La nostra aportació a Relats Conjunts.
-Mira el “peixet ros”!
En Ximo anomenava així al foraster que feia
pocs dies venia a la platja. Era un xicotet ros, vestit amb roba de bany, que
entrava decidit l’aigua, nedava –crawl, braça- sortia i aviat marxava amb l’home
de la gorra que l’esperava a l’ombra.
En Ximo i en Nel·lo xipollejaven prop de l’aigua o
s’estiraven a la sorra, deixant que les onades els embolcallessin, no
s’endinsaven a l’aigua perquè, tot i vivint a tocar el mar, no sabien nedar
gaire.
Aquell dia el Peixet-Ros es va parar prop
d’ells, mirant-los.
-Ei, que mires com un mussol, vine, gitat amb
nosaltres. Treu-te aquesta roba, tens por d’ensenyar el pardal! Ha,ha,ha.
El noi va dubtar, sense saber que fer, però animat pels gestos de Ximo, finalment es va
despullar i s'estirà al seu costat.
- Oi que s’hi està bé? Com te dius, nano?
- Sorry?
-Òndia, es
diu Sorri! Ho has sentit Nel·lo? Quin nom més lleig!
El rosset, innocent, somreia beatíficament, i en Ximo convençut de que no l’entenia es va anar embalant.
-Quina cara tan pigada, que lleig que ets, tens la cara com una paella, ha,ha,ha!. I el nas com una trumfa!
En Nel-lo reia a cor que vols i en Ximo cada
cop més descarat:
-I tan blanc! Que no hi ha sol allà d’on vens. Ves que no et
fiqui un bitxo al forat del cul i canviaràs de color. Ha,ha,ha!
-Ves que no t'hi fiqui jo una ortiga, carallot,
que ja sé qui és ta mare, vigila que no li hagi d’explicar com t’agrada d'abusar
dels menuts.
L’home de la gorra havia aparegut sobtadament i després escridassar a l’atrevit va ajudar a vestir al noiet ros i van marxar.
-Apa, Ximo, t’ho has buscat.
-Bah! A mi no em fa por el xofer amb la seva gorra, ni
ningú.
El Peixet-Ros va continua baixant a la platja,
fidel el seu ritus natatori, però ja no és va acostar més a ells.
Aquell dia de bon matí ja els pescadors els hi havien advertit
que no baixessin a la platja que hi havia forta ressaca. Però ells van pensar que a la
sorra si estava bé i no hi havia perill. I allí s'estaven, però quan va arribar el Peixet-ros que
semblava disposat a entrar a l’aigua, en Ximo per demostrar que era un valent, amb tota imprudència, d’una revolada és va llançar al
mar.
Immediatament les ones el van rebolcar, ell lluitava inútilment
per sortir de l’aigua entre els seus crits de pànic i els de socorrs d’en Nel·lo. El
Peixet-Ros es va llençar decidit a salvar-lo però semblava improbable que ho aconseguís, era menut i amb el Ximo agafat del coll perillaven tots dos. Per sort l’home de la gorra, alt i corpulent, sempre vigilant, va aconseguir treure’ls a la sorra sans i estalvis.
Des de aquell dia ja no van tornar a veure al
Peixet-Ros, uns deien que havia tornat al seu país, altres que ara anava a la platja del Morro.
I en Ximo, ajagut a la sorra, pensava que si enlloc de ser tan brètol, fen-se el milhomes,
hagues procurat l’amistat del foraster, aquell noiet rialler i generós disposat a arriscar la vida per salvar-lo, potser tindria un amic més. I potser hauria pogut aprendre d'ell coses noves, qui sap si l’hauria ensenyat a nedar i tot!
:-(
