La Bessie escoltava l'orquestra embadalida. Cada cop que la sentia li pujava per la esquena una esgarrifança i poc a poc els peus se li movien al compàs de la música. Si n'eren de bons aquells xicots!
En Pat a la trompeta i en Josua amb el seu trombó rivalitzaven entre ells, fendien l'aire amb unes notes que la eixordaven i la deixaven meravellada.
En Zac tocant aquella mena de violí -un dia gosaria preguntar-li con es deia exactament l'instrument- feia una melodia tan animada que li venien ganes de fer saltirons. I el contrapunt del baix, el Linus, tan seriós ell, tan concentrat. Al contrari de l'esbojarrat del Lucas – Lucky li deien - animant-ho tot amb la bateria... Per tot arreu on tocaven ella els seguia, l'avia ho entenia, però les tietes sempre l'escridassaven perquè ho deixava tot a mitges i se'n anava cuita-corrents darrera l'orquestra.
Ah, quina llàstima que no hi volguessin dones, quina pena! Ella estava segura que amb el seva taula de rentar i els seus dits tan àgils faria uns solos que tothom es posaria a ballar.
