dissabte, 4 d’octubre del 2014

Relat. Les amigues: LA PALMIRA


PUNTS DE VISTA




La Palmira té com un radar per assabentar-se de totes les inauguracions d'exposicions, obertures d'establiments, presentacions de llibres i actes socials que fan pel barri, sobre tot si es serveix un petit refrigeri al final.

Sempre procura que l'acompanyi alguna amiga, perquè així queda més bé, diu. Ella és tant simpàtica i tan bona noia que sempre ens convenç, encara que no ens vingui de gust anar a berenar de gorra de manera tant descarada.

L'altra dia vaig ser jo l'elegida. Una pintora desconeguda, exposava la seva obra en un Centre Regional. Quan vam arribar em vaig quedar perplexa. Gairebé tot eren paisatges i natures mortes, pintats amb molt poca traça.

Paisatges amb una perspectiva impossible i flors de colors estranys, però és notava que ella ho volia fer realista, com una fotografia, i la veritat, no se'n va sortir, no s'hi assemblaven gens. L'autora, una dona de mitjana edat, amb un vestit vaporós de gasa de color fúcsia, voleiava entre mig de la seva obra i donava conversa a tothom que se l'hi posava l'abast. 

La meva amiga, com no podia ser d'una altra manera, es va a posar a parlar amb ella força estona, fent-se la interessada i la interessant, com si hi entengués molt de pintura -ella no en sap ni un borrall-, gairebé semblava una crítica d'art o una clienta en potència. 

Finalment van servir uns canapès que estaven francament bons, segons la Palmira els havia fet la pintora. Amb això si que hi tenia traça. Si amb la pintura no se'n sortia es podia dedicar al càtering! 

Vam brindar per l'èxit de l'exposició i finalment vaig aconseguir marxar d'allà. Ja començava a estar farta de fer el paperot, gairebé tenia mala consciencia, jo. Sortint de la sala la meva amiga em va preguntar que m'havien semblat els quadres. Anava a dir : Una bírria, horrorosos o alguna cosa així. Però em vaig repensar.

Qui era jo per dir si eren bons o no? Si per la pintura de “El Crit” de Munch, que a mi em semblava força lleig, se'n havien pagat 119.900.000 dòlars, amb quin criteri podia jo opinar?

   -Mira Palmira, d'aquest quadros no me'n regalis cap, sents?  Ni pel sant ni pel aniversari. Mes m'estimo  una cafetera Nespresso.



Pel meu sant em va regalar unes flors.

                                                                     :·(



10 comentaris:

  1. Doncs sí... sent extremista es perd perspectiva. Una làmina ben enmarcada també li hagués fet goig, crec, més que unes flors...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que vols que et digui, gairebé prefereixo unes flors abans que una làmina que ves a saber si és d'un calendari. Ara si fos del dels bombers... ;)

      Elimina
  2. Home, potser no es pot parlar de la qualitat pictòrica, que això ho diuen els experts i ja són prou espavilats, però sí que pots opinar si els quadres t'agraden o no, no? I si els trobes lamentables, doncs és que són lamentables!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "El crit" és lamentable? No ho sé, però a mi em fa gairebé angunia quan el veig, i deu de ser boniíiiiissim, tenint en compte la fortuna que van pagar per ell.

      Elimina
  3. Em sembla que te'n vas sortir prou bé, jo aquest del critno el penjaria al menjador de casa, ni que me'l regalessin...
    Bon diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni al menjador ni a cap pared. Em dona un mal rotllo....
      Petonets!

      Elimina
  4. ha ha ha... lo de la cafetera ja veig que no va colar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No va colar, no. La Palmira sap fer el "llonguis" quan convé.
      ;P

      Elimina
  5. Jo crec que sobre gustos sí que hi ha escrit, i pintat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I molt s'ha escrit i molt s'ha pintat. Però no sempre coincidim ens els gustos, ja ho veus. Per sort n'hi ha per tothom. I gent que paga 119.900.000 dòlars per un quadro que a mi, personalment, no m'agrada gens.
      Una abraçada, Helena!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...