Va ser una juguesca tonta. Va començar
com una broma i en Peius, que és molt arrauxat, va picar-se. Sempre
havíem sentit dir dels esperits i fantasmes del castell d'en Marcús. Pel poble corrien llegendes i rondalles explicant les mil i
una desgràcies que afligien a qui s'acostava de nit a les ruïnes del
castell. I ara amb més de quaranta anys d'edat se'ns va ocórrer fer
el que no havíem fet als vint.
El vam acompanyar al castell tota la
colla i varem estar fent tabola fins que es va fer fosc. A l'hora de
marxar ens va entrar com una recança estranya... ens costava
deixar-lo, fins i tot el seu germà el volia acompanyar. Però no hi
va haver manera; es va voler quedar sol de totes totes.
I a l'endemà quan tots vam tornar
disposats a fer un bon esmorzar i molta gresca, no varem trobar el
nostre amic enlloc. De primer pensàvem que era una broma, vam esperar. Després el
vam buscar, i quan ja es feia fosc vam tornar al poble.
D'això ja en fa un mes, i ningú sap on
para en Peius. La família ha denunciat la desaparició, s'han fet
batudes pels voltants, pentinant tota la zona. Ni rastre. Ni d'en
Peius ni de cap animàlia que el pogués atacar. Pel poble tothom
opina: que si els esperits existeixen i se'l han endut, que si ell ha desaparegut voluntàriament, que si algú
va aprofitar l'ocasió per venjar-se d'ell, perquè d'enemics algun
en tenia...
I això és tot el que sé.
I, digui'm, això...quan sortirà per la
tele?
La nostra aportació als RELATS CONJUNTS
