dijous, 6 de desembre de 2012

"EL SAGRISTÀ"


 Éssers miserables que és mouent en un món de petites misèries.


 
Caminava trist i conformat entre els bancs de l’església.
Exigia amb cara amargada l’almoina per tot: pel seient, per les ànimes, per les obres del temple...
El recordo esquifit, amb cara de pintura romànica, un vestit ajustat i una camisa sense coll l’empetitia més encara.

Exercia de sagristà, i demanava diners que engreixaven no se sap qui; malgrat tot, girava el gest quan algú es resistia a obrir el moneder.
Sempre vaig pensar que la seva insistència obeïa a ordres estrictes de gent preocupada en pagar fustes nobles i marbres luxosos.

Quan després de recórrer tota l’església feia mutis per una porta lateral deixava al seu darrera un rastre persistent de tristor i pobresa.Per la sensació de desengany en la generositat humana que desprenia.    
 
Ningú mínimament observador dubtava que el devien pagar també amb una petita, molt petita, almoina.
                                               Joan Bernadas




Publicat el 19.04.11

4 comentaris:

  1. Com de diferent pot ser, la vida d'un pobre sagristà i la d'un alt càrrec de l'església ....tot i que els dos, hi son per servir a un mateix fi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, ben diferent. Els alts càrrecs de l'església no és distingeixen per la seva vida frugal ni per la senzillesa de costums, tot i el que predica el missatge evangèlic.

      Elimina
  2. Els sagristans sempre són una mica misteriosos, passen d'esquitllentes com demanat perdó per la molèstia...
    Petones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, queden com difuminats, tan silenciosos entre les parets de les esglésies...
      Petonets!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...