Em preguntosi amb la teva mà tancaràs la porta.Em preguntosi també fas trampa quan juguem a escacs.La fruita podrida cau feixuga a terrai fins les formigues hi passen de llarg.Hi ha un cercle viciós de petges a l'ombraque dibuixa a la sorra un error o un fracàs.Les flors preferides son les més efímeresi ningú no plora pel sol quan se'n vaJo m'he quedat quieta, tot mirant la porta,la vida continua, res no s'ha aturat.L' arbre regalima resina olorosa,i se'n van al sud els ocells de pas.Ja m'és ben igual si tanques o obresl'únic que demano és que em deixis marxar.
Glòria
Tot i el regust amarg, m'agrada el poema, t'ha quedat molt bé, i el missatge arriba!
ResponEliminaGràcies, XeXu, valoro molt que tu comentis el meu poema, ja se que la poesia no és de les coses que t'agradin.
Elimina:-)
És trista i preciosa a la vegada, m'encanta el final.
ResponEliminaQuan les coses tenen mal arreglo a vegades és millor deixar-les corre.
EliminaGràcies, Gemma!
I com bé dius: "la vida continua, res no s'ha aturat".
ResponEliminaM'agrada, fins i tot amb la seva tristor.
Aferradetes i bon dissabte!
La vida continua, però el que ha mort ja no és pot reviure.
EliminaGràcies, Lluneta, aferradetes!
Preciós Glòria, encara que sigui una mica pessimista..." I ningú no plora pel sol quan se'n va"...
ResponEliminaPetonets, Glòria.
Ho és de pessimista. Em surten amb més facilitats els poemes de desamor que els altres. Perquè serà?
EliminaGràcies, M. Roser, i petonets!
I tant! Quan no s'està bé... Que ens deixin marxar!!! Molt bonic el poema!
ResponEliminaQuan les coses no flueixen i no és troba la manera d'arreglar la situació millor no perllongar-la.
Elimina"petges a l'ombra", les que no duen enlloc.
ResponEliminaPetges inútils, que no fan camí. Innecessàries, prescindibles, millor estalviar-les.
EliminaTancar o obrir, arribar o marxar.
ResponEliminaTot o res. Al capdavall, a vegades és igual.
El que no valen són les mitges tintes. La vida continua i val la pena viure-la amb tota la intensitat.
Elimina