dijous, 18 de febrer del 2016

RELATS CONJUNTS: L'estampa


La nostre participació a Relats Conjunts



Dins del missal de la seva difunta mare va trobar l'estampa que el pare Gatell un dia li va regalar. Un calfred va recorre el seu cos de dalt a baix i un cúmul de records no desitjats el van aclaparar. Recordava l'escena nítidament. Ell confós i avergonyit, la mare mirant amb adoració al religiós, que deia:

- L'Isidret és molt bon noi,  -amb la mà humida i llefiscosa li va despentinar els  cabells- un bon noi. Me'l estimo jo a aquest xicotet!

Recordava com el mirava mentre deia aquestes paraules. Amb una mirada humida l llefiscosa, com la mà. Es possible que la mare no notes res? Que no veies luxúria a la mirada de l'home? Res, la mare no veia res. Per ella el pare Gatell era un sant.   

A les tímides insinuacions que feia de que a l'escola passaven coses que no entenia, que no li semblaven normals la mare, esgarrifada, deia:

- Quines mentires dius! Aniràs al infern, Isidret. El pare Gatell és un sant. Fes-li cas en tot i aprèn d'ell.

Cega la mare, com el cec de l'estampa, sense cap miracle que li obris als ulls. Cecs els responsables de l'escola, que miraven a una altra banda quan els hi convenia.
I sords. 

I muts els alumnes que patien els abusos d'aquell home que, consagrat a Deu, tenia el deure de vetllar per ells.

Havien passat molts anys, havia intentat oblidar, passar full, no pensar-hi...però aquella sensació de fàstic, aquella nàusea, aquell malestar no el deixaven.

Tard, però no massa tard. Ara parlaria.


28 comentaris:

  1. Ben fet, un dia o altre s'ha de parlar. Les persones no poden guardar tanta porqueria a dins sense fer-se més mal del que ja els hi van fer. Encara que sigui tard, però mai no és massa tard...

    Qui fàstic que les persones en qui més confien els pares, siguin les que fan mal als seus fills.

    Que ben trobat aquest començament amb l'estampa!!!
    Un aplaudiment, Glòria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus si triguen a denunciar! Alumnes que tenen més de 40 anys parlen ara. Està clar que aquestes coses no es poden pair ni oblidar, no es poden quedar dintre d'un.

      Elimina
  2. T'has deixat lo de "basat en fet reals"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fets reals i que venen de l'antigor. Sempre ha passat, sempre s'ha ignorat, sempre s'ha "tapat". Ja va sent hora de que surtin a la llum i que és responsabilitzi als culpables i es prenguin mesures.

      Elimina
  3. Un altre aplaudiment. L'has clavat Glòria.

    ResponElimina
  4. Malauradament, descrius una situació molt realista. Quants nens i nenes han callat davant de situacions així? I entre els valents que s'han atrevit a parlar, quants pares i mares no els han fet callar per descarats o dir ximpleries? Espero que haguem après la lliçó amb tots els casos que s'han destapat darrerament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es indignant que les persones que han de protegir i educar a les criatures facin aquests abusos. A veure si s'acaba això de fer la vista grossa o, senzillament, tancar els ulls.

      Elimina
  5. Veig que t'has inspirat en fets molt mediàtics...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident que tot el que ara està passant m'ha donat l'idea, se'n parla molt, i espero que això serveixi per prendre les mesures que calguin per evitar-ho.

      Elimina
  6. molt bon relat que connecta malauradament amb una realitat encara existent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Confiem que així sigui, Elfree. Que la gent sigui valenta i la justícia, justa.

      Elimina
  7. Un retrat ple d'actualitat. Molt bona aportació. Tan debó cada cop parlin més persones i tan debó sapiguem escoltar els infants i parlar amb ells. Crec que és la única manera de previndre aquests fets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé com és pot educar als infants perquè sàpiguen reaccionar davant d'una situació així, el que seria desitjable és que tinguessin total confiança amb els pares per no callar, per vergonya o per por.

      Elimina
  8. coses que sembla ser encara passen massa sovint, a veure si ara amb tant de soroll la cosa es calma una mica

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al menys tant de dolor i tanta angoixa servirien per arreglar alguna cosa.

      Elimina
  9. Molt bon relat. Més ara que està en la ment de tots. Sempre que he tingut un càrrec directiu a l'escola, quan ha sortit qualsevol assumpte d'aquests, he sentit pànic que en alguna ocasió es pogués donar una circumstància semblant a la meva escola. Per sort mai de cap manera s'ha donat una circumstància ni semblant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si que és d'una gran responsabilitat un càrrec com aquest. Quan sorgeixen aquests temes sempre és sospita desídia o connivència per part de la direcció, encara que no existeixin.
      Gràcies pel teu comentari, Alfonso!

      Elimina
  10. Esclar que sí, que parli l'Isidret, no cal que et digui que el relat m'ha agradat especialment, petons!

    ResponElimina
  11. Ja es diu, o deia, que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. El relat toca la fibra, tant de bo que els fets reals en que diria que està basat provoquin una reacció i obrir els ulls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Imagino que és una cosa que el temps no arriba a esborrar per més que ho intentin. Cal treure-ho fora, parlar.

      Elimina
  12. Prou! de silencis que ofeguen i fan mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi tant, Montse! Per fer justícia a les víctimes i per evitar-ne de futures.

      Elimina
  13. Tot és indignant, l'abús en primer lloc, seguit de la poca confiança amb els fills i del silenci de la direcció dels col·legis. Davant de tot això, les víctimes poc poden fer.
    Un relat molt cru però molt real, malauradament.

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, nina, no tindria que resultar tan dificil trobar justícia per aquests abusos. És indignant!
      Les actuals notícies m'han inspirat el relat. Real com la mateixa vida, malauradament.

      Elimina
  14. He trobat un relat molt ben escrit i descriptiu de l'actualitat més rabiosa d'aquests últims dies. Quants cecs, sords i muts despertaran? A vegades al Diable el tenim en les nostres mateixes cases i qui ens hauria d'ajudar es fan els cecs, els sords i els muts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies per les teves paraules afalagadores.
      És deplorable que periòdicament saltin a les pagines dels diaris fets com aquests. Seria convenient que sabéssim capacitar als nostres fills per reaccionar davant situacions com aquestes i alhora que els pares les detectéssim a temps.
      Agraïda per la visita i el comentari.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...