dilluns, 11 de març de 2013

"FUGIDA IMPOSSIBLE"

QUE COMPLICAT ÉS ESCRIURE BE!




Quan em vaig posar davant del paper les perífrasis, agrupades
al voltant dels líders més coneguts, Va, Van i Vaig ja m’esperaven.
Impacients per començar renyien entre elles per cridar-me l’atenció.
Rialleres, segures de les seva utilitat, es desfeien en compliments.
“Va, va, per què no comences d’una vegada. 
Fins i tot una imitant l’estil d’un famós escriptor
recitava: Vaig, vaig, és encetant el text així que aniràs més be”.
Refugiant-me en un verb .... poder començar,
 però de seguida... sentir que em deia;
“Has fet trampa, has fet trampa! No si val, no si val!”
Utilitzant tots el meus coneixements, 
transitant per l’arquitectura de la gramàtica.... 
continuar i, de cop, amagades darrera un substantiu
aparegueren terribles, les temibles concordances.
Alçades i ben pentinades, inefables, com fades retrobades.
Convertides en paranys per distreure els meus afanys,
de convertir-me en escriptor del meu segle, en el millor.
Mitja volta i cap enrere, cap al vers a la carrera.
Les perífrasis enfadades ... deixar-me de costat.
I aquí ... va començar el meu mal fat.
Buscant la subordinada, fugint de les concordances
pel meu nom em ... cridar.
“Eh, tu! no voldràs pas passar sense parlar de mi?”
“I tu qui ets? no fas cara de perífrasi, ni de concordant.”
“Tu per qui m’has pres? jo sóc el possessiu, el teu possessiu.
Sense mi, tu no faràs res, perquè tot el que tu toques és meu,
la meva força, el meu poder és immens.
El meu atractiu tu ja el coneixes, tu sempre parlaràs de mi i de tu,
del meu o el teu, de la teva i la meva. Ho veus home tot és meu!”
I tant si el coneixia, ... intentar cercar el verb convençut
que em lliuraria de la seva implacable persecució.
Fugia enmig d’adjectius innobles que m’insultaven
per no haver-los mencionat.
“Què voleu que faci! us conec poc, prou feina tinc amb els possessius.”
“Sí, sí, em ... respondre però en canvi sí que coneixes les concordances
i les perífrasis; i dels adjectius què n’has de dir!
preparats
decidits
concrets
amables
dolços
atents
generosos
comprensius
útils
arriscats
benèvols
nosaltres sempre estem a punt!”

“Eh, Eh, que això no és vostre, .... cridar el possessiu! Nosaltres és meu!”
Aparegueren les concordances que no estaven de vacances
“A cada u el que sigui seu, això no és cap cosa greu”.
Aprofitant un verb que passava distret pel costat dret
.... arrencar a corre per trobar el final de la pàgina.
Allí m’esperaven tots en renglera.
El adjectius altius.
Les perífrasis enfadades.
El possessius parlant-me dels seus drets i de les meves obligacions.
Les concordances satisfetes, alegres, distretes.
“T'esperàvem i comentàvem; som les més estimades i afortunades”.
Amb el cap cot .... passar al costat de les perífrasis que no em .... mirar
dels possessius enjogassats
i dels adjectius tots enfadats.
D’amagat .... signar.
Abatut,
desconsolat,
desesperat,
m’assegué per veure
El Diario de Patrícia
mentre les concordances festejaven i cantaven
“L’hem vençut, l’hem convençut, l’hem ben fotut. És nostre.”
Lluny, molt lluny, com un plany es sentí “ això és meu, és meu....”

                             Joan Bernadas 



17.06.11

5 comentaris:

  1. Joan, És un poema molt enginyós i te molta gràcia.

    ResponElimina
  2. :) Fa somriure i és molt divertit!!!

    ResponElimina
  3. Que bo, quin embolic lingüístic...Per tu Joan, no és gaire difícil.
    És l'eterna lluita quan la quitxalla comença a fer els seus primers textos i els segons els tercers...Va venir, vam escoltar-lo i vaig fer-li un petó!!!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...