El dia onze presentem un Recital de música de cantautors. Ens agradaria que vinguesiu.
Vull compartir el que em passa pel cap amb qui ho vulgui llegir. Al cap hi tinc poemes, relats, records...el que va sorgint. Agrairé les vostres visites. Em fan molt feliç
Un poema de Nadal una mica escatològic, però una figura imprescindible en els nostres pessebres ha de tenir per força una poesia que el faci important, ressaltant el significat que té com a tradició i com símbol de fecunditat i prosperitat(*). Espero que ho veieu com el que és, una entramaliadura nadalenca!
(*) No he posat l'autor perquè no ho l'he trobat enlloc
De petit em demanava:
“Que seré quan sigui gran?”
Mestre, informàtic, bomber,
paleta, rei, navegant,
poeta, sastre, Fuster,
esportista, dibuixant…
“Que seré quan sigui gran?”
Però aviat ho vaig saber!
va respondre el meu pare
amb veu alta i triomfant:
“Fas el baliga-balaga!
segons dicta la nissaga
seràs caganer al pesebre
tot vint-i-cinc de desembre!”
I, malgrat tot rondinant,
-vaig negar-me tres vegades
a un ofici denigrant-
va guanyar la tradició
i vaig cursar els meus estudis
A l’escola “Cagalló”.
Vaig ser un estudiant brillant!
Em sabia de memòria
Els ets i uts de la història:
“No facis ni pet ni llufa
Si ets a tocar d’una estufa”
“La tifa més ben parada
té la forma d’ensaïmada”.
“Quan Jesús ja sigui nat,
el pesebre perfumat”
Ara em tenen gran respecte
i no envejo bugaderes,
filadores ni pastors.
Sóc jo qui enriqueix la terra,
jo procuro un món millor
amb una mica de caca
i una guspira d’humor.
Al Pessebre sempre tinc
un gran paper:
SÓC I SERÉ EL CAGANER!
;-)
FELIÇ NADAL I UN MERAVELLÓS
2023!!!
Fa dies que no blogeigo i us trobo a faltar. Estic intentant recopilar poesies per autoeditar-me un segon poemari per celebrar el meu proper aniversari - 80, si Déu vol- i estic molt enfeinada. Comparteixo aquest relat que forma part del llibre "LA CORBA DE VENUS" que ha escrit la meva filla Eva i que ha editat Voliana, com ja us vaig explicar en un post anterior. Crec que és molt poètic i adequat a l'època de l'any en què estem.
T |
u no. Tu no ets com les altres, com totes les altres. Mi-te-les, o millor no, no miris avall, és tan desoladora l’estampa d’aquelles ingrates, allà a terra arreplegades en aquest anar i venir erràtic, sense més destí que el caprici de tots els vents, de caminants sense escrúpols que es delecten cruixint-les amb les sabates, de rastells impietosos que les arrosseguen a la foguera comuna de l’oblit, de la pluja que les esclafa a l’asfalt, d’una a una o amuntegades en un extermini vegetal. Insensates... Quin alt destí s’esperaven? És aquesta la llibertat que enyoraven? Volar per uns instants, emancipar-se, per acabar com? Són totes igual. Però tu no, tu no ets com les altres. Tu aferra’t bé. La tardor se’ns escapa, però l’hivern és breu. Ja veuràs, tindràs per a tu sola la branca i la saba. Veuràs que tot d’una la primavera esclata, hi haurà fulles de verd llima, menta, molsa, esperança i maragda; i tu lluiràs, distingida i daurada, com l’única fulla que ha passat mai un hivern a l’ arbre. No miris avall. Tu no.
Eva Moreno
...i ha arribat la Festa Major del barri. El dia de la cloenda participarem amb una activitat poètica. Vegueu:
Un dels relats que la meva filla a inclós en el seu primer llibre en solitàri "La Corba de Venus i altres relats". N'hi a per tots els gustos, aquest és molt tendre.
Té, Marta, per a tu...Oi que són boniques? Són clavells, que a tu t'agraden...oi, Marta? Fes-me un petó... Posa-les en aigua, no es morin.
La Fina va agafar el pom de crisantems
lligats amb una cinta morada, li va fer un petó al seu marit i les va posar en
un gerro amb aigua.
L'estimava, des de molt abans de ser dona, des que eren criatures que corrien pels mateixos carrers del poble, o potser des de molt abans, des que eren dos astres perduts en una constel·lació sense nom i sense lloc en el mapa del cel, des que un dia van caure plegats d'aquell cel i junts van créixer i es van prometre amor i fidelitat eterna quan es varen casar i van repetir les paraules que pronunciava el capellà junts en la salut i la malaltia fins que la mort ens separi. Malgrat que no hagués calgut dir-ho, perquè així entenien el seu amor i no podia ser d'una altra manera.
I era petit el seu univers, tan petit com el
carrer on van ser nens, petit com els seus dies plens de rutines i gestos
minúsculs amb què es complaïen. Arròs els dijous. Passeig els diumenges, tu amb
la corbata i jo amb mantellina. Agafa'm del braç, com una senyora fina. Per reis et compro unes sabates de xarol. Ai
no, on vas a parar, que fan de dona antiga. Veces pels coloms al parc. Els divendres peixet sense espina. A les nits
tassa de camamilla. Bona nit, poncella. Bona nit, gladiol...I no sospitaven com
n'era d'immens el món.
L'existència dels dos cabia en una butxaca. I així, l'amor del fill que mai no va arribar se'l repartien a parts iguals. Tot ho havien fet junts, i ara que tocava fer-se grans, ell se li feia petit.
Avui li havia dit Marta, ahir Encarna, a
vegades s'equivocava i picava a un altre pis.
Mentre el seu marit dormia la migdiada, la Fina va agafar el pom de crisantems i el va retornar, com altres diumenges, al semàfor on una dona va perdre el seu marit.
“Sempre en el meu record” resava la cinta.
I tu en el meu, amor. I tu en el meu...
Eva Moreno Bosch
El quatre de maig oferirem un recital de poesia amb un invent que m'hi he empescat: presentar les poesies que recitarem com si fos un concurs tipus Pasapalabra. No sé què tal sortirà, però confio que ho passarem bé i serà entretingut. Si voleu opinar us esperem amb molta il·lusió.
NO ÉS UN CONCURS, no volem descobrir qui és el més lletraferit o el més saberut, volem JUGAR amb les lletres, presentar un recital lúdic, original, on pot participar tothom qui vulgui, lliurement, mentre sentim poemes.
No hi ha premis, però si un petit obsequi pels assistents i un llibre (de poesía, naturalment), que sortejarem al final del recital.
Us esperem, ho passarem bé!
Doncs això, que us animeu!!!
Per mi és una satisfacció presumir de filla, com qualsevol mare suposo, és per aixó que és un plaer convidar-vos a la presentació del seu primer llibre de relats en solitari. Ho passareu bé i jo estaré molt contenta de que ens acompanyeu.
Dia 8 d'abril a les 19:00:
BIBLIOTECA DEL VAPOR VELL
Pge. Vapor Vell 1 BARCELONA (SANTS)
I el dijous, dia 7 presentació a la llibreria BARRA LLIBRE- 19.00 hores. Carrer Riego 13 (Plaça d'Osca)
...per la Rambla Catalunya on, tot hi passar-hi sovint, trobarem detalls que no em apreciat, anecdotes que potser ignorem i cases amb història, així com esguerros monumentals. Us convidem a venir. Si el bon temps ens acompanya serà una bona manera de passar el matí.
Ruc!
Si a alguna persona del nostre país li diuen
ruc, burro o ase no tindria per què sentir-se ofès ans al contrari s'ho pot
prendre com un afalac, ja que és un animal treballador, fort i valent. I és un
símbol, ja que per la seva
resistència als treballs durs, així com el fort caràcter l'han convertit en la
representació de la singularitat, la identitat i el caràcter de tots els
catalans.
I de "tonto" no en té ni un
pèl!
Al burro autòcton, científicament Equus asinus, és un animal preciós, de pelatge negre amb el morro i la panxa blanca, a l'hivern es cobreix d'una capa marró que li fa d'abric i que perd amb el bon temps. Té els ulls vius i les orelles eixerides. Se l'anomena guarà i és considerat el millor del món d'entre totes les races i varietats de la seva espècie per la seva força, resistència i intel·ligència. Si, si, és molt intel·ligent malgrat que els que no hi entenen diguin el contrari. És el més corpulent de tots i molt resistent al fred i a les malalties i un semental molt preuat, quan fecunda una egua neix una mula de la millor qualitat. Apa, perquè li diguin "tonto"!
Durant molts anys aquest animal tenaç i treballador va ser el company inseparable de la pagesia doncs era l'instrument de càrrega per excel·lència, quan diem, amb raó, allò que "el català de les pedres en fa pa" ho aconseguia, sens dubte, per l'ajuda d'aquest animal imprescindible. Quan va arribar la motorització i la seva utilitat va desaparèixer es va anar reduint el nombre d'ases, fins arribar al perill d'extinció. Joan Gassó i Salvans conscient de la situació va emprendre una croada per recuperar la raça. Amb molt d'esforç va reunir a una finca del Berguedà 32 someres...i cap mascle. La situació seguia sent crítica, però per sort a una caserna de l'Hospitalet tenien un guarà jove a qui anomenaven "Campanero". I que repiquin les campanes! L'animaló entre tanta femella va fer molta feina i uns mesos després seguia la nissaga d'aquesta raça gairebé extingida.
I no és perquè sigui nostre que li trobem tantes qualitats, aquesta bestiola
peluda i pencaire l'aprecien enllà de les fronteres. El president George
Washington va importar exemplars del nostre ruc per enfortir la genètica dels
seus cavalls, així es va crear la raça Kentuky Catalan Donkey .
Quan a partir del 1776 els nord-americans ja independitzats i amb nació pròpia
van decidir endinsar-se en l'ampli territori que s'obria més enllà de la
frontera de les tretze colònies inicials, la travessa que van iniciar per
explorar i colonitzar va deure bona part del seu èxit a la resistència de les
cries nascudes del ruc català que, de fàcil manteniment, podia estar tres dies
de travessa sense beure res i portar càrregues de fins a cent quilos. Mules
valentes que s'utilitzaven per a la càrrega i pels treballs de camp en les
granges que s'establien a les terres que usurpaven als indis. Però d'això les
mules no en tenien cap culpa.
Van fer tan bona feina que l'any 1916 el ruc català va ser declarat a Amèrica
del Nord l'animal més preuat per la seva noblesa, fortalesa i corpulència.
I per reblar que els burros no són burros, de sempre els camins de muntanya es feien seguin les seves passes, ja que sempre trien el pendent més sua, la drecera més fàcil.
Tenen fama de tossuts i tot i ser mansois donen bones coces i
alguna mossegada. Normalment, quan reaccionen així
és perquè el maltractament de l'home l'obliga a
defensar-se, perquè ells a garrotades no volen creure. I com que són
molt dòcils i amigables si se'ls tracta bé, avui en dia que ja no
tenen utilitat al camp, es fan servir per esbarjo de les criatures,
no són tan nerviosos com els cavalls es deixen amanyagar i passegen
els infants sense perill. També s'utilitzen en les teràpies de
l'autisme i síndromes com el d'Asperger, de Ritt o
Down amb molt d'èxit, cuidar a un ruquet motiva a aquestes criatures molt més que
altres estímuls.
Per altra banda un ramat d'ases mantenen el sotabosc net
evitant possibles incendis forestals.
Per acabar com diu Glòria Fuertes , "el burro no sabe de letra, pero le cantan los poetas". Tots
ens vam entendrir llegint "Platero y yo" de J. R.
Jiménez, i entre altres poetes, el nostre estimat Pere Quart li dedica un
poema al "Bestiari" reconeixen les seves virtuts.