diumenge, 15 de maig de 2011

"LIVIÀNIMA" Relat breu

   Un bon matí em vaig llevar amb la sensació que em sobraven pertinències. Regirant armaris i prestatges vaig omplir totes les bosses i maletes de llibres, roba, material esportiu, electrodomèstics i tota mena d’andròmines -selectes, no us penseu- que s'acumulen al llarg de la vida.
 Ho vaig regalar tot. Amics, parents i veïns no entenien que m’havia agafat, jo tampoc.
L’endemà em vaig despertar amb una sensació de lleugeresa tan desconeguda com agradable, de sobte era com si no pesés a la vida. Pocs dies després, sense haver-ho previst, em vaig morir. Lliurat de tot el lligam material, la meva ànima no va tenir cap dificultat en ascendir a lo més sublim. És per tossuderia o per ignorància que els humans ens aferrem a la matèria com si fos l’àncora de la vida?
                                                                 
                                                               Eva Moreno 



4 comentaris:

  1. És veritat que tenim la dèria d'acumular coses que no ens són necessàries però, en certa manera, formen part de la pel·lícula de la nostra vida...
    Estic d'acord que sovint hauriem de fer una buidada per alleugerir-nos...Però no pas perquè ens haguem de morir!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Confesso que sóc una persona que no sap llençar. M'han educat en el reciclar i el aprofitar. Cada any nou em proposo- i per l'estiu també- fer una neteja dràstica!
      Sempre acabo amb mitjes-tintes... I no és pas per por de morir-me!
      Petonets!

      Elimina
  2. http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/torres/mtorres.html

    Màrius Torres, tan sublim. M'hi porta.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al pobre poeta no li calia desprendre's de res.
      Ja tenia l'ancora llevada...
      Però ens ha deixat la seva poesia sublim, que tant ens agrada.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...