dijous, 17 de maig de 2012

RELATS CONJUNTS: Forgotten sunglasses

 
 
Va estendre la tovallola al lloc habitual i les va veure. Eren unes ulleres de sol abandonades. Un impuls incontrolable va fer que se les posés d'immediat. Sorpresa, va contemplar el paisatge que feia anys veia, que podia dibuixar a ulls clucs i que ara semblava diferent. Uns relleus, uns colors, un horitzó que sent els mateixos no eren els de sempre. Es va quedar molta estona mirant-ho tot com si ho veies per primera vegada...

Després va mirar a en Joan. Era un home molt atractiu, encisador...però al observar-li els ulls a traves de les ulleres hi descobrí un remolí d'imatges . Va veure que en el seu pensament hi havia una dona que no era ella. Que si buscava excuses per no acompanyar-la a les vacances era perquè en aquelles dates tenia ja previst haver tallat amb ella. Que no era honest ni a la feina. Que no era l'home que ella pensava...

Marejada per les imatges que visualitzava nítidament va tancar els ulls, intentant ordenar les percepcions que l'atribolaven. Poc després sentí que arribava algú i que s'estirava al seu costat. Era la Marta, la seva millor amiga. Amb temor va buscar-li els ulls amb la seva nova mirada. El que hi havia no li va agradar gens. La Marta la trobava grossa, una dona sense personalitat i patètica en la seva adoració pel Joan...I al fons del fons dels ulls de la seva “amiga” va veure que era ella qui li prendria l' home.

Trasbalsada, amb una excusa, va marxar. Aniria a casa dels pares. El seu pare era un home molt intel·ligent i intuïtiu i, potser, trobaria l'explicació a tantes sensacions estranyes que l'estaven envaint.
Va abraçar al seu pare, i en mirar-li els ulls va quedar glaçada...hi havia un amor infinit, però també guspires de menyspreu perquè ella no havia estat prou valenta per acabar la carrera i agafar el relleu en el bufet al qual ell havia dedicat tota una vida d'esforços...
Abans que arribes la mare es va treure les ulleres. Ja no podia suportar més veritats...

L'endemà va abandonar les ulleres de sol al mateix lloc on les havia trobades.

La nostra aportació a RELATS CONJUNTS.

26 comentaris:

  1. Plas, plas, plas... de genolls! WOW!!

    ResponElimina
  2. uauuuu! estremidor! anava a dir que en volia unes d'iguals però val més viure en la ingorància!

    molt bo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho prefereixo, la veritat pura i dura deu ser difícil de pair. Clar que aquesta noia te mala pata...que l'amiga et trobi grossa ja és trist però que es proposi prendre't el novio és molt pitjor...

      Elimina
  3. Sempre acabem matant el missatger.

    ResponElimina
  4. Respostes
    1. La vida fa mal, i si no la pots endolcir amb una mica de dissimul o mentires "piadoses" pot ser molt dura.

      Elimina
  5. De vegades va bé viure en una certa inconsciència. La sincertiat està molt bé, però presentada així pot ser incompatible amb la vida i les relacions humanes!!! De totes maneres, la teva protagonista no té massa sort amb els seus éssers estimats, realment. Quina colla...! Bon relat, i bon ús que has donat a aquestes ulleres.

    Molt de gust, i fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. Saber-ho tot i voler aprofundir en les coses ens fa més savis, però no mes feliços. Jo, potser per l'edat, soc més del carpe diem. I les males noticies ja arribaran, si han d'arribar.
      El gust és meu. Ens veiem!

      Elimina
  6. Un relat molt bo. Però a mi aquestes ulleres em donen esgarrifances.

    ResponElimina
  7. Millor anar sense ulleres, és molt perillós això!
    M´ha agradat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat nua és perillosa.
      Celebro que t'hagi agradat!

      Elimina
  8. Ostres què bo! unes ulleres així m'agradarien....ja sé que segurament em passaria com al teu relat i me les trauria fastiguejada però mentrestant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets valenta, tu, Efreelang! Jo no sé si m'atreviria a posar-me-las...

      Elimina
  9. Respostes
    1. Hola, Gerònima! T'agraeixo la visita virtual.
      (Però espero veure't aviat sense virtualitats)
      Glòria.

      Elimina
  10. Molt bon relat, Glòria!
    Un aplaudiment!

    La veritat pot ser molt molt dura!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que si pot ser dura...Pot ser terrible!
      Gràcies, Carme, pel comentari. L'aplaudiment no se si me'l mereixo.

      Elimina
  11. Certament, allò que ens obre els ulls ens acaba per no fer cap gràcia. Potser es preferible viure cecs.
    Molt ben portat el relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sempre el que es descobreix és el que un voldria veure. Viure cec potser és enganyar-se un mateix, però massa clarividència ens pot fer patir molt.
      Gràcies, Ferran!

      Elimina
  12. M'ha agradat i he trobat molt apropiat haver aplicat a unes ulleres el component literari d'objecte màgic. M.Pilar Martinez Herrero

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, M. Pilar! T'agraeixo el comentari. És que aquestes ulleres de la pintura d'en Kush són inquietants...
      Vaig a tafanejar el teu bloc.
      Ens llegim!

      Elimina
  13. Ostres, què dur!! Però molt bo!!... No sé si m'agradarien o no... potser una estona i prou :-)

    ResponElimina
  14. A mi em sembla que ni per una estona. Em faria por :(
    T'agraeixo el comentari, Assumpta, et conec força de blogejar per aquí! Una abraçada.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...