dimecres, 17 de juny del 2015

RELATS CONJUNTS: Chichén Itzá

La nostra aportació a Relats Conjunts



De sempre li havia agradat fer miniatures, però la seva afició mai havia interferit ni en la seva vida social, ni en la de parella. Trobava temps per tot. Es sabia organitzar. Fins que el Ricard el va engrescar a participar en un concurs regional.
Aleshores va decidir guanyar, reproduint a escala i amb tot luxe de detalls el temple de Kukulkan, la piramide de Chichén Itza. Va aconseguir tota la informació que requeria, es va proveir de material i es va atrinxerar en el quartet de la planxa.
A partir d'aquell moment dedicava totes les hores del seu lleure a culminar aquella obra que li havia de donar reconeixement entre els miniaturistes de pro.

- Pep, hem quedat per sopar amb els Rovira, espavila!
- Ho sento, Laia tinc molta feina, he que calcular bé les coses abans de començar. Ves-hi tu, cariño
- Pep, fa un dia esplèndid, anem a la Barceloneta a passejar i fem una paelleta?
- Impossible bonica, estic molt liat
- Pep, en Ricard té entrades pel Lliure, hi anem, oi?
- Vaja, em sap greu, ara no puc deixar la maqueta. Ves-hi tu, si vols.
- Pep, podríem anar al Florida, en fan una que té bones crítiques.
- Prou, Laia que no veus que tinc feina!
- Pep, que et sembla si...
- No, pesada!
- Pep...
- No!

La Laia va deixar de proposar-li a en Pep sortides i activitats. Va començar a prescindir de la seva companyia i sortia amb els amics i sovint amb el Ricard. Al cap de mig any va pensar que si per en Pep era més important aquella remaleïda piràmide que ella potser no se l'estimava tant com va jurar aquell dia a la platja de Caldetes. I va començar a trobar-li defectes que fins aleshores no li havia vist.

Resumint:  En Pep va guanyar amb tots els honors el concurs regional i va poder posar el diploma  que ho acreditava, un diploma molt bonic amb artístiques orles de filigrana, a la mateixa pared i al mateix clau on abans penjava la fotografia de la Laia i d'ell, feliços i somrients, aquella tarda que s'havien jurat amor etern a la platja de Caldetes .      :-(

La Laia ara surt amb el Ricard.
                                                              ;-)

26 comentaris:

  1. Veig que la Laia necessita atenció exclusiva a part que es d'aquella gent que no sap estar sola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sap estar sola! No necessita de ningú. El que passa és que hi ha coses que en companyia són més divertides.

      Elimina
  2. La Laia ha fet una bona elecció.
    En Pep ja pot començar a fer una altra maqueta per al proper concurs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que va quedar una mica tocat quan va marxar la Laia. Però estava tan orgullós del seu triomf que ja s'ha apuntat a un concurs nacional de maquetes fetes amb mistos. Ha pensat fer el Taj Mahal. Amb això estarà entretingut una temporadeta.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Doncs jo no penso que la Laia sigui una noia dependent de ningú. Sap està sola, però si té parella és per alguna cosa.

      Elimina
  4. No és bo obsessionar-se amb res, sempre acabes deixant alguna cosa pel camí...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, M.Roser. A vegades pel camí es poden deixar coses importants.
      Petonets!

      Elimina
  5. Potser no és cert, però aquí sembla que tothom està content, no? Si tant li importava a ell el premi, tots han sortit guanyant. En especial el Ricard, que la sap molt llarga!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'idea va ser del Ricard i això és una mica sospitós. La Laia ja li agradava des de l'Institut i ...ves per on!
      ;-)

      Elimina
  6. Ell ja té les seves maquetes... Visca la Laia, que s'espavila molt bé sola!

    Visca en Pep també que fa la seva i s'ho passa pipa...

    I au! Cadascú al seu rotllo... Un molt bon relat, Glòria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Qui sap si en Pep trobarà la seva anima bessona al proper concurs de maquetes... I si no que les vagi fent solet!

      Elimina
  7. La Laia també ha buscat el seu clau on penjar-se.....normal

    ResponElimina
  8. les aficions són bones i necessàries, les obsessions ja no tant..

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt bona cosa tenir una afició, però s'ha de deixar temps per tot.
      Una abraçada!

      Elimina
  9. tanta passió per les miniatures .....ja es veia venir

    molt bon relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les aficions han de ser compartides per la teva parella, sinó passen aquestes coses.
      Gràcies, Elfree!

      Elimina
  10. Respostes
    1. Va ser bonic mentre va durar!
      Ara en Pep té un diploma i la Laia un nou pretendent.

      Elimina
  11. No li devia interessar molt la Laia, si no hagués pogut fer una maqueta d'ella...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Laia tenia moltes corbes i no s'estava mai quieta, no servia per model de maquetes.

      Elimina
  12. Uns la tenen per les miniatures, altres pel futbol ... hi ha temps per a tot, això si que no tothom ho entenen. ;)
    Molt bo, nina!
    Aferradetes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, les aficions han de ser un esbarjo, no una obsessió, sinó passen coses imprevistes, tot i que són previsibles.
      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  13. Deixar-se aconsellar pel Ricard no ha estat una idea brillant. Però segur que trobarà alguna companya maqueta per compartir aficions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha,ha! Ara m'has fet riure amb això de la "maqueta".
      Si és "maqueta" i li agrada fer miniatures serà la parella ideal per en Pep.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...