dissabte, 13 de juny del 2015

"EL SAQUEIG" de Joan Margarit

M'han regalat l'últim llibre de poemes de Joan Margarit, -gràcies, Rosa Maria-, "Des d'on tornar a estimar" és un llibre que recomano. Hi ha un poema, que es repeteix a la contraportada, que m'ha colpit.  És aquest.






En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
La que em parlava l’àvia quan tornàvem dels camps.
A l’escola llegíem en veu alta,
sempre en castellà.
Però igual que les pedres, les flors o el desempar,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Que vaig perdre per sempre.
La llar de foc cremava les paraules,
però la vida se’m va endur molt lluny.
En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
Però no van poder, i vaig emportar-me
les flames i la casa entre la boira.
Aquest encara és
el lloc on s’inicien els poemes.
No haver perdut la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.
 

                             Joan Margarit

10 comentaris:

  1. Vinga, anem-nos a guanyar uns quants enemics.

    Són paraules boniques, un record explicat amb sentiment, però és el típic escrit que jo no consideraria poesia. És un text en prosa, amb boniques paraules, en el que s'han aplicat uns quants 'enters' a final de cada frase. Si el llegeixes així, ja no és un poema:

    En acabar la guerra van voler arrencar-me la llengua, la que em parlava l’àvia quan tornàvem dels camps. A l’escola llegíem en veu alta, sempre en castellà. Però igual que les pedres, les flors o el desempar, arreu ens acompanyen les paraules. Mutilades i tot, han acabat dient el que havien de dir. Encara deu haver-hi, entre esbarzers, aquella é tancada de Lleida que vaig perdre, que vaig perdre per sempre. La llar de foc cremava les paraules, però la vida se’m va endur molt lluny. En acabar la guerra van voler arrencar-me la llengua. Però no van poder, i vaig emportar-me les flames i la casa entre la boira. Aquest encara és el lloc on s’inicien els poemes, no haver perdut la llengua m’ha deixat a mercè d’una gent que era la meva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, la poesia i la prosa poètica tampoc és diferencien tant: TOT és poesia, sinó mira el IEC.
      Quan el poeta escriu fent servir versos entenc que ho fa per crear un ritme, una cadència que marca la cesura en cada vers.
      Abans la poesia exigia unes regles molt estrictes: la mètrica, la rima, la composició exacta de cada tipus de poema, segons fos un sonet, una sextina, una dècima...
      Ara tot això ha variat, com ha variat la manera de pintar o de fer música. Avui es fa servir majoritàriament la rima blanca, lliure, que permet expressar sentiments i pensaments sense haver-los de constrènyer en unes normes tant rígides. Pocs poetes fan servir la rima, com a molt l'assonant.
      És una llàstima que no t'agradi la poesia, a mi m'omple tant!

      Elimina
  2. Per sort, els saquejadors no se'n van sortir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha coses que es porten molt endins, formen part de nosaltres, mai ens les podran arrabassar!

      Elimina
  3. És la diversitat d'opinions entre els lletraferits...
    Penso que un poema, no ha de rimar necessàriament, però ha de tenir un ritme intern que ens permeti llegir-lo com a tal i aquest et deixa...Però és veritat que els poemes que expliquen una història, sovint es poden escriure com a prosa poètica...
    Petonets als dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has explicat molt bé. I la mostra està ben clara: el mateix text, amb idèntiques paraules es llegeix diferent segons estigui en versos o en prosa. És pel ritme; en vers té una musicalitat que d'altre manera es perd.
      Com tu dius, M.Roser.
      Petonets!

      Elimina
  4. XeXu,
    si a tu no t'agrada la poesia, què t'hi fa si és en prosa o no? L'important és que el que Margarit escriu és senzill però líric. L'alta costura de la poesia deixem-la pels que els agrada l'escalada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí sí, ja sé que em poso en un jardí, i ja he avisat que no agradaria la meva opinió. Hauria de callar si no n'entenc, però em costa que em facin passar una cosa pel que no és. Escriure frases curtes i aplicar enters no n'hi ha prou. Líric? Potser sí, però no veig la necessitat de buscar poesia a tot arreu. Ja sé que a tu t'agrada molt i que la defenses sempre. Jo no sé què és alta costura en poesia, ni que és poesia de preescolar, però de vegades un àlbum de jocs florals de canalla em sembla més poètic que el que passeu per poesia aquí als blogs. Ep, que sé que parlem d'un poeta consolidat, eh, no és el cas. Però la Glòria sap que algun cop ha penjat poemes seus, de gent del seu entorn, i que m'han agradat i els he trobat bonics (d'aquí no passo), no és criticar per criticar, senzillament que no entenc que tot el que són frases curtes i separades sigui un poema. Com no tot el que està escrit amb punts i seguits és una novel·la.

      Elimina
    2. XeXu, la poesia està tant en el vers com en la prosa. Millor dit la poesia està a tot arreu, no és que la busquem, és que surt a trobar-nos, només cal deixar-la que s'acosti.
      En els àlbums dels Jocs Florals escolars si troba bona poesia -jo mateixa sempre presumeixo dels meus nets- i trobo magnífic que se'ls hi eduqui la mirada poètica, aquesta que tu dius no tenir, per trobar quelcom de bell en les coses o sentiments que commoguin i poder-les compartir.
      També he de reconèixer que hi ha qui escriu fent rodolins o rimant rebles o senzillament dient parides i això si que ni és poesia ni res.

      Elimina
  5. Que jo sàpiga en prosa no es compten les síl·labes ni es col·loquen els accents de manera regular.
    En el poema de Margarit hi ha versos de sis, de deu i de dotze síl·labes. Els de dotze són amb cesura a la sisena.
    Els accents són a les síl·labes parells. Es poden llegir, doncs, amb clàusula rítmica de iambes.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...