nacho Puerto

diumenge, 23 de novembre del 2014

ADDICCIÓ

hi ha coses de les que no se'n pot prescindir...





Com tu em desvetlla  i m’estimula.
Negre com els teus ulls.
Càlid entre les meves mans,
agradable...
Et reconec a la boca, ets tu,
tu fins l’ultima gota...

Dintre meu equilibres
l’arquitectura del meu cos
despertant els instints adormits,
donant corda a tots els òrguens.
Com tu m'estimula, m’excita
i...m’encanta!
El cafè i tu, les meves drogues.

                              Glòria 


dilluns, 17 de novembre del 2014

RELATS CONJUNTS: Martells

La nostra col·laboració a RELATS CONJUNTS






A en Jeroni cada cop li agradava menys la seva feina de comercial. Quan era jove aixo de marxar el dilluns i no tornar fins divendres a casa tenia els seus al·licients, però ara se li feia feixuc. Ja tenia una edat i una dona bonica que l’esperava. A vegades sospesava canviar de treball per un de més tranquil, però la seva era una bona feina, tenia un bon sou i una cartera de clients immillorable, a la seva edat no trobaria res millor.

Feia tres mesos que, per acabar-ho d’adobar, l’empresa per la que treballava havia importat una quantitat ingent de martells de qualitat i a un preu molt interessant i no paraven de pressionar-lo perquè  acabes de col·locar l’estoc que tenien al magatzem. Havia provat de vendre'ls entre els clients habituals, petites industries, tallers modestos, però els martells no s’acabaven mai, semblava que criessin. A la nit tenia malsons i els veia en fileres interminables desfilant marcials marcant el pas de l’oca, mofant-se d’ell.

Per tal de perdre’ls  de vista i com que tenia molts contactes i relacions va començar a visitar empresaris de més envergadura i finalment va ensopegar amb la persona adient. Es va interessar pels martells i, ajustant una mica el preu, va dir que se'ls quedaria tots i més que n’hi haguessin.  En Jeroni va veure el cel obert, i , era dijous, un cap de setmana molt llarg per aprofitar. Va decidir tornar casa. Li daria una sorpresa a la seva dona.

La sorpresa la va tenir ell.

Va entrar sigil·losament a la saleta on es sentien sorolls i gemecs –la tele, va pensar ell-  amb una ampolla de cava a la ma i a l’altra l’únic martell que quedava, el de mostra. I com ja us heu imaginat va trobar a la seva bonica dona i al seu cap nus, de quatre potes a la catifa fent el que tots penseu.

L’impuls va ser irrefrenable. Amb l’ampolla de cava en va desnucar un i a l’altre li va obrir el cap amb el martell.  Després va trucar a la policia.

Ara, a la presó al tenen molt ben considerat, potser perquè a el director la dona també li posava les banyes i és comprensiu amb això dels crims passionals... Però de nit en Jeroni  segueix amb els malsons.  Ara  a la desfilada de martells si han afegix unes ampolles de cava que els victoregen.


                                                                                         :·(

divendres, 14 de novembre del 2014

AQUAREL·LES

Les aquarel·les m'agraden molt, però no se'm donen gaire bé. Son difícils, però aquests tomàquets no m'han quedat malament.  Oi que no?


Doncs això, a seguir practicant!

                                      :·)

                                                  

dimarts, 11 de novembre del 2014

AL ZURICH

passa cada cosa!!!





La noia s'havia menjat dos entrepans d’ibèric, una beguda de cola, pastis de poma, gelat  i un cafè sol.
El cambrer, un  home de mitjana edat que havia fet molts quilometres patejant el Zurich, i que  no li havia tret l’ull de sobre, li va portar el compte.
Ella va confessar que no tenia diners i afegí amb un somriure seductor:
-Però puc pagar en especies…
Impertorbable, el cambrer digué que  s’esperés un moment.
Instants després va tornar:
-L’encarregat diu que només pot admetre el pagament en especies si ho fa en canyella o vainilla de la millor qualitat. 

                                                         :o

divendres, 7 de novembre del 2014

EL 9 DE NOVEMBRE

votaré per tu!



Per ells i per nosaltres no pot faltar el nostre vot.

                                                                                                                :·)

dimecres, 5 de novembre del 2014

UN ACUDIT

de Forges, inspirada en una frase genial de l'inoblidable Ovidi Montllor.



M'ha fet somriure, però ha estat un somriure trist. No és un acudit, és la crua realitat i, això, ben mirat, no té cap gràcia.

                                                                                                :·<

dissabte, 1 de novembre del 2014

EL CAFÈ...

ens inspira.




Calent 
Aromàtic 
Fort 
Espés

* 
Zumzeja la cafetera, que sempre 
Ubèrrima, omple la tassa. La mesura justa. 
Reconec la teva aroma, el teu sabor 
Intens, inconfusible, incomparable. 
Cada dia,  en el moment d’assaborir un cafè, 
Hi ha un instant de plaer en cada tassa.

                                           Glòria 


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...