Havia convidat a la Marguerite a veure una projecció de “Viatge a la Lluna”
per tal d’acabar-la de conquistar. Després del cinema, encara una novetat en
l'any 1902 que segur que agradaria a la noia, la portaria a donar un vol pels
Champs Elysées i li demanaria relacions. Relacions formals, eh? que acabarien
en matrimoni després d'un temps prudent. Esperava que l'acceptes, tot i que
tenia un rival important, un carnisser * del que n'estava força gelós.
Però veien “El viatge a la lluna” es va sentir tan fascinat
pel nou món que s'obria als seus ulls, tan absolutament entusiasmat, que en
acabar la pel·lícula va acompanyar a la Marguerite a casa i va anar a trobar al
Sr. Méliès perquè li dones feina. Mai se'n va penedir.
( * ) La Marguerite es va casar amb el carnisser, van tenir quatre fills i
van ser raonablement feliços. Quan algun diumenge anaven al cinematògraf, a
vegades, se'n recordava del Lucien, un noi que li anava molt al darrera i que,
de cop i volta,va desaparèixer. Algú li va dir temps després que es dedicava a
fer pel·lícules i que vivia als Estats Units.
Tan simple que ens sembla la pel·lícula avui en dia, i com devia impressionar en el seu dia. Això li va passar al protagonista, que ho va deixar tot enrere per dedicar-se al nou i fascinant art del cinema. Sort que a la Marguerite tampoc no li va anar tan malament!
ResponEliminaSi els Lumière ja els deixava bocabadats amb "El regador regado" imagina aquests decorats, noies amb malles i tota la parafernàlia!
EliminaPerò la Marguerite va fer sort amb el carnisser, perquè l'altre era una mica baliga-balaga...
Ahhh, li va tirar més la passió pel cinema que per la noia, doncs. Això és que no n'estava tan enamorat. Una història que segur que en més d'un cas devia passar.
ResponEliminaNo, no devia estar gaire enamorat. Millor que descobrís la seva verdadera passió abans de comprometre's amb la noia i trencar-li el cor...
EliminaMira, hi ha vegades que a la vida has de triar! M'ha agradat!!
ResponEliminaMoltes vegades hem de triar, però no sempre es té tan clar com el protagonista del relat.
EliminaGràcies, Alba. Estic contenta que t'hagi agradat.
Jeje, mentre el noiet no acabés fent d'arbre a les películes, com a mi em tocava fer sempre a l'escola... Almenys li va sortir bé la cosa! ;)
ResponEliminaPots contar que devia fer tots els papers de l'auca abans de fer-se un nom. Però quan un té vocació...
EliminaHome...ja podia haver fet una peli dedicada a la seva estimada, potser mai no és tard per tornar-ho a provar
ResponEliminaQui ho sap! No coneixem la filmografia d'aquest pioner. Potser sí que hi havia una pel·lícula amb el títol de "Marguerite, mon amour"
EliminaLa vida sempre dóna sorpreses.
ResponEliminaCom ho saps! I quant menys t'ho esperes...
EliminaSembla que preferí somiar una vida de pel·lícula que la carn terrenal :)
ResponEliminaAixò se'n diu vocació, em sembla. I si és molt forta s'ha de seguir fins al final.
EliminaM'ha recordat un pretendent de joventut, que després va ser un discret director de cinema, però en aquest cas no em va plantar, simplement la relació no va tirar endavant...
ResponEliminaPetonets.
Records de joventut, M. Roser. De tant en tant és bonic reviure'ls. :)
EliminaPetonets!
el que pot portar anar a veure una pel·licula!
ResponEliminaVa ser un cas de vocació fulminant. Coses del destí...
Eliminala lluna sempre té el seu encant.
ResponEliminaPots consultar la meva proposta a
salvaparersdunaprenent.blogspot.com.es
Gràcies
És encisadora, tot i les males passades que li fan...
EliminaAra vinc al teu bloc.
Ens llegim!