dissabte, 6 de juny de 2015

RELATS. Les amigues: La Berta

EL NIU BUIT




La Berta ha canviat molt des que la vaig conèixer. Va arribar a Barcelona com la senyora de Robles y Caravaca, del braç del seu marit, que era un alt càrrec d'una gran empresa,  quan el van destinar aquí. Era la perfecta mestressa de casa, sempre impecable, tan educada, tan arreglada i...una mica “florero”.

Quan el seu marit la va deixar per una dona bastant més jove, per ella va ser un TRAUMA amb majúscules.  Les “amigues”- aleshores encara no ho érem gaire- la vam acomboiar i animar tant com vam poder. Gràcies a la mala consciència del marit i a que estaven casats amb regim de “gananciales”, va quedar en situació molt acomodada. Llavors es va abocar en els seus fills un noi i una noia adolescents. Tot i que és una dona  que fa goig de mirar no va voler tenir relacions amb cap dels borinots que l'envoltaven.

Quan al cap de pocs anys es va casar la seva filla Loreto, la Berta va tenir una depressió de cavall. Totes les amigues –que ja ho érem una mica més- la vam omplir de bons consells i de frases estereotipades de consol. Ho va superar abocant-se en el Mauricio, el seu fill.
Però, com és lògic, al cap d'un temps el fill va voler anar a viure amb la seva “novieta”.

Això ja va ser un daltabaix. Aquí sí que totes les amigues -que ja l'apreciàvem molt- ens vam haver d'emprar a fons. No la deixàvem de petja, la fèiem anar a tot arreu. Concerts, cinema, museus, excursions, sopar de noies i fins i tot a ballar, amb la Teresa, que cada setmana hi va.

Al poc temps la Berta ho va superar i es va revelar com una de les més animades de la colla, organitzant i participant de totes les activitats amb entusiasme.
L'últim dia que ens vam reunir, però, estava una mica moixa.

-    Berta, què tens? Estàs desconeguda, tan seriosa i encaparrada. Que no et trobes bé ?
-         Estic amoïnada. El meu fill es separa.

-         Quin disgust!

-         I tant! Imagina que ara em diu que tornarà a casa amb mi. Com que el pis on viuen és d'ella...

-         Així tindràs companyia!

-         I feina!  Tant desendreçat i poc polit que és. I per menjar un llepafils. Tan tranquil·la que estic ara...

-         Noia, tant que ploraves quan van volar del niu els teus fillets.

-         I jo que sabia com de bé  s'està  tota sola!

-         Mira, doncs fes-li entendre de bon principi que amb el tracte no hi entra ni la mare lloca,  ni la mare minyoneta, ni la mare 3 estrelles Michelin... que no és malacostumi! De tota manera això deu ser provisional.

-         I jo què sé!

Un bon disgust, pobra Berta. Ara que els pollets s'espavilaven sols n'hi torna un, amb esperons,  a complicar-li la bona vida que s'havia organitzat.

                                                                                              :-(
                                                                             

12 comentaris:

  1. Pobra Berta, que li posi els punts sobre les is de seguida... I que es repassi bé el final del conte per recordar quines coses no entren dins d'aquest tracte. Estan molt ben definides!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Carme, és que hi ha unes mares que encara veuen els fills com uns nadons incapaços de valdre's...i ells s'han aprofiten!
      Espero que la Berta sigui més llesta.

      Elimina
  2. Com la vida mateixa.
    Esperem que la mare no sigui l'escarràs del noi que torna: que ell es faci el llit, s'organitzi la rentadora, deixi la dutxa neta després d'utilitzar-la... i tota la resta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt real, tots en sabem de casos semblats. El mal és que si la mare és d'aquelles tan "purificades", com que el fill mirarà d'escaquejar-se, ho acabi fent ella perquè no pot sofrir veure-ho brut.

      Elimina
  3. Ai , la pobre, em el què li va acostar assumir que tota sola podia estar molt bé, ara resulta que ha de tornar amb aquella companyia que anys enrere li era indispensable i ara no li fa cap falta...Paciència , és una situació que se sol repetir...
    Bon vespre, Glòria

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Berta, no existeix, es clar, però és el fidel reflex de algunes conegudes, desesperades per la convivència amb fills que han tornat al niu degut al seu fracàs amb les parelles o a la feina. I en els pitjors casos arriben depressius. I les mares...ja se sap!
      Bona nit, M.Roser!

      Elimina
  4. part de que la vida sigui tant bona és el fet de que sigui imprevisible sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També es podria dir: part de que la vida sigui tan dolenta és el fet de que sigui imprevisible sempre.
      Per tant carpe diem, per si les mosques.

      Elimina
  5. Vaja vaja, això em sembla molt autobiogràfic... És cert que quan t'acostumes a viure sol després és complicat canviar la dinàmica. Però bé, un fill és sempre un fill. O això diuen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no, XeXu. A mi no m'ha passat i espero que no em passi, però ho he viscut de prop. Quan un fill torna a casa, a part del trasbals que porta a la vida dels pares, és senyal d'un fracàs: o han deixat una relació o s'han quedat sense feina i això cap pare ho desitja.
      Per altre banda la curta temporada que, anys enrere, vaig tenir a casa una de les filles, em va pintar el pis i arreglar un munt de coses. O sigui que no em puc queixar.
      ;-)

      Elimina
  6. Pobre Berta, ara que havia après a viure!
    Però totes sabem que per sobre de tot hi ha els fills ... per sobre si, però que no ens trepitgin. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha! Tens raó, lluneta, encara que a vegades és culpa de les mares que som com unes lloques volen protegir els fills.
      Aferradetes!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...