dijous, 9 de gener del 2014

LA NINA

Més que un relat és una vivència.




La meva botiga era de barri i les meves clientes eren habituals. Tenia una clientela fidel que sempre em venia a comprar el regalets i les joguines per la família i compromisos que se’ls presentaven. Jo les tractava bé. Quid pro quo. En aquells anys encara no s'havien popularitzat les grans superfícies.

Una de les clientes era la senyora Deulofeu, una senyora xerraire i extravertida que em solia explicar amb gran riquesa de detalls totes les coses que li passaven. Tenia un nét, en Guillem,  a qui comprava tots els capricis que el nen desitjava.  Quan arribaven els Reis era una disbauxa.


Un dia va venir una mica esverada:

-Saps que m'ha demanat en meu net?... Una NINA!

-Ah! Molt bé, i com la vol?

-Que com la vol??? No m'has sentit, m'ha demanat una NINA, ell un nen tan entremaliat, tan esportista, tan, tan...mascle  m'ha demanat una nina!!!

-Però, senyora Deulofeu, hi ha molts nens que demanen nines, o cuinetes, o rentadores. Això no vol dir res.

-Doncs jo no ho trobo normal! Li he dit a la meva filla que no pensava comprar-li, però ella m'ha dit que si el nen ho demana que no li trenqui el desig.

En la meva opinió en Guillem era un nen força trapella, entremaliat i molt mimat.

Va triar una nina, tipus Barbi, amb un cap força gran. Eren les que estaven de moda aquell any.

Al cap d'uns dies la senyora Deulofeu va venir a la botiga amb ganes de xerrar, de esplaiar-se en el tema de la nina d’en Guillem.

-Ja m’estranyava a mi que volgués una nina. Ai, quina gràcia. Tan punt la va veure, la va treure de la capsa i es va dedicar a guixar-la tota. Deia que eren tatuatges. Després li va tallar els cabells, feia veure que era en Llongueres i l'imitava amb una gracia...ha, ha, ha.

Pel que em va seguir explicant després ja es va esvalotar i li va arrancar els braços i les cames. I va acabar la tarda jugant a pilota amb el cap de la nina.

-Si ja ho sabia jo, en Guillem és un xicot molt xicot. Aquestes coses ja es veuen, són instintives. Es porten a la sang.


Jo vaig fer un mig somriure...en Guillem que era un xicot molt xicot, va quedar clar,  però allò dels instints que es porten a la sang em va deixar una mica pensativa. Quins instints eren els que tranquil·litzaven a la seva orgullosa avia?

                                                                     Glòria 

                  

16 comentaris:

  1. Bé, queda clar, i parlant amb totes les lletres, que la senyora Deulofeu temia que el seu nét fos gai, cosa que durant molt temps ha estat una lacra molt gran, i encara avui molta gent considera una malaltia. No per violent, ni per destraler, aquestes coses es perdonen mentre no siguis homosexual. Esperem que les iaies d'avui en dia puguin entendre i respectar les opcions sexuals dels seus néts. A aquesta me la imagino senyant-se davant el pensament d'aquesta possibilitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aleshores es deia "marieta" i era evident que la senyora Deulofeu tenia pànic que el seu net ho pogués arribar a ser, ara, que fos un salvatge o un maltractador en potencia era una possibilitat que no li havia passat pel cap. Referent a l'homosexualitat les coses han canviat , afortunadament. Abans era una estigma tan horrorós com ser mare soltera.

      Elimina
  2. Em quedo també amb la reflexió final... i a la teva pregunta n'hi afegiria una altra:
    Per quina raó la tranquil·litzaven? Com pot ser que la tranquil·litzessin?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que mentre no fos efeminat totes les altres coses li semblaven pecata minuta, foteses. Ja veus quina mentalitat...

      Elimina
  3. Les Barbies són penoses, però el que el Guillem en va fer no té gaires bones connotacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Barbie és l'antítesi d'una nina tradicional, a mi tampoc m'agraden, per això no l'he posat a l'imatge.
      I en Guillem un salvatge: igualment li arrancaria el cap a un Nenuco "¡que cuco!"

      Elimina
  4. A mi m'espanten més aquests instints d'arrencar braços i jugar a la pilota amb el cap ... ufff que fort!

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, aquests instints espanten. Hi ha nens molt salvatges i alguns força cruels.
      Aferradetes, sa lluna!

      Elimina
  5. Jo ja ho dic sovint, que si els nens són masclistes moltes vegades la culpa la tenim les mateixes dones...Ara sembla que ha canviat bastant la cosa per sort...
    Petonets, Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment l'educació i els patrons de conducta que veuen a casa són els que han de servir per convertit a aquests menuts esvalotats en personetes. Alguns caràcters donen més feina d'educar que d'altres.
      Petonets de bona nit!

      Elimina
  6. Ostres, m'ha fet molt riure d'entrada, però m'ha deixat glaçada la reacció de l'àvia. Aquest nen fa una mica de por, segurament només és una manera de jugar però fa malpensar. Jo les cuidava moltíssim les nines, les pentinava, les vestia i vigilava de no fer-les malbé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els avis malcriem als nets, una mica no és dolent, però n'hi ha que els hi riuen totes les gracies - i les desgracies- que fan, i poden convertir-los fàcilment en uns petits dèspotes als que tot li és permès.
      Jo no era gaire de nines. Era més de cuinetes.

      Elimina
  7. JO li hagués donat una ceba. Per lo de les cames i tal...al final s'hagués quedat sense res. I un val per al balneari a l'àvia, a ser possible a Hongria...així pensaria més i no compraria tant.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es mereixia la ceba...però el client sempre té la raó. I més si és bon client. Un balneari a Hongria? Allí curen als compradors compulsius?? O a les avies malcriadores???









      Elimina
  8. A mi el que m´espanta és la reacció de l´avia que per ser nen no deu jugar amb nines. Tinc un nen de 16 messos i el meu sogre va fer una reacció similar quan el meu fill agafa la nina de la seua cosina. Jo li vaig dir que això no passava res i que ell podia jugar amb nines, balons... I si fos nena igual, que no deuen hi haure joguets per sexes. Que això és la coeducació...però lamentablement molts segueixen pensant que els joguets també venen determinats pel sexe.
    Això si el Guillem fa por!! jajaja
    Un plaer trovar-te!! feliç any des de València!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que sembla que la cosa es normalitza encara queda molta gent que veu horrorós que un nen jugui amb joguets de "nena". Un menut de 16 mesos imita el que fa la cosina, és ben normal. I si li abelleix jugar amb una nina perquè se li ha de privar? La gent d'edat són els que tenen més prejudicis i veuen més perjudicis amb aquesta coeducació .
      M'ha encantat la teva visita.
      Vaig a tafanejar pel teu bloc!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...