La Bessie escoltava l'orquestra embadalida. Cada cop que la sentia li pujava per la esquena una esgarrifança i poc a poc els peus se li movien al compàs de la música. Si n'eren de bons aquells xicots!
En Pat a la trompeta i en Josua amb el seu trombó rivalitzaven entre ells, fendien l'aire amb unes notes que la eixordaven i la deixaven meravellada.
En Zac tocant aquella mena de violí -un dia gosaria preguntar-li con es deia exactament l'instrument- feia una melodia tan animada que li venien ganes de fer saltirons. I el contrapunt del baix, el Linus, tan seriós ell, tan concentrat. Al contrari de l'esbojarrat del Lucas – Lucky li deien - animant-ho tot amb la bateria... Per tot arreu on tocaven ella els seguia, l'avia ho entenia, però les tietes sempre l'escridassaven perquè ho deixava tot a mitges i se'n anava cuita-corrents darrera l'orquestra.
Ah, quina llàstima que no hi volguessin dones, quina pena! Ella estava segura que amb el seva taula de rentar i els seus dits tan àgils faria uns solos que tothom es posaria a ballar.
I a part de practicar, segur que pencava més que els cinc components de la banda junts!
ResponEliminaSegur, Xexu. La Bessie se'n feia un fart de treballar. Era la bugadera oficial de la família, d'això li venia la destresa amb la taula de rentar.
Elimina..... a la Bessie li diria que no perdés la esperança ! els anys 20, diuen que eren molt bojos...aixi que no seria estrany que un dia la veiéssim amb el seu somni acomplert !!
ResponEliminaBon relat i bona setmana !
Pot ser que la Bessie aconseguís entrar en una orquestra femenina i s'acomplissin els seus somnis. O que es cases amb un veí i que tingues sis criatures en cinc anys...
EliminaEs pot escollir el final!
Bona idea la de dur el ritme amb la Bessie, si tingués bona veu, encara podria fer un intent per convèncer-los. Bona feina!
ResponEliminaQui sap, segur que quan rentava la roba també taral·lejava,
Eliminapot ser si que tenia alguna possibilitat!
Molt bon relat! almenys el wasboard valia la pena !
ResponEliminaAl wasboard sempre m'ha fet molta gracia. Quant el toquen amb els didals posats em venen ganes de ballar claqué, tot i que no sóc gaire balladora.
EliminaBon relat, on el somni de la Bessie aconsegueix un nou ritme.
ResponEliminaPobre Bessie, confio que se'n sortís amb la seva.
EliminaGracies, Montse
Jo també he utilitzat el nom de Bessie al meu relat! un homenatge a la Bessie Smith! M'ha agradat el teu relat original!
ResponEliminaJo també vaig buscar el nom entre cantants de jazz!
EliminaEncara no he pogut llegir el teu relat, Marta, estaré al aguait.
Una hipòtesi que demostra que els primers instruments musicals eren estris de netaja.
ResponEliminaDe ben segur estris domèstics devien de ser.
EliminaQuan un té ganes de fer música sempre troba algun "instrument", sobre tot de percussió!
que no es cansi de tocar la fusta...si en té el convenciment acabarà trionfan i seran els altres qui li rentaran la roba.
ResponEliminaOh, seria tan bonic que la Bessie es fes famosa amb l'orquestra femenina!
EliminaI que les tietes li rentessin la roba. Seria com una versió nova de la Ventafocs!