1er. MES. Poema MIRALL MENTIDER

El blog ha complert un mes!

Hi el vull compartir amb els meus amics-poetes que m'ho permetin.

"Penjaré" a més dels meus, poemes d'altres autors, que de segur os agradaran.

Avui, 1 de mars, la poesia és escrita meva i descriu una sensació, que sovint sento al mirar-me al mirall:

   

MIRALL MENTIDER

Mirall mentider!

en mostres un rostre 

que no reconec...

Aquest cos caduc 

és el pas del temps

o el pes del dolor 

el que l'ha vençut?

Tinc arrugues fines,

com les teranyines

encerclant els ulls.

Al voltant del llavis

un codi de barres 

diu l'edat que tinc.

 

I solcs, que travessen

l'amplada del front.

 Veig un cos feixuc 

enlloc de la nina

que ans vivia en mi

desprenent encís...

I no soc així!

Dins de mi conservo

la llum del matí

i rialles fresques 

per als meus amics.

Il·lusions  tan tendres 

com les que tenia

i vull compartir...

Totes aquestes coses

tinc a dintre el cor

i tu no les mostres,

espill enganyós!

               Glòria

JOCS i MOIXAINES: Fet i Amagar

IV

Mirallets d'estrelles

tons ulls verd marí

a tothom agraden,

a mi em fan patir.

Juguem a penyores, 

o a fet i amagar,

si m'obres la porta

ningú ens trobarà!

Juguem a amagar-nos

a sota el llençol

que ningú no ens trobi

fins que surti el sol...

Catifa encantada 

ton dors vellutat,

s'hi poso la galta

ja no vull marxar.

Mirallets d'estrelles

que em roben el cor

i la teva boca 

cirera d'arboç.

                   Glòria

"RETAZOS DE PRIMAVERA"

 

Está la niña sentada en una silla de aenea, 

tibio sol de atardecer en sus cabellos de seda.

Mueve con el abanico retazos de primavera

y van volando al vaivén mariposas mensajeras.

Aun llenan su corazón blancas flores de inocencia.

Ella parece tranquila más en su recuerdo acechan

unos ojos que la miran con el color de la almendra,

y unos labios, que burlones, sonrien nada más verla.

Y asi siente despertar en su pecho de doncella

ansias que nunca sintió, deseos que la atormentan...

Torrentes de lava ardiente se atropellan por sus venas.

Y le oprime la cintura como una rama de yedra

que cruza su tibio vientre y va abrazando sus piernas.

Siente el frio de la escarcha y el fuego de mil hogueras,

y luces que la deslumbran y sombras que la desvelan.

Y el zumbar en sus oidos de abejas rubias y negras...

Consumidas al calor del fuego que las acecha 

se agostan en su interior las flores que ella conserva,

más al punto se abren otras. Nuevas flores, bellas,

flores rojas que anuncian su adolescencia...

Está la niña sentada en el quicio de la puerta.

La fria luz de la luna de su ensueño la despierta.

Tiene los párpados humedos y en las pestañas estrellas.

                                                                    Glòria 

Pintura de P. Picasso: Retrato de Olga con abanico

NO PUC PARAR DE PLORAR

 

                             No puc parar de plorar... 

Em dons un mocador de paper

perquè m'assequi els ulls.

El trobo tan estúpid aquest gest!

Millor m'haguessis dit una paraula

que m'orientés en aquest desconcert.

                               

                      (Les llàgrimes no cauen, 

                      però encara en van naixent)

 Es tal d'humiliació pel teu desdeny

que unes onades de ràbia que m'ofeguen

els ulls i els meus sentits em van negant,

Em sento tan ridícula assecant-me el rostre

amb un tros de paper, humit i rebregat,

que esquinço nerviosa entre les mans.

                              (I tu amb llàstima mirant)

Si no m'estimes ves-te'n, però no em burxis, 

ni em culpis ara pel teu desencís...

Les llàgrimes em cremen, però no es pena,

ni dolor, ni enyor, ni és per despit.

És per donar-men compte ara

que aquell que jo estimava no ha existit

                                  Glòria

                                   

DUBTE

Com dues pedres xoquen,

rodolant pel pendent,

seguin el teu desfici 

arran del precipici

tots dos ara ens trobem.

El nus que encara ens lliga 

a poc a mi m'obliga,

es fluix i està malmès.

De segur es desfaria

a poc que jo el tibes...

I dubto,

Veig la cinglera fonda

obscura com la nit.

No hi deu d'haver cap corda

per poder reeixir.

A un pas d'aquest abisme,

segellat ton destí 

les forces se m'acaben

i m'he de decidir:

Obro les mans 

per que tu sol t'estimbis

o, amb les mans arrapades,

segueixo el teu camí.

                         Glòria

JOCS I MOIXAINES: La gallineta cega

        III            
                     

LA GALLINETA CEGA   


Si t'atrapo no t'escapes.

De segur que et reconec:

pel perfum d'ambre i resina

que aroma la teva pell.

Pel clotet a la barbeta 

que ningú més que tu té.

Pels teus braços forts i tendres

que somnio al voltant meu.

Si t'atrapo no t'escapes.

I si ho vols no et deixaré.

          Glòria

*FIN DEL CUENTO

Ja ho diuen els que hi entenen:  Els contes s'acaben amb un casament, perqué amb el casament s'acaba el "cuento".  La majoria de vegades, al menys...

(COLORIN COLORADO)

Cenicienta se ha separado de su príncipe

alegando que es un fetichista depravado

y que solo la queria por sus lindos zapatos.

Belladurmiente, desde que la despertaron

sale de fiesta todas las noches del año.

El Príncipe ha pedido el divorcio. Está agotado.

Blancanieves ha instalado en el castillo

a los siete enanos. Hablan las malas lenguas

de un "menage" a más de cuatro...

Príncipes, princesas: el cuento ha terminado.

No comais más perdices. No beseis a más sapos.

Habrá que buscar la felicidad  

por nuestros propios medios,

sin confiar en quien tenemos al lado.

Las hadas madrinas ya no van a bautizos.

Y el número de brujas aumenta cada año.

                                                 Glòria

JOCS i MOIXAINES: Penyora

                                            II
                                       Penyora.

 Et toca pagar penyora.

Per penyora m'has de dir,

aquí a prop, a cau d'orella,

quina noia et fa delir.

Si soc jo l'afortunada

-i ho desitjo de tot cor-

per la pròxima penyora

et demanaré un petó.

                       Glòria 

*NUEVO JUPITER

                                                             

    Estos hijos mios, que tú

    cual Saturno devoras,

    inclemente y fiero.

    Estos hijos mios,

    que tenaz engendro,
    que ingenua te entrego
    y que tú aniquilas

    con rigor extremo.

 Estos hijos mios

                                     son mis ilusiones,

     mis tímidos sueños,

  tibias esperanzas
    pequeños anhelos.

  Y tú los destruyes

        o ya nacen muertos...

    Pero vendrá un dia

     en que uno de ellos

    crecerá escondido,

      dentro de mi pecho.

     Y he de alimentarlo

   hasta que lo sienta

   fuerte y poderoso,

                                    como un dios heleno.

                 Y este dia a tu tiranía pondrá fin

                 este sueño mio. Cual Júpiter nuevo.

                                                                  Glòria

Pintura: J.A.D. Ingres

TRIA

Jocs i moixaines, sentiments tendres, juvenils, que s'ofereixen amb tota innocència i generositat, amb el cor a la mà.

 

 

Tu quina mà vols?

Una porta llàgrimes i l'altre petons.

Si tries les llàgrimes la teva escalfor

farà que s'eixugui tota la tristor.

I si tries l'altre al obrir la mà 

els petons que guardo

tots s'escamparan...

                                       Tu quina mà vols?

                            Ara totes dues em guarden el cor.

                                                                  Glòria

                                  "Jocs i Moixaines"

11.2.11

AMOR SILENT

Aquest amor que sembla de joguina

es un amor sincer que ens ha nascut

d'una llavor de esperança que germina

dins la terra de la nostra solitud.

L'hem anat fent molt a la nostra mida

amb sentiments petits, domesticats;

petits domesticats, com es la nostra vida

que mesurada avança pas a pas.

No esclata com a bells focs d'artifici

en una nit d'estiu calent, sensual..

Es una espelma de perfum dolcisim

que ens dona llum, escalfor i pau.

No ens omplirà els ulls d'estels

encegats per veure més enllà,

però podrem imaginar nous cels

quan ens donem confiats la mà.

Es un amor petit. El de la flor a la taula,

del dolç petó quan ens en anem al llit,

el que quan un plora, l'altre el calma

i l'hi ofereix per recolzar-se el pit.

Ja no volem la lluna dins d'un cova!

No. Volem un cor càlid al costat

i que a prop nostre tinguem prova

que aquest amor modest es tot veritat.

                           Glòria

MADURESA

Hores d'ara ja no espero tocar el cel amb els meu dits

ni pescar de nit estrelles que neden flonges al riu.

Madura, dempeus a terra, tinc un tresor molt mes ric

que gaudeixo a cada estona, tot el dia: cinc sentits

Obro els ulls, i quan em llevo jo ja els començo a gaudir.

El primer que veig a vora: la carona dels meus nins.

I miro per la finestra i veig el sol, tan bonic!

o bé núvols que s'estiren mandrosos pel infinit.

Poc després el meu olfacte ensuma un cafè exquisit,

quina aroma evocadora de països que no he vist!...

O el pa! quin perfum que escampa el pa cruixent i ben cuit.

i amb plaer assaboreixo d'aquest esmorzar que tinc.

Mentre sento campanetes que dringuen al vent d'estiu

o al canari que refila al terrat del meu veí.

I al tacte, que dir del tacte!. Quines sensacions que visc!

La pell de vellut del préssec,  les cireres de setí,

les galtes dels nens, enceses, el cos de qui es tot per mi...

Així durant tot el dia gaudeixo dels meus sentits,

i quan ja la nit s'acosta i jo me'n vaig a dormir
abans que el son m'aclapari quan poso el cap al coixí

dono gracies a qui em vetlla per tenir-los a tots cinc. 

                                   Glòria

Pintura: R. Magritte

 

*NEGRO

 
Negro es mi mundo sin ti.

Negro. Negro como el azabache.

Como ala de cuervo: negro.

Como el carbón, como el ébano.

Luna nueva. Cielo negro.

Y cuando llega el nuevo dia

tambien amanece negro.

Ponedme sobre los párpados

dos piedras de color negro.

Verted cera en mis oidos.

Llenad mi boca de hielo.

Cierto:         

No puedo vivir

sin ti.

Ni quiero.

                           

                        Glòria

T'ESPERARÉ

 Quan tu vinguis al matí

jo t'esperaré vestida 

amb una túnica blanca 

com la neu, flonja i fina

i adornats els meus cabells

amb la flor de la tarongina.

I les sandàlies lligades, 

per on tu vagis seguir-te.

               I si arribes cap al tard

               jo m'hauré fet una trena

               que lligaré amb una cinta

               i portaré els peus descalços

               per caminar per la riba

               fins que arribem a la platja 

               per jeure a la sorra humida.

                          Si quan tu vens es de nit

                          aniré tan sols guarnida

                          amb una flor de gardènia

                          que portaré entre les sines,

                          per que perfumi el meu pit.

                          I m'estaré al teu costat

                          fins que arribarà el nou dia.

                                                              Glòria 





Pintura: J. Sorolla 

" LA PEDRA "

La pedra cau al llac

i dibuixa al instant

concèntriques onades.

I quan arriba al fons

pot ser per sempre més,

restarà sota l'aigua. 
 

Així, a dintre meu,

porto el pes d'un dolor

que un dia em colpejava.

Les ones ja no hi son,

però la pedra sí...

Pot ser per sempre més

restarà dins la meva ànima.

                       Glòria

INAUGURACIÓ

Quan en Jordi es va oferir per ajudar-me a fer un BLOG em vaig alegrar molt. Feia temps que ho tenia al cap, però dubtava dels meus coneixements informàtics.

Un cop el vam tenir a punt,  jo seguia dubtant: del títol, del contingut, del estil que li volia donar... Tot plegat, que el títol el va posar ell. El contingut d'aquest primer més seran  poemes meus que aniré "penjant", un cada dia. L'estil s'anirà definint mica en mica,  segons evolucioni el Blog.

28 Poemes pel Febrer...i fins el març! 
                                          Glòria