dilluns, 16 de març de 2015

RELATS CONJUNTS: La petita obrera

La nostra col·laboració a Relats Conjunts



He posat el quadre damunt la xemeneia,  m'agrada mirar-lo i recordar. A ningú he dit que jo sóc la model. No me n'amago, però tampoc vull explicar la meva vida a segons qui.
De ben menuda ja em va tocar anar a treballar a la fàbrica, una feina dura, pesada, però una s'hi acostuma ben aviat quan s'ha passat gana. Ben mirat a casa treballava encara més, tants germans i la mare i el pare fora tot el dia. Tenia bones mans i la feina no em desagradava, als catorze anys ja em van posar al teler, teixir m'agradava. 

Per aquella època  vaig fer el canvi i van començar els problemes.  A mesura que es desvelava la meva feminitat els homes em miraven diferent. Jo sempre he estat bonica, encara ho sóc, malgrat l'edat que tinc. Penso que és per això que el senyor Planella, el pintor, em va triar de model. Pèl-roja, amb uns ulls grans i verds i la pell tan blanca resultava atractiva a tots els companys i encarregats. Ara, amb uns pits incipients i uns malucs més arrodonits els tornava bojos. Vaig tenir que parar els peus a més d'un. Algunes dones em miraven malament, unes amb enveja, altres amb odi.
Jo, alegre, però alhora molt formaleta feia la meva feina i del treball cap a casa a ajudar la mare. No estava per festejos ni per pretendents.

Fins que vaig conèixer a monsieur Reyers, un enginyer belga que es va encapritxar de mi. Em va oferir feina de donzella a casa seva i jo vaig acceptar. Els pares no ho veien clar, però el sou que em donaria els va aclarir els dubtes.
Mr. Reyers ha estat l'home més important de la meva vida. Un cop al seu servei ell va esdevenir un Pigmalió per a mi, em va ensenyar a llegir, a escriure, a pensar. Tot. Durant dos anys vaig ser la seva donzella, després vaig deixar de ser donzella. I quan ell va anar a treballar a Paris vam marxar junts.

Us escandalitzeu? No és més escandalós que dos germans meus morissin consumits de misèria i tisi? O els abusos dels encarregats envers  les obreres? O que quan no rendies el suficient, per edat o malaltia, et posessin al carrer i ja t'espavilaràs? Era una època que els matrimonis es feien per conveniència, i això no és escandalós, no és  una forma de prostituir-se legalment?
Mr. Reyers va ser com un pare per mi, fins que va esdevenir el meu amant, sempre junts fins a la seva mort. Després ha hagut altres homes a la meva vida però a tots els he estimat i puc assegurar que a tots els he fet feliços. 

El quadre, que vaig aconseguir en una subhasta, em porta records...  

                                                                    :-?


26 comentaris:

  1. uns història trista... tot i que sembla que va estimar i ser estimada, traspua tristor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era trista la vida de la gent pobre. Una època de mancances. De ben menuts a treballar i sense més futur que continuar treballant.
      Ella va triar una vida diferent.

      Elimina
  2. de ben petita va fer carrera, i si va ser feliç així, molt millor que no pas fotre's de gana. La gent pot dir el que vulgui i de fet sempre diuen, facis el que facis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, a la gent ens agrada molt criticar i judicar als demés. De vegades l'enveja també té a veure.

      Elimina
  3. Una bona història, Glòria, molt emocionant i intensa...

    ResponElimina
  4. Quina història més bona! I no, no m'escandalitzo pas, l'amor no entén de massa convencions, i com expliques, en aquella època hi havia moltes altres coses que escandalitzaven més que això, i no passava res. Bona bona, li has tret molt suc al quadre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, XeXu, no volia una història trista com la que el quadre em suggeria, però molt alegre no m'ha quedat. En uns anys difícils, en que la vida n'oferia gaires possibilitats, la meva protagonista en va tenir una i la va aprofitar. I va ser feliç.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Ningú. Però hi ha molta gent amb aficions de jutge.

      Elimina
  6. Una història tendre i realista. La noia no feia mal a ningú, aspirar una vida millor, és el que tots volem, no ?
    Felicitats !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que va triar la millor opció, no en tenia d'altre per sortir d'aquell món sòrdid i petit. A més ella sempre va estar enamorada de Mr. Reyers.
      Gràcies, Artur!

      Elimina
  7. Pobreta xiqueta... tan petita i treballant... És un poquet trist el quadre,no? Uff... hi ha coses dures de recordar... Espere que almenys es quedara amb l'herència del Mr. Reyers...

    ResponElimina
    Respostes
    1. He,he...
      Si, Mr Reyers la va deixar ben arregladeta. No va tenir que patir per diners i va poder triar la vida que desitjava.

      Elimina
  8. Vols dir que algú s'escandalitzarà? jo diria que no...

    L'Elionor tenia
    catorze anys i tres hores
    quan va posar-se a treballar.
    Aquestes coses queden
    enregistrades a la sang per sempre.
    Duia trenes encara
    i deia: "sí, senyor" i "bones tardes

    Miquel Martí i Pol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però la meva protagonista, potser més agosarada, no va seguir el savis consells de les dones i no es va casar, ni va tenir fills que continuessin la tradició d'entrar a treballar als 14 anys, tot dient "si, senyor" i "bones tardes".
      No sé si algú s'escandalitzaria, avui en dia potser no, però segur que entre les companyes de feina els comentaris no serien gaire caritatius.

      Elimina
  9. Aquesta historia trenca amb el convencionalisme d'una època encarcarada on cadascú vivia el rol que li tocava per la seva condició. La dóna com sempre és la que ho tenia més cru.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vides tristes, gens llunyanes. Dones que treballaven, que cuidaven marits, que criaven fills, sempre sacrificades, amb forces penes i poques alegries.

      Elimina
  10. gran relat! el que s'havia de fer per sobreviure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quins anys més durs! I tot relativament recent, les dones del tèxtil podrien ser les nostres avies, dones marcades per un destí del que era difícil escapar.

      Elimina
  11. Pel pa que s'hi donava no sembla una mala sortida. També ella va poder prendre decisions.
    Potser com a herència li ha quedat el gust per les galetes i la xocolata belga ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a herència li van quedar forces coses més, el belga era generós.
      Va ser valenta, però també afortunada perquè Mr. Reyers se l'estimava i ella el va correspondre.

      Elimina
  12. No sé, passen els anys i de cop un dia et veus en el passat dins un quadre. Quin sutrac! Tots els records de cop amuntegats intentant treure el cap! No sé si m'agradaria. Ella se n'ha sortit prou bé, però. Molt ben narrat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada mirar fotografies antigues, encara que és un sentiment agredolç. Quan ets jove et creus capaç d'assolir tot el que et proposis. Normalment això no sol passar.
      Ella, valenta, audaç, se'n a sortit prou bé, tens raó.

      Elimina
  13. No m'escandalitza, senzillament descriu coses que ben reals. Per cert, has llegit Desig de xocolota? Si no ho has fet, de les tres històries, una va per aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una època en que les noies estaven condemnades a ser "carn de telar" a teixir, fins que els ulls i les mans els responien. I a criar fills que seguirien el mateix camí dels pares. Poques se'n sortien d'aquest esquema.
      No he llegit "Desig de xocolata", això que me la va deixar una amiga, la tinc per començar. Amb el teu comentari la llegiré amb més interès. "Habitacions tancades" em va agradar força.
      Gracies, Núria, per comentari i la visita.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...