Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris J. Margarit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris J. Margarit. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de novembre del 2020

Grans poetes entre nosaltres: "ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor, en un dia adient, d'un gran poeta, admirat i reconegut, que sempre té la mort com un leitmotiv a la seva obra.  


 


 

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit

 

dissabte, 13 de juny del 2015

"EL SAQUEIG" de Joan Margarit

M'han regalat l'últim llibre de poemes de Joan Margarit, -gràcies, Rosa Maria-, "Des d'on tornar a estimar" és un llibre que recomano. Hi ha un poema, que es repeteix a la contraportada, que m'ha colpit.  És aquest.






En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
La que em parlava l’àvia quan tornàvem dels camps.
A l’escola llegíem en veu alta,
sempre en castellà.
Però igual que les pedres, les flors o el desempar,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Que vaig perdre per sempre.
La llar de foc cremava les paraules,
però la vida se’m va endur molt lluny.
En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
Però no van poder, i vaig emportar-me
les flames i la casa entre la boira.
Aquest encara és
el lloc on s’inicien els poemes.
No haver perdut la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.
 

                             Joan Margarit

dissabte, 14 de juny del 2014

" GAROTA " de Joan Margarit

Avui compateixo un poema de Joan Margarit que trobo genial.




Sota l'aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre,
ni perles, la bellesa no m'importa:
sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,
s'amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però, a vegades,
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen, maldestre, les onades.
En el mar perillós busco la roca
d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa, sense risc, la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu, la fosca: la seguretat.


                                     Joan Margarit



dijous, 12 de juliol del 2012

Grans Poetes entre nosaltres: "CASA DE MISERICÒRDIA" de Joan Margarit


Diu l'autor en el pròleg del llibre: Potser serveix de poc un poema per ajudar a suportar el dolor i les carències. Però no hi ha res més, i si això és trist, molt més trist és la intempèrie sense els versos.



El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
                        Joan Margarit 
                       " Casa de Misericòrdia "


dijous, 5 de gener del 2012

GRANS POETES ENTRE NOSALTRES: "LA PRIMERA VEGADA" de Joan Margarit

 Un tast del llibre "Casa de Misericòrdia" amb 64 poemes que s'han de llegir


Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant la filera de rellotges
que marcaven l’horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o de plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
com un d’aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.
En alguna ciutat del pensament
jo t’estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l’esfera de la lluna sobre el mar.

                   Joan Magarit 
                       "Casa de Misericòrdia"





LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...