Gràcies, Lola!
Mes enllà del silenci,
escolto la remor de la tempesta.
Les nuvolades acaronen els pensaments difusos en l'espai protector.
Oh cel!!!
Oh infinit indulgent!!
Sentits ocults percebent la immensitat de l'univers amb inconsciència,
la no permanència...a vegades...
no sempre....incertesa....
...hàbits que ens tenen presoners.
esquemes trencats i estructures enfonsades.
Ara,
sense límits ni fronteres.
...emergint la creativitat
des d'aquest espai buit, del no res.
Intuint la veritat i la realitat oculta
que des dels nostres ulls de comprensió i amor
esdevé per tots igual.
Escolto als altres,
el brogit de la vida que va serpentejant,
confluint en el camí.
Escolto el cos quan parla
i el silenci de la tempesta
quan abraça.
Des del cor.
Escolto més enllà de la mirada.
Lola Hosta
Un silenci que parla. Un cor que escolta.
ResponEliminaUn apunt de fora cap a dintre.
ResponEliminaEls ulls del cor sempre hi veuen més enllà...Una foto molt impactant, la cadira solitària esperant algú que comparteixi aquest infinit silenci!
ResponEliminaPetonets, Glòria.
I un bon lloc per escoltar el silenci.
ResponEliminaDesde la cadira buida i
ResponEliminaen un espai de silenci, poden passar moltes coses.
Gràcies per aquest espai a compartir, m agrada.
Gràcies a tu Lola, saps que pots tornar quan vulguis!
ResponElimina