"ROBA ESTESA" de Feliu Formosa

Feliu Formosa és un dels poetes actuals que més m'agraden. Sense el ressò mediàtic d'altres autors, la seva poesia, clara i acurada, arriba endins.

La roba estesa de la gent pobra,
als patis foscos i als descampats,
coneix l'angoixa dels dies grisos,
sap l´enyorança del temps gastat.

Roba cosida en nits de vetlla,
roba comprada als encants vells,
roba tenyida de color negre,
roba arreglada d'algun parent.

Roba donada per la gent rica,
roba pispada d'algun terrat,
roba perduda i retrobada,
roba heretada dels avant-nats.

Roba enterrada i ressuscitada,
roba menjada pels detergents,
roba sargida i apedaçada,
roba bufada per tots els vents.

Roba bandera de causa inútil,
roba cansada de treballar,
roba que plora sobre els qui passen,
roba que crida pels seus forats.

Als patis foscos dels barris pobres
la roba estesa va degotant,
coneix l´angoixa dels dies grisos,
sap l´enyorança del temps gastat.

                                Feliu Formosa

RARA AVIS

Buscant un ocellet per un poema de GloBos blog  he trobar aquestes estranyes mutacions, ben estrambòtiques.

Aquestes són les que m'ha fet més gracia -tot i que fan una miqueta d'angúnia-:

el perigós

 el pitdog

el pinguchien

 però n'hi ha mooooltes més! 

Clar que per mutacions estranyes de debó haurem d'esperar a veure el 
resultat de les eleccions.
                                                                              :-o

QUE JA ENS CONEIXEM...

S'acosten les eleccions -altre vegada i -copiant-m'ho d'un company de tertúlia, l'Aleix- recordem aquesta escena d'una de les pel·lícules més gracioses, irreverents i surrealistes que he vist:"Amanece que no es poco".   

Digueu-me si això no és una autoritat amb les idees clares i pèctiques. Hauríen de prendre exemple. Molta paperassa, molts mítings per escoltar el que ja sabem: forces mentires.

                                                                                  ;-)

RELATS CONJUNTS: L'encís de l'exòtic

La nostra aportació a  RELATS CONJUNTS
 

A ell mai li havia interessat viatjar, ni veure món, ni conèixer altres cultures, ni viure noves experiencies. Ho tenia ben clar. Per ell el seu món era el seu piset a Gràcia, una còmode butaca, un televisor perpètuament connectat a programes esportius i la paella del dijous al bar de la Núria. Esporàdicament algun mati de platgeta i poca cosa més.  Així era l'home més feliç del món, tot i que tenia algunes mancances en el terreny sexual per la seva apàtica forma de vida, ho anava trampejant com podia.

Quan la Núria, la del bar, va a començar a fer-li ullets i deixar caure algunes insinuacions, en absolut velades, va decidir sucumbir a l'encís de la noia, que era bufoneta,  de tracte agradable i excel·lent cuinera. Després d'un temps d'estira i arronsa i de fer-se el desmenjat finalment  a la tardor van iniciar una relació. Tot va ser una basa d'oli al principi, un hivern molt casolà i una primavera amb petites sortides a les rodalies.

Però quan s'acostava l'estiu la Núria, sempre tan tranquil·la va començar a neguitejar-se, volia de totes totes fer unes vacances amb les que poder presumir la resta de l'any davant de tota la clientela: unes vacances al Carib. Ni més ni menys. Volia conèixer països exòtics

Ell va intentar dissuadir-la de totes les maneres. Que ell és marejava.

-Pren Biodramina, li responia.

Que aquests països hi han malalties tropicals.

-Cap problema. Ens vacunarem.

Que si això val molt diners

-Per això treballem tot l'any. A demés hi trobat una oferta tirada de preu, una ganga, encara no entenc com ho poden fer tan barato!

Doncs aquí estava l'explicació.  Era tan barato perquè el vaixell on van embarcar semblava de joguina, i quan inexplicablement va  desfermar-se una tempesta de campionat, mai vista en aquelles latituds, tot se'n va anar al carai. El vaixell va fer aigües i la Núria va desaparèixer entre les onades. Pobre Núria, qui sap si la tornaria a veure, que car pagaven el seu caprici!

 I allí estava ell, esperant un miracle que el salves.  Però si ja és veia venir que un creuer tan econòmic no era de fiar! Quina obsessió per anar a l'altre punta de món si a la Costa Brava hi ha unes platges paradisíaques.

Si ell a la Barceloneta ja era feliç...    

                                                                                   

"CITES..."

Avui compartim un relat d'una companya, la Francesca. Un diàleg entre dues amigues que em va semblar molt graciós i penso que a vosaltres també us farà somriure.

 

-Hola, Maria, que tal? Vinga, vinga, explica't. Com et va anar amb la teva cita de l'altra nit?

- Doncs, noia, va ser horrible. Encara no entenc que va passar

- Però perquè? És que no et va donar ni un petó?

- Si, i tant! Em va besar tan fort que em va mossegar els llavis! Fins vaig pensar que m'anava a explotar l'implant de col·lagen. Ufff... Llavors em va acariciar la cabellera i em van saltar unes extensions que portava.

- Oh, no em diguis que va acabar la nit aquí?

-   Nooo!... Després em va prendre la cara entre les mans, fins que li vaig haver-li de demanar que no ho fes, perquè m'estava aixafant el botox, a més, no t'ho perdis, les meves pestanyes postisses se li van quedar enganxades al nas.

- I no va intentar res més? Perquè després del que expliques...

- Sí, si! volia acariciar-me les cames però el vaig frenar, perquè vaig recordar, que no havia tingut temps per depilar-me... i en tractar d'aturar-li la mà, em van saltar les ungles postisses. Després li va entrar un atac de luxúria ... Em va abraçar tan fort que gairebé se li queden les meves pròtesis de les natges a les mans, i per poc, no em rebenta els implants de silicona dels meus pits.

- Mare meva! I després què va passar?

- Doncs que es va posar a beure xampany a la meva sabata!

- Ooooh!  Què romàntic...

- Romàntic?  Per poc es mor!

- Perquè?

- Per què es va empassar el corrector del galindó que estava dins i gairebé  s'ofega.

-No m'ho puc creure! I després què va passar?

-El que no et podràs creure és el que va passar després. Increïble, increïble!

-Però que va passar?

-Doncs Que va marxar, que em va abandonar sense dir-me res. Res de res. Se'n va anar corrent ... jo no ho entenc. Em sembla que al meu fogós pretendent en realitat el que li agraden són els homes...Com si una no tingués tot el que cal tenir!

                                                                           Francesca García

JO, JURAT...

Al Teatre del Raval convida a qui vulgui ser actor per un dia. Dóna la possibilitat de ser un dels vuit membres del jurat que actuen com a tal en la representació de l'obra "Testimoni de càrrec".  

 

I jo, ahir diumenge en vaig ser una. Aquí ens teniu disposats a judicar  un crim esgarrifós. 

Una experiència diferent que vaig gaudir acompanyada d'alguns dels components de Impuls Teatre de Molins de Rei.

Val ha dir que l'obra, que penso que tots coneixeu, està molt ben representada,  els actor ho fan molt bé, però cal destacar el personatge de Sir Wilfrid que interpreta Jordi Coromina, un actoràs.

En fi, si voleu passar una bona estona ja ho sabeu. I "hasta aqui puedo leer". Ens han demanat que la recomanem, però que no expliquem el final...

 

Aquí amb la meva filla, l'artistassa, que ha sigut la presidenta del   jurat. Amb veu i vot. Poca broma!

                                                                      ;-)

PETGES A L'OMBRA

Em pregunto

si amb la teva mà tancaràs la porta.

Em pregunto

si també fas trampa quan juguem a escacs.

La fruita podrida cau feixuga a terra

i fins les formigues hi passen de llarg.

Hi ha un cercle viciós de petges a l'ombra

que dibuixa a la sorra un error o un fracàs.

Les flors preferides son les més efímeres

i ningú no plora pel sol quan se'n va

Jo m'he quedat quieta, tot mirant la porta,

la vida continua, res no s'ha aturat.

L' arbre regalima resina olorosa,

i se'n van al sud els ocells de pas.

Ja m'és ben igual si tanques o obres

l'únic que demano és que em deixis marxar.

                                     Glòria 
                                                            

UN VEL DE MARBRE

Hi ha moltes coses que no entenc o que em sorprenen. Una d'elles és aquesta sensació de transparència que saben donar els artistes a un material tan sòlid i dur. Escultures que han de "buidar" d'un bloc de marbre...

    Sorprenent!

Aquí, si teniu curiositat i temps, ho explica força bé!

                                       


Uns artistes, sens dubte. Molt d'art i molta paciència.

                                                                                                                                                                                   :-O

RELATS CONJUNTS: Entre núvols

La nostra participació a Relats conjunts

L'Ascensió, Sió per la família, passava totes les estones que el temps ho permetia al balcó que donava a la plaça, res li resultava més plaent que contemplar els núvols. La fascinava com es transformaven, com s'estiraven o recollien adoptant formes contínuament canviants. Això l'entretenia més que mirar la televisió. De fet a la tele només mirava el resum de les noticies i -això sempre- la informació meteorològica. Fruit d'aquesta assiduïtat coneixia perfectament el nom i cognoms de tots el núvols que voltaven per el cel, les dites populars sobre ells i la vida i miracles dels meteoròlegs dels canals que ella freqüentava.  

Cada dijous rebia la visita del seu nebot, en Fèlix, de fet ells dos eren els únics supervivents d'una família que mai va ser llarga ni longeva. Els dijous la Sió preparava un dinar exquisit que compartien així com una llarga sobretaula. Estaven a gust junts. S'estimaven.

En Fèlix era pilot d'avionetes i la tieta en més d'una ocasió li havia insinuat tímidament que li agradaria molt un dia volar amb ell, veure de prop aquests meravellosos núvols, passejar entre ells, sobrevolar-los. 

- I tant, tieta! Qualsevol dia et portaré a donar un tomb per les altures.

Però aquest dia qualsevol no arribava mai. 

Un dijous en Fèlix va arribar amb gana, intentant endevinar amb quina menja exquisida el sorprendria la tieta. Sorprès va quedar en veure que ni la taula estava parada ni la tieta l'havia sortit a rebre amb l'alegria habitual. La va trobar asseguda al balcó, amb el cap recolzat a la paret i els ulls entreoberts. Estava morta.

Després de les gestions burocràtiques, que van ser poques, perquè ella era una dona endreçada i tot ho tenia previst, va notar un gran buit al cor i molt mala consciencia. Una sola cosa que ella li havia demanat, un passeig entre  els núvols, i ell no l'havia complagut.

Va pensar compensar-la escampant les seves cendres des de l'avioneta, que volessin entre mig dels cúmuls i els cirrus. Però va trobar que era una solució poc higiènica i contaminant,  coses que horroritzaven a la tieta. I de ben segur estava prohibit.

Un matí assolellat amb un cel intensament blau en Fèlix va sortir a solcar l'espai amb la seva avioneta. Va escriure en aquell cel radiant una sola paraula: 

                                                                SIÓ

de manera molt polida, amb el punt ben rodonet damunt la i i l'accent convenient sobre l'ó. Al costat va dibuixar-hi un cor. Tot va restar estàtic al cel uns breus instants i després és va anar destriant en petits nuvolets allargats i flonjos com plomes.  

Les cendres les va escampar d'amagatotis en el petit bosquet que hi ha darrera de l'aparcament de l'Observatori Fabra. Allí hi ha la millor vista per contemplar el cel de Barcelona i és un lloc que solen freqüentar els meteoròlegs que tant agradaven a la tieta. 

El cel era solcat per uns elegants cirrus fibrats rogencs. Cel rogent... Ell no sabia si portaven pluja, aquestes coses les sabia la tieta, però dels ulls d'en Fèlix ja havien començat a caure gotes.                                                                                                

"UN APUNT DES DEL SILENCI" de Lola Hosta

Lola Hosta ens ha fet arribar aquest poema per compartir-lo amb tots vosaltres. Penso que us agradarà, com m'ha agradat a mi.
Gràcies, Lola!

Mes enllà del silenci,
escolto la remor de la tempesta.
Les nuvolades acaronen els pensaments difusos en l'espai protector.
Oh cel!!!
Oh infinit indulgent!!
Sentits ocults percebent la immensitat de l'univers amb inconsciència,
la no permanència...a vegades...
no sempre....incertesa....
...hàbits que ens tenen presoners.
esquemes trencats i estructures enfonsades.

Ara,
sense límits ni fronteres.
...emergint la creativitat
des d'aquest espai buit, del no res.
Intuint la veritat i la realitat oculta
que des dels nostres ulls de comprensió i amor
esdevé per tots igual.

Escolto als altres,
el brogit de la vida que va serpentejant,
confluint en el camí.
Escolto el cos quan parla
i el silenci de la tempesta
quan abraça.

Des del cor.
Escolto més enllà de la mirada.

                           Lola Hosta

 

"L'ESTRELLA" d'Olga Xirinacs

Vull afegir-me al merescut homenatge que el blogaires reten a l'Olga Xirinacs amb un poema -deliciós- que recitava la meva neta de menuda.

L'estrella es mirava
a l'aigua del mar,
onades de plata
la feien ballar.

Un vespre va caure
i al fons se'n va anar
perquè la cridava
l'estrella de mar.

            Olga Xirinacs 

AMISTAT INCONDICIONAL

Possiblement ja l'haureu vist, però és tan tendre...a mi sempre em fa somriure. 

Ens demostra que amb l'amistat i la lleialtat es poden resoldre situacions difícils.   
                                                       :-)

PASSEJADA LUL·LIANA

 

Dissabte 7 de maig farem una passejada pels carrers de Sants llegint textos de Llull. Si el temps ens acompanya penso que pot ser una manera de passar el matí molt agradable.  Us esperem a les 10 a les Cotxeres de Sants, anirem xino-xano a la Biblioteca del Vapor Vells i tot passejant arribarem a la Sala Nova de Sant Medir.
 

   Aquí trobareu més informació de l'activitat. Animeu-vos!

I per acabar un poema que vaig escriure per les Itineràncies:

    

En delitós recer el meu amat reposa;
a l'alba hi canten el aucells.
Son cant desperta la gaubança.
-Amor ens dóna vida,
les belles aus refilen 
 mes jo d’amor moro per ell.

 ***

Us esperem a la passejada!  

                        Finalment s'ha suspès per motius obvis: plovia!

Però s'ha programat pel 18 de juny.
 

APRENENTA

Estic entossudida  en aprendre a pintar aquarel·les. No és fàcil, no us penseu, i sovint em surt algun "xurro" que no penso ensenyar-vos.
Aquesta m'ha quedat presentable. I com què no passa gaire sovint aprofito per fer-ne un post. 

                   No està malament, oi? 

                            Jo constant a veure si finalment me'n surto...

 

LES ROSES DE SANT JORDI

Un poemet de Sant Jordi...No m'he pogut resistir a compartir-lo. Espero que us agradi.

Jo ofereixo roses collides a l'alba,

son del meu jardí fresques, perfumades.

Esclat de colors grogues, roges, blanques...

que boniques són, i l'olor embriaga!.

Avui que és Sant Jordi la tradició mana

regalar una rosa a l'enamorada.

Les de color blanc són per a la mare,

rosa sense espines, tendre i delicada

per qui tot ho dona, per qui res demana...

Ha de rebre flors aquesta diada!.

I aquesta tan roja, rosa vellutada

com llavis de dona que l'amor demanen,

encara la mullen gotes de rosada...

Qui estima una dona la rosa regala.

També per les filles, ho sentiu els pares!

amb quina alegria les joves galanes

rebran la poncella fresca i perfumada

present de l'amor de qui l'engendrada

Per no veieu la màgica  llum

       d'aquesta diada?

No sentiu quin perfum mes dolç

       per l'aire s'escampa!

Avui que és Sant Jordi passegeu l'amor

per totes les Rambles. Presumiu d'amor

                  L'AMOR S'ENCOMANA!

                                               Glòria

  Feliç Sant Jordi, 
                amb moltes roses i llibres!!!