JO, JURAT...

Al Teatre del Raval convida a qui vulgui ser actor per un dia. Dóna la possibilitat de ser un dels vuit membres del jurat que actuen com a tal en la representació de l'obra "Testimoni de càrrec".  

 

I jo, ahir diumenge en vaig ser una. Aquí ens teniu disposats a judicar  un crim esgarrifós. 

Una experiència diferent que vaig gaudir acompanyada d'alguns dels components de Impuls Teatre de Molins de Rei.

Val ha dir que l'obra, que penso que tots coneixeu, està molt ben representada,  els actor ho fan molt bé, però cal destacar el personatge de Sir Wilfrid que interpreta Jordi Coromina, un actoràs.

En fi, si voleu passar una bona estona ja ho sabeu. I "hasta aqui puedo leer". Ens han demanat que la recomanem, però que no expliquem el final...

 

Aquí amb la meva filla, l'artistassa, que ha sigut la presidenta del   jurat. Amb veu i vot. Poca broma!

                                                                      ;-)

PETGES A L'OMBRA

Em pregunto

si amb la teva mà tancaràs la porta.

Em pregunto

si també fas trampa quan juguem a escacs.

La fruita podrida cau feixuga a terra

i fins les formigues hi passen de llarg.

Hi ha un cercle viciós de petges a l'ombra

que dibuixa a la sorra un error o un fracàs.

Les flors preferides son les més efímeres

i ningú no plora pel sol quan se'n va

Jo m'he quedat quieta, tot mirant la porta,

la vida continua, res no s'ha aturat.

L' arbre regalima resina olorosa,

i se'n van al sud els ocells de pas.

Ja m'és ben igual si tanques o obres

l'únic que demano és que em deixis marxar.

                                     Glòria 
                                                            

UN VEL DE MARBRE

Hi ha moltes coses que no entenc o que em sorprenen. Una d'elles és aquesta sensació de transparència que saben donar els artistes a un material tan sòlid i dur. Escultures que han de "buidar" d'un bloc de marbre...

    Sorprenent!

Aquí, si teniu curiositat i temps, ho explica força bé!

                                       


Uns artistes, sens dubte. Molt d'art i molta paciència.

                                                                                                                                                                                   :-O

RELATS CONJUNTS: Entre núvols

La nostra participació a Relats conjunts

L'Ascensió, Sió per la família, passava totes les estones que el temps ho permetia al balcó que donava a la plaça, res li resultava més plaent que contemplar els núvols. La fascinava com es transformaven, com s'estiraven o recollien adoptant formes contínuament canviants. Això l'entretenia més que mirar la televisió. De fet a la tele només mirava el resum de les noticies i -això sempre- la informació meteorològica. Fruit d'aquesta assiduïtat coneixia perfectament el nom i cognoms de tots el núvols que voltaven per el cel, les dites populars sobre ells i la vida i miracles dels meteoròlegs dels canals que ella freqüentava.  

Cada dijous rebia la visita del seu nebot, en Fèlix, de fet ells dos eren els únics supervivents d'una família que mai va ser llarga ni longeva. Els dijous la Sió preparava un dinar exquisit que compartien així com una llarga sobretaula. Estaven a gust junts. S'estimaven.

En Fèlix era pilot d'avionetes i la tieta en més d'una ocasió li havia insinuat tímidament que li agradaria molt un dia volar amb ell, veure de prop aquests meravellosos núvols, passejar entre ells, sobrevolar-los. 

- I tant, tieta! Qualsevol dia et portaré a donar un tomb per les altures.

Però aquest dia qualsevol no arribava mai. 

Un dijous en Fèlix va arribar amb gana, intentant endevinar amb quina menja exquisida el sorprendria la tieta. Sorprès va quedar en veure que ni la taula estava parada ni la tieta l'havia sortit a rebre amb l'alegria habitual. La va trobar asseguda al balcó, amb el cap recolzat a la paret i els ulls entreoberts. Estava morta.

Després de les gestions burocràtiques, que van ser poques, perquè ella era una dona endreçada i tot ho tenia previst, va notar un gran buit al cor i molt mala consciencia. Una sola cosa que ella li havia demanat, un passeig entre  els núvols, i ell no l'havia complagut.

Va pensar compensar-la escampant les seves cendres des de l'avioneta, que volessin entre mig dels cúmuls i els cirrus. Però va trobar que era una solució poc higiènica i contaminant,  coses que horroritzaven a la tieta. I de ben segur estava prohibit.

Un matí assolellat amb un cel intensament blau en Fèlix va sortir a solcar l'espai amb la seva avioneta. Va escriure en aquell cel radiant una sola paraula: 

                                                                SIÓ

de manera molt polida, amb el punt ben rodonet damunt la i i l'accent convenient sobre l'ó. Al costat va dibuixar-hi un cor. Tot va restar estàtic al cel uns breus instants i després és va anar destriant en petits nuvolets allargats i flonjos com plomes.  

Les cendres les va escampar d'amagatotis en el petit bosquet que hi ha darrera de l'aparcament de l'Observatori Fabra. Allí hi ha la millor vista per contemplar el cel de Barcelona i és un lloc que solen freqüentar els meteoròlegs que tant agradaven a la tieta. 

El cel era solcat per uns elegants cirrus fibrats rogencs. Cel rogent... Ell no sabia si portaven pluja, aquestes coses les sabia la tieta, però dels ulls d'en Fèlix ja havien començat a caure gotes.                                                                                                

"UN APUNT DES DEL SILENCI" de Lola Hosta

Lola Hosta ens ha fet arribar aquest poema per compartir-lo amb tots vosaltres. Penso que us agradarà, com m'ha agradat a mi.
Gràcies, Lola!

Mes enllà del silenci,
escolto la remor de la tempesta.
Les nuvolades acaronen els pensaments difusos en l'espai protector.
Oh cel!!!
Oh infinit indulgent!!
Sentits ocults percebent la immensitat de l'univers amb inconsciència,
la no permanència...a vegades...
no sempre....incertesa....
...hàbits que ens tenen presoners.
esquemes trencats i estructures enfonsades.

Ara,
sense límits ni fronteres.
...emergint la creativitat
des d'aquest espai buit, del no res.
Intuint la veritat i la realitat oculta
que des dels nostres ulls de comprensió i amor
esdevé per tots igual.

Escolto als altres,
el brogit de la vida que va serpentejant,
confluint en el camí.
Escolto el cos quan parla
i el silenci de la tempesta
quan abraça.

Des del cor.
Escolto més enllà de la mirada.

                           Lola Hosta

 

"L'ESTRELLA" d'Olga Xirinacs

Vull afegir-me al merescut homenatge que el blogaires reten a l'Olga Xirinacs amb un poema -deliciós- que recitava la meva neta de menuda.

L'estrella es mirava
a l'aigua del mar,
onades de plata
la feien ballar.

Un vespre va caure
i al fons se'n va anar
perquè la cridava
l'estrella de mar.

            Olga Xirinacs 

AMISTAT INCONDICIONAL

Possiblement ja l'haureu vist, però és tan tendre...a mi sempre em fa somriure. 

Ens demostra que amb l'amistat i la lleialtat es poden resoldre situacions difícils.   
                                                       :-)

PASSEJADA LUL·LIANA

 

Dissabte 7 de maig farem una passejada pels carrers de Sants llegint textos de Llull. Si el temps ens acompanya penso que pot ser una manera de passar el matí molt agradable.  Us esperem a les 10 a les Cotxeres de Sants, anirem xino-xano a la Biblioteca del Vapor Vells i tot passejant arribarem a la Sala Nova de Sant Medir.
 

   Aquí trobareu més informació de l'activitat. Animeu-vos!

I per acabar un poema que vaig escriure per les Itineràncies:

    

En delitós recer el meu amat reposa;
a l'alba hi canten el aucells.
Son cant desperta la gaubança.
-Amor ens dóna vida,
les belles aus refilen 
 mes jo d’amor moro per ell.

 ***

Us esperem a la passejada!  

                        Finalment s'ha suspès per motius obvis: plovia!

Però s'ha programat pel 18 de juny.
 

APRENENTA

Estic entossudida  en aprendre a pintar aquarel·les. No és fàcil, no us penseu, i sovint em surt algun "xurro" que no penso ensenyar-vos.
Aquesta m'ha quedat presentable. I com què no passa gaire sovint aprofito per fer-ne un post. 

                   No està malament, oi? 

                            Jo constant a veure si finalment me'n surto...

 

LES ROSES DE SANT JORDI

Un poemet de Sant Jordi...No m'he pogut resistir a compartir-lo. Espero que us agradi.

Jo ofereixo roses collides a l'alba,

son del meu jardí fresques, perfumades.

Esclat de colors grogues, roges, blanques...

que boniques són, i l'olor embriaga!.

Avui que és Sant Jordi la tradició mana

regalar una rosa a l'enamorada.

Les de color blanc són per a la mare,

rosa sense espines, tendre i delicada

per qui tot ho dona, per qui res demana...

Ha de rebre flors aquesta diada!.

I aquesta tan roja, rosa vellutada

com llavis de dona que l'amor demanen,

encara la mullen gotes de rosada...

Qui estima una dona la rosa regala.

També per les filles, ho sentiu els pares!

amb quina alegria les joves galanes

rebran la poncella fresca i perfumada

present de l'amor de qui l'engendrada

Per no veieu la màgica  llum

       d'aquesta diada?

No sentiu quin perfum mes dolç

       per l'aire s'escampa!

Avui que és Sant Jordi passegeu l'amor

per totes les Rambles. Presumiu d'amor

                  L'AMOR S'ENCOMANA!

                                               Glòria

  Feliç Sant Jordi, 
                amb moltes roses i llibres!!!

RELATS CONJUNTS: Una vídua recalcitrant

La nostra participació a Relats Conjunts.

Eren moltes emocions! La cerimònia s'havia celebrat, malgrat les reticències inicials dels clergues, amb molts sacerdots, molts gori-goris i gran afluència de gent. Ara necessitava descansar, desconnectar, però a l'arribar a casa l'esperava un present, un llibret de poemes amb una apassionada dedicatòria.

Això era massa, sobre tot per una vídua que arribava del funeral del seu marit!

Quan es va cassar amb el Giulio Chiesa va pensar que seria per sempre. El va conèixer al Liceu, quan amb els seus papàs van anar a felicitar-lo per l'èxit de Nabucco. Només de mirar-se els ulls van saber que eren l'un per l'altre. Malgrat l'oposició dels pares, que els semblava que un "tenorino", per guapo i famós que fos, no era prou per la seva única i bonica filla i després de un turbulent nuviatge, amb fuga inclosa, es van casar, de pressa i corrents, un matí a Sant Just i Pastor. Després d'una ardorosa lluna de mel viscuda entre actuacions als millors teatres europeus i nits de passió a l'hotel, tot va acabar de cop i volta quan en un assaig al Giulio li va caure un sac de la tramoia i el va deixar difunt damunt del escenari. A la viuda li va quedar el cor trencat, un bon pis a Paris i un palauet a Florència, a demés d'una substanciosa indemnització.

Després d'uns mesos de dol rigorós i de sentir una buidor al cor que esgarrifava, va poder comprovar que sentia també una buidor esfereïdora entremig de les cames, va comprendre que el sexe li agradava molt més del que fora desitjable en una dona sense marit.  I quan, després d'un temps prudent el Baró de Grinyol, que sempre havia estat enamorat d'ella va demanar-li que es casés amb ell no va dubtar ni un moment. Aquest cop la lluna de mel va ser tot un any voltant pel món, després és van instal·lar a una finca propietat del Baró per passar-hi l'estiu. Durant una cacera el flamant marit va caure del cavall i va morir al instant.

A la doble vídua li va quedar el cor trencat  i un munt de finques i pisos del patrimoni del finat.

Allunyada del món va estar gairebé un any, quan va alleujar el dol va anar a visitar una exposició de pintures de Ramon Casas, allí li van presentar a Miquel Boter, un important economista, interessat per la política i les dones guapes. Quan la va veure es va enamorar de la bella vídua com un passerell  i no va parar fins a aconseguir-la. Val a dir que ella estava ben disposada, pel cor buit i l'altre buidor esmentada.

Un cop casats el seu amor era un festival de passió, el Boter era un amant molt expert i li podia ensenyar moltes coses que ella no havia tingut temps per aprendre. Però aquest cop també la vídua estava predestinada. Per una picabaralla amb un rival polític, que va acabar en insults, el seu amant espòs va perdre la vida en un estúpid duel. Va costar Deu i ajuda que l'enterressin en sagrat i que li fessin uns funerals com una persona de la seva rellevància es mereixia. Altre cop la deixaven amb el cor partit i una cartera d'accions i obligacions molt més que important.

 I ara que, esgotada, tornava de la cerimònia la donzella li entrega un paquetet amb un llibre de poemes que l'internacional escriptor Bergas Llisa li dedicava a ella, desitjant-li, amb poètiques paraules, alleujament al seu dolor  i oferint-se per consolar-la si calia. 

Pobre Isabel, els homes no escarmentaven! Ho tenia que tornar a intentar? O valia més que deixés el cor tranquil i es busqués un gigoló???

                                                                                                 :-(

PERSONATGES INQUIETS

Alexey Kondakov  ha sorprès els protagonistes d'algunes pintures clàssiques que s'han avorrit  d'estar sempre al mateix lloc i  han decidit sortir a donar un tomb per la ciutat.

Alguns s'ha decantat pel metro:

altres pel autobús:

Hi ha qui va al mercat...

qui escull llibres o vídeos, 

o qui està esperant que obrin les botigues...

També alguna la parella, a punt per fer un refresc:

Aquí encara trobareu més protagonistes "fugats". Alguns sembla que ho passen força bé.

                                                                                                                 :-)

MINICASTELLERS

...a Molins. El meu net, en Marcel,  després d'una exhibició castellera  va compondre uns pilars no gaire ortodoxes, però força meritoris.

Aquest encara és més original. 

Imaginatius que són els menuts!  
                                                     

                                   Encara que alguns no ho són tant...

         Ai, Ferran, en qué estaves pensant?...
                                                                                :)
   

Ah, el sabíeu aquest?:

                                                          

Segur que sí!

                                            A tots bon cap de setmana!!!

                                                                        :-D

La resposta:
                  

                                                                :-D

PER POSAR-SE EL BARRET!

No me'n havia assabentat, encara que he vist els anuncis pel carrer. 

Diumenge la Rambla de Catalunya per iniciativa de Nina Pawlosky i Cristina de Prada, mestres barretaires, s'ha omplert de barrets un complement abans imprescindible per vestir amb elegància i ara inusual.

Casualment he coincidit amb la passejada, que ja fa dotze anys que és celebra, i ho he trobat força divertit i molt animat.

Hi ha gent amb barrets sense complicació, per sortir del pas, com la meva amiga:

I d'altres que s'ho "curren" moltíssim:

M'ha semblat una iniciativa festiva i divertida, copiada dels americans, naturalment.De tota manera no hi veig cap mal ha imitar tradicions d'altres llocs, sempre que, com aquesta, no interfereixin en les nostres.                                                                                                                                                                                               :-)

TARDES DE PRIMAVERA

D'ençà novembre que enyoro

les tardes de Primavera.

L'hivern té unes tardes tristes

amb aspror de fruita verda.

Destemprança i malestar

en aquestes hores fredes.

Ella, tímida, es va apropant

amb unes passes d'incertesa:

cada dia, un raig de llum,

a cada arbre, nova gemma,

fins que arriba el vint de març

i es un esclat es presenta:

Collarets de gessamí,

arracades de poncelles

i una corona trenada

feta d'heura i assutzenes.

Tot s'anima amb la claror!

Quina joia a casa meva,

floreixen en nous rebrots

les plantes de les torretes!

Las tardes ja han madurat,

ara són dolces i tendres.

Es senten cantar els ocells,

i la gent està contenta,

té en els ulls nova lluïssor

perquè el cor està de festa,

doncs la primavera reviu

il·lusions que el fred congela.

                      Glòria 

Pintura de A. Mucha