Com dues pedres xoquen,
rodolant pel pendent,
seguin el teu desfici
arran del precipici
tots dos ara ens trobem.
El nus que encara ens lliga
a poc a mi m'obliga,
es fluix i està malmès.
De segur es desfaria
a poc que jo el tibes...
I dubto,
Veig la cinglera fonda
obscura com la nit.
No hi deu d'haver cap corda
per poder reeixir.
A un pas d'aquest abisme,
segellat ton destí
les forces se m'acaben
i m'he de decidir:
Obro les mans
per que tu sol t'estimbis
o, amb les mans arrapades,
segueixo el teu camí.
Glòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada