DRECERA

No és fàcil ni senzill dir adéu i començar una nova vida...
 

Marca l'hora un rellotge

sense agulles ni esfera.

Senyala una inflexió:

Un abans i un després.

        Alfa i Omega

             Poc a poc ens allunyarem.

             No hi ha marxa enrere.

             Pas a pas  

             Lentament...

             Que en el camí de l'oblit

             no hi ha dreceres. 

                                         Glòria

Publicat el 12.02.11

"EL CAMÍ DE LES FULLES"

L'Àngels, comparteix amb nosaltres una visió nostàlgica i alhora esperançada de la tardor.

Ha arribat aquell temps

en què les fulles cauen,

tenen el color opac de la tardor.

Ja entra aquell pas místic

que té la soledat.

Jo m’afegeixo amb elles,

juntes farem el mateix camí,

aquell tan difícil de fer, tan llunyà

i, al mateix temps, tan proper de la gent.

Sols me sento la buidor i la tristesa,

recordaré el qui m’estima,

esborraré el qui no m’estima.

El meu cor està sol

i es comença a rebregar.

Tinc l’ esperança tan llunyana.

Des del mar fins a l’horitzó

Obriré tots els obstacles

i faré aquell camí que fan les fulles

que es van tornant del color dels crepuscles. 

                            M. Àngels Carreras

"PRESSENTIMENTS"

El record d'un instant precís que deixa petja, fet poema.

Asseguts al pati, la llum de la tarda 
il·luminava el teu perfil,

una ombra vermella es projectava 
sobre la galta esquerra.

En l’instant precís vas pronunciar el mot. 

I en aquell dramàtic moment 
la llum vermella es convertí en negres auguris.

El calvari comença.

Demano que siguin falsos els ombrívols pressentiments.

En la llunyania ressona el tro d’una tempesta d’estiu.

                                                                     

   Joan

Publicat el 08.06.11

260è JOC LITERARI

CASTELLERS 
 

En Roc i en Pere es coneixen des de menuts, van coincidir des del parvulari fins a acabar els estudis i mai es van relacionar. Passaven la vida l'un al costat del altre sense compartir jocs ni aficions, ni demostrar cap empatia. Es saludaven i prou.

L'un era un gran amant de l'esport i a l'altre li apassionava la música. Dos vides paral·leles, sense res en comú... fins que al poble es va crear la Colla Castellera.

Allí si que van coincidir tots dos i també van coincidir, per la seva constitució física, a la base. Junts, ben aprop, poc a poc van anar reconeixent l'un en l'altre un company ferm, coratjós, valent en qui es podia confiar, que no defallia. Un a frec de l'altre van saber que, malgrat els seus diferents caràcters i aficions, tenien molt en comú.

I amb el temps encara en van tenir més: els seus fills bojament enamorats van iniciar una nova vida junts. Ara eren consogres.

Avui era 30è aniversari de la Colla, un dia molt especial, que va arribar al seu punt culminat en sentir la cridòria i els aplaudiments. Suats i en tensió al peu del castell van saber que la Mariona, la seva neta i l'enxaneta més eixerida de la colla, acabava de fer l'aleta pel damunt del magnífic 3 de 7 que havien aconseguit culminar. De reüll es van mirar i van somriure.

Tres generacions de castellers compartien la mateixa il·lusió!

Seguint el joc de J.M.Tibau 

"EL ANGEL DE LA UNIDAD"

Rosa Maria segueix desgranant la seva angèlica poesia, que va directa al cor.

Hoy he sentido que he ganado la batalla al pensamiento

Hoy sé que tu amor me ha calado hasta los huesos

Hoy siento, hablo, vivo y pienso

que en lo más profundo del verso

está la esencia del ser.

Que tú y yo somos uno.

Sin limites, ni espacio, ni tiempo.

                       Rosa Maria Vargas

Pintura Miquel Vallés 

ELS BOLETAIRES - Relat breu

A mitjans dels anys 50 a casa érem uns “domingueros”com cal...

Cada diumenge agafàvem la peça de museu que teniem per cotxe, un Morris Minor molt bufó, i sortíem pels voltants de la ciutat a fer salut i a dinar. Res de menjar per terra, érem uns sibarites, anàvem amb la taula plegable, era de fusta i molt enginyosa, i les cadires, a demés d'estovalles, plats, coberts ... fins el cendrer portàvem, res de tirar per terra les burilles!

 

Un bon dia, per terres de Llinars, crec recordar, tot passejant fent gana per dinar vàrem veure un bé de Deu de bolets, rovellons dels més preciosos. No d'aquells d'obaga que són verdosos i humits. Eren uns rovellons com per pintar-los en un quadro. Ens vàrem emocionar, els pares, la tieta i la meva cosina ens vam embalar a cercar bolets com a desesperats. Els nostres esforços van tenir una digna recompensa. Vam omplir tota una cistella de vímet, d'aquelles quadrades, grosses, de bolets. Quants quilos n'hi devia haver? Que en faríem amb tants? Els regalaríem, en fariem conserva?...

En aquestes especulacions estàvem quant per allí van passar uns xirucaires:

   

    -   Què? Collint bolets?...
    -   Si. I forces!

     -  Valguem Deu! Ja els poden llançar! No són pas rovellons, ca! Això son                ulls de cabra”. No són per menjar.   
    -   Segur? Si són iguals...       
    -   Per dalt s'assemblen molt, però mirin per la part de sota. Ho veuen?...

Nosaltres no veiem res de res. La tieta es malfiava: Aquests volen que els llencem i després tornen i se'ls emporten ells... - pensava

Els vam donar les gràcies. Però ens vam endur els “rovellons” El senyor Narcís, el nostre veí, que era un expert en micologia ens diria la veritat.

La veritat, ja us ho podeu imaginar, era que els bolets eren ulls de cabra, que no maten a ningú però que ni són bons per menjar i poden donar més d'un mal de ventre. Tot plegat la collita, tan abundosa, a les escombraries! De la magnífica cistella plena tan sols vam salvar uns pocs bolets de noms que no recordo,que cabien en un platet.

  -  Em fa tanta ràbia que fins i tot aquests llençaria. -deia la tieta enfurismada.
  -  Deixa, deixa... res de llençar!

La mare els va agafar i en va fer una truita. No vam atipar-nos de bolets, però els vam tastar. Positiu, el meu pare anava dient:

  - Ben bons que són! M'agraden més que els   
    rovellons. 

Diuen que qui no es conforma és per que no vol... 

                                

                                        Glòria

                         Aquest són els bolets de cabra> 
                                             S'assemblen, oi?

Publicat del 29.09.11

"DELICIOS EL PASTÍS" de M. Aloy

Avui la Cantireta ens parla de projectes en un poema del seu llibre “Gàbies de vidre i pols”, que us recomano.

Deliciós el pastis de xocolata, silenciós

el projecte

que inclou casar els fills i arribar a ser feliç,

no pas tot alhora ni per aquest ordre,

protectora d'escletxes a les portes

que no haurien de escoltar la nostra

merescuda

morositat en la lectura pessimista del món,

i regidora de vestits en altres

èpoques exquisits i amples,

perquè potser llavors

l'opinió no ens tibava tant com la carn avui,

més cenyida a l'os que a la essència

pura del pensament,

ja tot esdevé una mica ...com dir-ho...

presumit i catòlic i embafador

fartes de dir-nos,

cada cop que l'arruga entela les llums del mirall,

que tot temps passat fou millor. Segur que no.

I mares per damunt de tot que som

totes dues, berenem sense dir res, tres,

felicitats, perquè ets el nostre centre.

Montserrat Aloy

*"CLEMATIS"

 

Tu voz derramó una semilla

Mis alas la hicieron embrión

Bajo tus ojos devino brote

Las líneas de mi mano la hicieron flor

Y mis alas le dieron alas

Bajo el filo de una daga

Sin más cuerpo que una 

transparencia proyectada

La flor se levanta y baila

Y sueña y habla

Y nace y crece

Y vuela y muere

Y muere y vuelve

Sesgada por el filo de una daga

Caída libre de cien pétalos libres

Uno a uno clavados en mi carne

Donde una próxima gota de voz

Las hace de nuevo flor

Flor arraigada en la sangre

        

                              Eva Moreno



Publicat el 16.05.11

FRASES LAPIDARIES

Més que una frase lapidaria és una VERITAT COM UN TEMPLE... o com una casa de pagès?  Hauré de consultar a "Dites.cat" d'en V.Pàmies 

           La política és l'art de buscar problemes,  trobar-los,

        fer un diagnòstic erroni  i  aplicar després un remei

equivocat.                      

                          

                                                Groucho Marx

" TARDOR "

Haikus tardorals i "itinerants"

Mel i magrana

color de tardor. I al vent

fulles que dansen.

Dansen els núvols

solcant el cel, amb pluja

de fines gotes.

Gotes de pluja.

Pels camins de la tarda

s'obren paraigües.

              Glòria 

*

Haikus de mel,
tardors de núvols.
Cels, vents i magranes.

                 Fanal Blau


*

Magrana i nit.
S'encenen dents carbassa.
Tot és u, bell.


                 Cantireta

*"PRESBÍCIA" - Relat breu

Si confiéssim més en la bondat de les persones podríem fer-hi aflorar el millor que hi ha en cadascuna d'elles.

Tinc una lleugera presbícia, i l’òptic em va fer unes ulleres que no me les poso mai, tret de la nit. El fet de ficar-me al llit i dur les ulleres una estona, ni que sigui per mirar a l’infinit, constitueix per a mi la màxima expressió de confort del dia. Ves, cadascú és com és.

Ahir vaig arribar a l’hotel de nit i molt cansada de tot el viatge, ja no tinc edat per aquests trasbalsos. Amb l’única idea de ficar-me al llit em vaig fer dur un got de llet pel recepcionista, però no acabava de sentir-me suficientment bé com per adormir-me en pau.

Vaig trucar de nou al noi de recepció i vaig demanar-li si em deixaria les seves ulleres. Era un noiet jove, polit i amable, el nét que tota àvia desitjaria. De seguida va pujar a l’habitació, va venir fins al llit, em va acotxar i em va posar les seves bifocals. Després em va demanar si desitjava alguna revista o alguna cosa per llegir, li vaig contestar que no calia. Quan ja s’incorporava per marxar es va repensar i em va besar el front. 
 
Sovint només cal confiar en la bondat de les persones per treure’n la seva millor part.

                                                        Eva Moreno i Bosch

 

Publicat el 17.04.11

" ALS 85 " de Josep M. Espinàs

Avui un poema que ens fa arribar en Joan Bernadas
Josep Maria Espinàs se'ns confessa poeta. I ho demostra amb un poema que va dedicar als seus amics en complir 85 anys.

S’admira algú dels meus vuitanta-cinc

I no és cert, no són pas els anys que tinc

Són els anys que he tingut,

I el que tinc de debò en aquest minut.

Quants minuts més vindran? No puc saber-ho.

Poso cada matí el comptador a zero.

Cada matí la vida recomença

I cada nit fa vaga.

Durant quinze hores hi ha una lluita intensa

I en cada esforç el pas dels temps s’amaga.

És l’historia d’un cos que ja es fatiga

I d’un cervell amb resistència amiga.

Qui m’ha inventat m’ha fet feliç i lliure

I m’ha ensenyat que viure és un somriure.

Amics meus de camí:

Quina gran sort que encara esteu amb mi!

                                        Josep Maria Espinàs