divendres, 20 de maig del 2016

RELATS CONJUNTS: Entre núvols

La nostra participació a Relats conjunts



L'Ascensió, Sió per la família, passava totes les estones que el temps ho permetia al balcó que donava a la plaça, res li resultava més plaent que contemplar els núvols. La fascinava com es transformaven, com s'estiraven o recollien adoptant formes contínuament canviants. Això l'entretenia més que mirar la televisió. De fet a la tele només mirava el resum de les noticies i -això sempre- la informació meteorològica. Fruit d'aquesta assiduïtat coneixia perfectament el nom i cognoms de tots el núvols que voltaven per el cel, les dites populars sobre ells i la vida i miracles dels meteoròlegs dels canals que ella freqüentava.  
Cada dijous rebia la visita del seu nebot, en Fèlix, de fet ells dos eren els únics supervivents d'una família que mai va ser llarga ni longeva. Els dijous la Sió preparava un dinar exquisit que compartien així com una llarga sobretaula. Estaven a gust junts. S'estimaven.
En Fèlix era pilot d'avionetes i la tieta en més d'una ocasió li havia insinuat tímidament que li agradaria molt un dia volar amb ell, veure de prop aquests meravellosos núvols, passejar entre ells, sobrevolar-los. 

- I tant, tieta! Qualsevol dia et portaré a donar un tomb per les altures.

Però aquest dia qualsevol no arribava mai. 

Un dijous en Fèlix va arribar amb gana, intentant endevinar amb quina menja exquisida el sorprendria la tieta. Sorprès va quedar en veure que ni la taula estava parada ni la tieta l'havia sortit a rebre amb l'alegria habitual. La va trobar asseguda al balcó, amb el cap recolzat a la paret i els ulls entreoberts. Estava morta.
Després de les gestions burocràtiques, que van ser poques, perquè ella era una dona endreçada i tot ho tenia previst, va notar un gran buit al cor i molt mala consciencia. Una sola cosa que ella li havia demanat, un passeig entre  els núvols, i ell no l'havia complagut.
Va pensar compensar-la escampant les seves cendres des de l'avioneta, que volessin entre mig dels cúmuls i els cirrus. Però va trobar que era una solució poc higiènica i contaminant,  coses que horroritzaven a la tieta. I de ben segur estava prohibit.
Un matí assolellat amb un cel intensament blau en Fèlix va sortir a solcar l'espai amb la seva avioneta. Va escriure en aquell cel radiant una sola paraula: 
                                                                SIÓ

de manera molt polida, amb el punt ben rodonet damunt la i i l'accent convenient sobre l'ó. Al costat va dibuixar-hi un cor. Tot va restar estàtic al cel uns breus instants i després és va anar destriant en petits nuvolets allargats i flonjos com plomes.  

Les cendres les va escampar d'amagatotis en el petit bosquet que hi ha darrera de l'aparcament de l'Observatori Fabra. Allí hi ha la millor vista per contemplar el cel de Barcelona i és un lloc que solen freqüentar els meteoròlegs que tant agradaven a la tieta. 

El cel era solcat per uns elegants cirrus fibrats rogencs. Cel rogent... Ell no sabia si portaven pluja, aquestes coses les sabia la tieta, però dels ulls d'en Fèlix ja havien començat a caure gotes.                                                                                                

24 comentaris:

  1. Un relat preciós, nina.
    Encara que ens pensem que ho hem fet tot, quan algú estimat se'n va, sempre queda alguna cosa per fer o per dir.
    Aferradetes i bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó. A vegades som reservats amb els nostres sentiments, o tímids i no demostren del tot la nostra estimació. Gran error. Després potser no estarem a temps de fer-ho.
      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  2. Oh! Que bonic i que tendre... Malgrat la promesa no complerta, en Fèlix s'estimava molt la seva tieta. És un conte emotiu, Glòria. M,ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Estic contenta. A vegades pensem que tenim tota la vida per demostrar el nostre afecte, però és millor no esperar per fer-ho.

      Elimina
  3. Quin relat més maco. En Fèlix tenia bon cor, però aquesta història ens ensenya una cosa, que no hem de deixar per demà el que vulguem fer pels altres, o dir als altres. Demà potser és tard, així que no ho podem passar. Una cosa similar em va passar a mi amb la meva iaia, però aquesta és tota una altra història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra que t'hagi agradat, XeXu. Jo també tinc les meves "espinetes", no sóc gaire expressiva amb els meus sentiments, ni gens petonera, això fa que m'hagin quedat per dir o demostrar coses que sentia. Vaig fer tard!

      Elimina
  4. Saps tocar la fibra. Sempre ens queden coses pendents amb els que se'n van, a mi em va passar amb la meva àvia, no la vaig acompanyar a passejar per un examen que vaig suspendre, quan va morir. Al cap d'un temps vaig treure un notable de l'assignatura suspesa en el seu honor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les avies som molt comprensives amb els nets. Segur que va entendre perfectament que no la poguessis acompanyar al passeig i que s'alegraria molt del teu notable, més si el vas treure en honor seu.
      Tu devies ser una neta adorable, Helena!

      Elimina
  5. si estes ara al seu abast, segur que la portaria a donar un tomb. Sempre ens sembla que ja tindrem temps i aquest s'acaba de sobte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poc que s'imaginava en Fèlix que la tieta moriria tan aviat, era relativament jove. Per això potser va confiar-se que tindrien temps de fer un passeig plegats. Però la vida té molt males passades, no ens en podem refiar.

      Elimina
  6. Et passen pel cap històries molt boniques...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma. M'agrada molt participar en els Relats Conjunts, encara que a vegades em costa molt trobar alguna idea. Aquest mes m'ha sortit això.
      Celebro que t'agradi!

      Elimina
  7. Va fer tard !
    La seva tia, va "volar" sola cap als núvols...
    Bon relat !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense avioneta! Pels seus propis mitjans.
      Espero que s'hi trobi a gust i que els núvols li siguin flonjos.
      Gràcies, Artur.

      Elimina
  8. És que les tietes, són molt bones...Casualitat que a diferents edats als dos els agradés mirar els núvols, dona gust endevinar-hi diferents formes!
    Avui feia un dia esplèndid per fer un homenatge a la tieta, he sentit un soroll d'avioneta, però no se m'ha acudit mirar enlaire...Llàstima, m'he perdut el nom de la SIÓ i el dibuix del cor!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que són bones les tietes. Ho puc assegurar.
      Mirar els núvols és una cosa molt relaxant i que a mi també m'agrada molt. El mal és que on sóc és veuen trocets de cel petitons i els núvols no llueixen gaire :(
      Petonets!

      Elimina
  9. Moltes vegades deixem de fer coses que poden fer feliç als que ens envolten i no les portem a terme perquè pensem que sempre tindrem un matí. Sense cap raó les anem ajornant, pensant que no són tan importants o imprescindibles i no ens adonem que en la majoria dels casos la felicitat s'aconsegueix només amb petits detalls.
    M'ha agradat el teu relat Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert. La felicitat és una cosa abstracta que gairebé sempre s'ha aconsegueix procurant-nos cada dia petites felicitats. Fer feliços als altres també ens la procura i més val no esperar a que sigui massa tard.

      Elimina
  10. Respostes
    1. Mentre et recorden mai te'n vas dels tot. En el cor del seu nebot hi va viure molts anys.

      Elimina
  11. molt sovint ignorem que el nostre temps és limitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Montse! Sorprèn que no siguem més conscients de l'efímer que és el nostre temps.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...