dijous, 8 de novembre de 2012

ELS BOLETAIRES - Relat breu

A mitjans dels anys 50 a casa érem uns “domingueros”com cal...



Cada diumenge agafàvem la peça de museu que teniem per cotxe, un Morris Minor molt bufó, i sortíem pels voltants de la ciutat a fer salut i a dinar. Res de menjar per terra, érem uns sibarites, anàvem amb la taula plegable, era de fusta i molt enginyosa, i les cadires, a demés d'estovalles, plats, coberts ... fins el cendrer portàvem, res de tirar per terra les burilles!
 
Un bon dia, per terres de Llinars, crec recordar, tot passejant fent gana per dinar vàrem veure un bé de Deu de bolets, rovellons dels més preciosos. No d'aquells d'obaga que són verdosos i humits. Eren uns rovellons com per pintar-los en un quadro. Ens vàrem emocionar, els pares, la tieta i la meva cosina ens vam embalar a cercar bolets com a desesperats. Els nostres esforços van tenir una digna recompensa. Vam omplir tota una cistella de vímet, d'aquelles quadrades, grosses, de bolets. Quants quilos n'hi devia haver? Que en faríem amb tants? Els regalaríem, en fariem conserva?...
En aquestes especulacions estàvem quant per allí van passar uns xirucaires:
   
    -   Què? Collint bolets?...
    -   Si. I forces!
     -  Valguem Deu! Ja els poden llançar! No són pas rovellons, ca! Això son                ulls de cabra”. No són per menjar.   
    -   Segur? Si són iguals...       
    -   Per dalt s'assemblen molt, però mirin per la part de sota. Ho veuen?...

Nosaltres no veiem res de res. La tieta es malfiava: Aquests volen que els llencem i després tornen i se'ls emporten ells... - pensava

Els vam donar les gràcies. Però ens vam endur els “rovellons” El senyor Narcís, el nostre veí, que era un expert en micologia ens diria la veritat.

La veritat, ja us ho podeu imaginar, era que els bolets eren ulls de cabra, que no maten a ningú però que ni són bons per menjar i poden donar més d'un mal de ventre. Tot plegat la collita, tan abundosa, a les escombraries! De la magnífica cistella plena tan sols vam salvar uns pocs bolets de noms que no recordo,que cabien en un platet.

  -  Em fa tanta ràbia que fins i tot aquests llençaria. -deia la tieta enfurismada.
  -  Deixa, deixa... res de llençar!

La mare els va agafar i en va fer una truita. No vam atipar-nos de bolets, però els vam tastar. Positiu, el meu pare anava dient:

  - Ben bons que són! M'agraden més que els   
    rovellons. 

Diuen que qui no es conforma és per que no vol... 
                                
                                        Glòria

                         Aquest són els bolets de cabra> 
                                             S'assemblen, oi?


Publicat del 29.09.11

6 comentaris:

  1. Em pensava que els xirucaires us haurien enganyat... doncs, jo els veig igual! Ja em costa distingir un rovelló d'una pinenca (al final ho he après). M'ha agradat molt que al final en féssiu una truita i almenys poguéssiu degustar la collita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No noia, no, tenien tota la raó, els xirucaires solien ser bona gent.
      A la meva mare l'hi entusiasmava buscar bolets i maduixes pel bosc. S'ho passava genial. Clar que aquell dia ens va lluir ben poc...

      Elimina
  2. S'ha d'anar amb molt de compte amb els bolets, si no s'està molt segur, millor deixar-los. De petita, a casa, hi anàvem molt i en coneixíem un fotimer, però com que fa molt de temps que no hi he anat, en recordo pocs. Nosaltres d'aquests en dèiem "lletaralgues" i és que els bolets tenen noms diferents a cada contrada.
    Aquest pare tenia raó, perquè els rovellons només són bons a la brasa...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, són aquest que tu en dius lletarlgues, perquè deixen anar com un suc que sembla llet i són tòxics pel que es veu.
      Aquest pare era el meu i gairebé sempre tenia raó. Vaig tenir uns pares molt bons, jo...Té ara m'hi posat tobeta!
      Molts petons!

      Elimina
  3. Almenys va haver-hi bolets per la foto, un cistell ben ple fa bo d'ensenyar. I buscant-los també es passa una bona estona, no? El que tu dius, qui no es conforma...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, XeXu, una mica fumuts si que ens vam quedar quan vam haver de tirar aquell be de deu de falsos rovellons. Però ens vam conformar -quin remei- i aquesta anècdota, que sovint recordàvem, m'ha servit per fer un post avui.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...