Estàvem buidant el pis de la tieta
Balbina. L'edat i la demència feien impossible pensar que pogués sortir mai més de la residencia on vivia recluida.
Faltava buidar només la cambra de la
tieta i la mare m'ho va encarregar a mi, ella tenia d'altres
obligacions, aquells dies anàvem les dues atrafegades.
Em feia molt de respecte i una mica de
basarda remenar les seves coses. No era la meva tieta preferida, una solterona amargada,
sempre seriosa i geniüda amb poca paciència pels menuts i molt poca comprensió i empatia pels seus parents.
M'hi vaig posar. La
cambra, amb mobles de caoba, dosser i plena de puntes i farbalans, fosca i cerimonial, tenia a les parets un sol quadre, una reproducció en miniatura d'un Murillo penjava davant del
llit. Em va estranyar, el tema d'uns nens menjant fruita era més adient pel menjador o
la saleta. Era una mala reproducció i no valia la pena conservar-lo.
Malgrat tot el vaig despenjar. Entre les fustes
del bastidor hi havia amagada una carta. Venia d'un país llunyà. No vaig poder resistir la temptació de
llegir-la.
Idolatrada Bina,
- Començava amb unes frases molt amoroses i
tendres que no reprodueixo-
Ja estic treballant
amb el meu oncle Enric, que aquí és un potentat, tinc una bona feina i magnífiques perspectives de guanyar molts diners, de fet ja
ho estic fent. Ja podria comprar una casa per tots dos, per viure-hi junts, com somnio cada nit, però més m'estimo que la triïs tu.
El meu bon amic Bernat Prats, que ja coneixes, es posarà en contacte amb tu, ell te la documentació i els provisions necessàries perquè podem casar-nos immediatament per poders, així quan arribis a meu costat seràs ja la meva
dona i podem encetar una vida junts, que segur serà molt feliç.
Et prego que quan vinguis portis aquell quadre que de jovenet vaig pintar i que a tu t'agradava tant, "Els trapelles golafres", l'anomenaves, i que et vaig deixar en penyora del meu amor. Gràcies a ell ens vam conèixer, recordes?
-Aquí més paraules apassionades-
Fins aviat, adorada Bina.
Teu
Raimon
Raimon
Em vaig quedar estorada....quines
sorpreses! Quin misteri. No havia sentit parlar mai del tal Raimon. Secrets de família, secrets de la tieta? Perquè no hi va anar? Por i
covardia...o potser no l'estimava tant com per deixar un mon que ja
coneixia i canviar-lo per un de tot nou.
Vaig decidir que em quedaria el quadro, per recordar que es millor penedir-se del que un a fet, que lamentar-se del que s'ha deixat de fer
