A mi no m'agrada el salep, gens ni mica, fins i tot em fa fàstic la seva textura, que trobo llefiscosa i desagradable, però cada dia faig parada i fonda davant la botiga d'en Cahil. És un lloc de reunió on es comenten totes les xafarderies del barri i jo, que sóc tafanera, em distrec molt.
Diuen que les dones som xerraires, i és cert, però els homes potser ho són més. En Murat sap vida i miracles de tots el veïns i ho explica tot amb un luxe de detalls que penso que se'ls inventa, perquè hi ha coses que és impossible que les sàpiga, però ho diu tot amb molta gràcia i ens fa riure força. Un altre del habituals és l'Abi, ell no és tan bocamoll com en Murat, però és molt saberut i llegit i sempre ens fa uns relats d'històries interessants i instructives, que escoltem en absolut silenci.
Les dones escoltem més que xarrem, i si ho fem és entre nosaltres, coses intimes que no ens interessa que els homes escoltin: les picabaralles de l'Havva amb la seva nora, les petites variacions que fem de les receptes tradicionals, les vegades que el marit de la Belma ha arribat aquesta setmana una mica més alegre del que és convenient.
Així entre glop i glop del repulsiu salep m'assabento de les novetats i passo cada tarda una estona distreta. I així ho seguiré fent fins que m'instal·lin d'una remaleïda vegada la fibra òptica i pugui veure la televisió en condicions i fer servir l'internet sense que se'm pengi l'ordinador cada dos per tres.
;-)
