Va
estendre la tovallola al lloc habitual i les va veure. Eren unes
ulleres de sol abandonades. Un impuls incontrolable va fer que se les
posés d'immediat. Sorpresa, va contemplar el paisatge que feia anys
veia, que podia dibuixar a ulls clucs i que ara semblava diferent. Uns
relleus, uns colors, un horitzó que sent els
mateixos no eren els de sempre. Es va quedar molta
estona mirant-ho tot com si ho veies per primera vegada...
Després
va mirar a en Joan. Era un home molt atractiu,
encisador...però al observar-li els ulls a traves de les ulleres hi
descobrí un remolí d'imatges . Va veure que en el seu pensament hi
havia una dona que no era ella. Que si buscava excuses per no
acompanyar-la a les vacances era perquè en aquelles dates tenia ja
previst haver tallat amb ella. Que no era honest ni a la feina. Que
no era l'home que ella pensava...
Marejada
per les imatges que visualitzava nítidament va tancar els ulls,
intentant ordenar les percepcions que l'atribolaven. Poc després
sentí que arribava algú i que s'estirava al seu costat. Era la
Marta, la seva millor amiga. Amb temor va buscar-li els ulls amb la
seva nova mirada. El que hi havia no li va agradar gens. La Marta la
trobava grossa, una dona sense personalitat i patètica en la seva
adoració pel Joan...I al fons del fons dels ulls de la seva “amiga”
va veure que era ella qui li prendria l' home.
Trasbalsada,
amb una excusa, va marxar. Aniria a casa dels pares. El seu pare era
un home molt intel·ligent i intuïtiu i, potser, trobaria
l'explicació a tantes sensacions estranyes que l'estaven envaint.
Va
abraçar al seu pare, i en mirar-li els ulls va quedar glaçada...hi
havia un amor infinit, però també guspires de menyspreu perquè
ella no havia estat prou valenta per acabar la carrera i agafar el
relleu en el bufet al qual ell havia dedicat tota una vida
d'esforços...
Abans
que arribes la mare es va treure les ulleres. Ja no podia suportar
més veritats...
L'endemà
va abandonar les ulleres de sol al mateix lloc on les havia trobades.
Plas, plas, plas... de genolls! WOW!!
ResponEliminaApa! Tant t'agrada? Quina sort!
EliminaGracies, gracies.
uauuuu! estremidor! anava a dir que en volia unes d'iguals però val més viure en la ingorància!
ResponEliminamolt bo!
Jo també ho prefereixo, la veritat pura i dura deu ser difícil de pair. Clar que aquesta noia te mala pata...que l'amiga et trobi grossa ja és trist però que es proposi prendre't el novio és molt pitjor...
EliminaSempre acabem matant el missatger.
ResponEliminaAixò els hi passa per portar males noticies!
EliminaLa realitat a vegades fa mal.
ResponEliminaLa vida fa mal, i si no la pots endolcir amb una mica de dissimul o mentires "piadoses" pot ser molt dura.
EliminaDe vegades va bé viure en una certa inconsciència. La sincertiat està molt bé, però presentada així pot ser incompatible amb la vida i les relacions humanes!!! De totes maneres, la teva protagonista no té massa sort amb els seus éssers estimats, realment. Quina colla...! Bon relat, i bon ús que has donat a aquestes ulleres.
ResponEliminaMolt de gust, i fins aviat!
Tens raó. Saber-ho tot i voler aprofundir en les coses ens fa més savis, però no mes feliços. Jo, potser per l'edat, soc més del carpe diem. I les males noticies ja arribaran, si han d'arribar.
EliminaEl gust és meu. Ens veiem!
Un relat molt bo. Però a mi aquestes ulleres em donen esgarrifances.
ResponEliminaA mi també m'esgarrifen. Fan por!
EliminaMillor anar sense ulleres, és molt perillós això!
ResponEliminaM´ha agradat!!
La veritat nua és perillosa.
EliminaCelebro que t'hagi agradat!
Ostres què bo! unes ulleres així m'agradarien....ja sé que segurament em passaria com al teu relat i me les trauria fastiguejada però mentrestant...
ResponEliminaEts valenta, tu, Efreelang! Jo no sé si m'atreviria a posar-me-las...
EliminaUauuuuuuuuuuuu!
ResponEliminaHola, Gerònima! T'agraeixo la visita virtual.
Elimina(Però espero veure't aviat sense virtualitats)
Glòria.
Molt bon relat, Glòria!
ResponEliminaUn aplaudiment!
La veritat pot ser molt molt dura!
Que si pot ser dura...Pot ser terrible!
EliminaGràcies, Carme, pel comentari. L'aplaudiment no se si me'l mereixo.
Certament, allò que ens obre els ulls ens acaba per no fer cap gràcia. Potser es preferible viure cecs.
ResponEliminaMolt ben portat el relat.
No sempre el que es descobreix és el que un voldria veure. Viure cec potser és enganyar-se un mateix, però massa clarividència ens pot fer patir molt.
EliminaGràcies, Ferran!
M'ha agradat i he trobat molt apropiat haver aplicat a unes ulleres el component literari d'objecte màgic. M.Pilar Martinez Herrero
ResponEliminaHola, M. Pilar! T'agraeixo el comentari. És que aquestes ulleres de la pintura d'en Kush són inquietants...
EliminaVaig a tafanejar el teu bloc.
Ens llegim!
Ostres, què dur!! Però molt bo!!... No sé si m'agradarien o no... potser una estona i prou :-)
ResponEliminaA mi em sembla que ni per una estona. Em faria por :(
ResponEliminaT'agraeixo el comentari, Assumpta, et conec força de blogejar per aquí! Una abraçada.