dimecres, 27 de febrer del 2013

" LES AVELLANES " de Montserrat Aloy

Un poema de la Cantireta. Records del Monestir de les Avellanes.

 
El món comença al claustre
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.

Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sense fi,
on tot és fa significat i paraula.

I si necessito més ulls que ara
per entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.

Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni
tindré roses punxant-me.

El sol surt al cementiri
i es pon al altar major.

                Montserrat Aloy



6 comentaris:

  1. Trobo que és un poema tristot.... A mi el monestir de les Avellanes em porta bons records! :-))

    ResponElimina
  2. Necessitar més ulls per captar la bellesa, que bo!

    ResponElimina
  3. En tots dos llocs, el cementiri i l'altar, hi ha un sacrifici. En el primer és de la carn. En l'altre, de l'esperit. Tots dos trascendeixen i et deixen pensarós. I tanmateix, tant la mort com compartir el pa abans de marxar fan una mica de basarda. I sí, cal tenir més ulls que els de fora per copsar la bellesa.
    Per cert, em vaig casar allà ;)

    Gràcies, xiquetes! Abraçades!

    ResponElimina
  4. Vaig fer-hi estada uns dies al monestir de les Avellanes...M'agrada això de la religió de la bellesa...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...