dimecres, 17 de setembre de 2014

RELATS CONJUNTS: Aix en Provence

La nostre aportació a Relats Conjunts. 




Monsieur Delage estimava el seu cafè. Hi havia entrat a treballar als catorze anys per fer petits encàrrecs, després l’amo,  M. Bertrand, el va deixar servir cafès, més endavant ja li va permetre prepara'ls en la brillant cafetera que presidia el local i que feia uns cafès deliciosos.  Amb el temps i posant molt  d’esforç i molta voluntat va arribar a ser l’encarregat i quan el propietari, a qui els anys  ja li pesaven, va decidir anar a viure amb la seva filla prop de Marsella li va traspassar el negoci,  que després va arribar a ser seu.


Tota la seva vida era la cafeteria, coneixia i mimava als seus clients: Mme. Renard, que solia seure a la terrassa on prenia un café au lait i un croissant, que compatira  amb el seu caniche blanc, que sempre duia en braços; M. Lasserre, que es llegia Le Figaro fins al peu d’impremta; Mlle. Justine, una noia de moral distreta que venia tot sovint cap al tard a fer un piscolabis per anar després qui sap a on… Sabia les dèries i les manies de tota la seva nombrosa clientela. Els seus clients eren els seus amics i ell els corresponia sobradament.


Es va casar -no podia ser d’altre manera ja que apenes sortia del negoci- amb una nova clienta molt bonica que s’havia mudat a viure al costat . I van tenir dos fills. Dos cervellets, ningun dels quals sentia la vocació del seu pare. Els dos van estudiar sofisticades carreres que M. Delage ni sabia explicar en què consistien. Ara tots dos treballaven als Estats Units, un a una punta i l’altre a  l’altre extrem. Els veia un dies a l’estiu quan venien a visitar-los amb les seves dones i fills, que parlaven en anglès i que ell no entenia.


Quan va perdre la seva esposa, una dona amorosa i tan entregada com ell al negoci, Mr. Delage va convertir als seus clients no ja en amics sinó, en la seva família. Vivia absolutament entregat  a ells, fins a morir, literalment, al peu del canó.


Els fills ara han venut  a bon preu aquell local amb la seva deliciosa decoració dels anys vint que M. Delage conservava  com una relíquia. 


El proper dissabte allí hi inauguraran un McDonals.


                                                                          
                                                                                                            :-(

30 comentaris:

  1. Ooooooh!!! No per favor, un McDonalds, no!!! Glòria, aquest final és cruel, eh?

    :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cruel, però real com la vida mateixa. O tu no en coneixes cap de local encantador que hagi tingut de claudicart davant de multinacionals o de gran cadenes de fast food?

      Elimina
  2. Bé, ara que ja m'he desfogat, volia dir que és una història molt ben explicada. I que m'ha agradat molt de llegir, però i si a l'últim moment un dels seus fills o dels seus empleats es repensa???

    Avisa'ls que no penso tornar a pintar aquesta plaça amb un Mc Donals... He, he, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si els fills es repensaran, el que està clar és que no comparteixen la passió i el romanticisme dels pares envers el local.
      Entenc que et neguis a pintar una plaça amb un McDonals, no tindria cap gràcia i segur que no l'haurien triat pas per fer cap Relats Conjunts

      Elimina
  3. El final no pot ser més aterridor. La vida entregada a la seva passió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al menys va morir, satisfet, al peu del canó, com ell hauria triat, sense veure la desferra del seu estimat local convertit en un McDonals.

      Elimina
  4. I aquesta és, malauradament, la història real de molts antics comerços, acabar sent McDonald's, o Zares, o coses similars. Vivim en un mont regit pels diners més que pels sentiments. Si fos al revés aniríem molt millor, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha persones sensibles i amb bon gust que reconverteixen locals antics en negocis nous, respectant-los i adaptant-los als temps actuals amb molt bon criteri.
      Però alguns tiren pel broc gros i destrueixen tot el que és antic, amb el seu encant, en nom d'un modernisme d'acer i vidre pertot.
      Trist, XeXu, quan tenen més pes els diners que els sentiments.

      Elimina
  5. Una pena, que és perdin negocis tant "familiars" i amb clients de tota una vida ! ....els fills "cervellets" , el podien haver arrendat i seguir aixi , amb un clima tant entranyable...segur que al seu pare li hagués agrada't força més !
    Una bona història !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els fills cervellets no estaven per romanticismes (ni per romanços), i els van pagaven molt bé. Mai van entendre la passió del seu pare pel negoci. Jo penso que se'n avergonyien un mica, ja veus si són burros.

      Elimina
  6. Maleits McDonalds que envaeixen els locals de "tota la vida". La teva historia m'ha recordat la malaurada llibreria Catalonia que per altres motius però acabant sent un establiments d'aquest :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, la Catalonia! Cada cop que passo pel davant el meu estat d'ànim va des de l'enyor a la emprenyamenta. Quina magnífica llibreria que em perdut!
      :(

      Elimina
  7. Pobre, quin final més trist pel sacrifici de tota una vida...Has escrit una bona història, que la vida no sempre té un final feliç!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un negoci que va ser bo, que va pagar carreres a fills cervellets i els hi va permetre viure bé. El senyor Delage va morir fent el que més li agradava. Per sort no va veure en que van convertir el local els avariciosos dels seus fills.

      Elimina
  8. Bon relat, malauradament hi ha molts establiments emblemàtics que han desaparegut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que hi ha una mica més de sensibilitat que anys enrere, quan és van fer autèntiques barrabassades. Però de tant en tant cauen locals emblemàtics, i ara a Barcelona n'hi ha més d'un que perilla.

      Elimina
  9. quina llàstima ! acabar convertint-se en un mc donals , el relat imponent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que és un llàstima. Perquè aquesta fantasia meva, per desgracia està inspirada en fets reals. Qui més, qui menys en sap d'algun cas.

      Elimina
  10. Bona descripció del cafè. Dissortadament la plaça de la República passarà a dir-se Plaça del Greix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. O del colesterol, o del menjar escombraries, o ...
      M'agrada més "Plaça de la República". I ja que ha perdut encant al menys que mantingui el nom!

      Elimina
  11. Ohhh, un Mac. Però és el preu de la globalització. Enviar els fills lluny i perdre els cafès de tota la vida

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sempre els fills entenen la vocació o els ideals dels progenitors. Els de M.Delage em sembla que menyspreaven una mica la feina del pare. Eren "cervellets" però sense gens de sensibilitat.

      Elimina
  12. Bé, per sort M. Delange no podrà veure la transformació (esclar que si la pogués veure ja no es transformaria...), bonic conte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Gemma. Si aixeques el cap es moriria del disgust i la enrabiada.

      Elimina
  13. Ara ja no passa això, entrar de molt jove per anar pujant fins a arribar a ser l'amo. Però segur que abans de ser-ho ja considerava al cafè com a seu. Ara els diners és l'amo, els sentiments han desaparegut i l'únic que importa és qui dóna més, que tristament resulta ser un macdonals o qualsevol firma de moda.
    M'ha agradat molt aquest relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta època la he viscuda jo. Ara aquests negocis familiars amb amos tan entregats han desaparegut. Avui tot és impersonal i sense cor, amb venedors que t'atenen moltes vegades de mala gana.
      Gràcies pel comentari, Alfonso!

      Elimina
  14. Em sembla que, malauradament, així desapareix tot el que ens queda dels nostres avantpassats. Penso que s'haurien de respectar aquests locals antics perquè tenen un encant especial.
    Encara que sigui la cruel realitat, és magnífic el teu relat.

    Aferradetes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també crec que aquests locals s'haurien de preservar i respectar. Tenen un encant i un caliu que cap local modern pot tenir i s'haurien de valorar aquestes coses. Un cop destruïdes, són irrecuperables
      :(
      Aferradetes, lluneta!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...