dimecres, 15 de setembre de 2021

TEMPESTA

 No sempre les tormentes són atmosfériques, dins nostre tan sols una paraula - o un silenci- ens fa passar de la calma a la tempesta.

 

 



Hi ha una lluna petita a cada basal d'aigua

capcinegen entre núvols els estels més petits.

Es respira l'humit de la pluja i les llàgrimes

I la nit fa basarda. El silenci és un crit.

 

Cal que la tempesta s’anunciï amb la tronada,

no és el batec del cor prou senyal d'alarma?

Han de travessar els llamps la fosca gropada,

no avisen prou l’instint del perill que s'atansa?

 

Quan passa la turmenta

les restes fan basarda:

mirades de retret que solquen l'aire

desencisis amarant les paraules.

Fulles xopes de llàgrimes.

 

I aclareix.

És ben cert i ho he entès:

després de la calma

sempre ve la tempesta...

O pot ser és al revés...

 

                        Glòria

diumenge, 25 de juliol de 2021

EL VELL DAVANTAL

Una amiga m'ha enviat un watshapp amb un text que vaig trobar bonic. No deia el nom de l'autor. Tafanejant per internet he trobat aquest text reproduït en alguns blogs - és possible que ja el coneixeu- i sembla que l'ha escrit Ángeles Fuentes. L'original era en castellà. Jo l'he escurçat una mica i ho he escrit amb català. Espero que us agradi.

 


        


EL DAVANTAL DE L'AVIA: El primer propòsit del davantal de l'àvia era protegir la roba de sota, però, a més servia com un guant per treure la paella de forn. Era meravellós per eixugar les llàgrimes dels nens i, de vegades, netejar les cares brutes. Des del galliner, el davantal es va fer servir per transportar els ous i, de vegades, els pollets. Quan venien visites el davantal ajudava a amagar els nens tímids. I quan feia fred l’àvia ens hi embolcallava per escalfar-nos amb tant d’amor...

Aquest vell davantal era una manxa potent, agitat sobre un foc de llenya. Ell era qui portava les patates i la llenya a la cuina. Des del jardí, era com una cistella per a moltes verdures, després que es van collir els pèsols, va ser el torn de les cols i a la fi de la temporada, es feia servir per recol·lectar pomes caigudes. Quan els visitants arribaven inesperadament, era sorprenent veure a quina velocitat aquest vell davantal podia eixugar la pols. 

Arribat el moment de servir els àpats, l'àvia sortia a la finestra a sacsejar el seu davantal i els homes al camp sabien immediatament que el menjar estava a punt i havien d'anar a la taula. L'àvia també ho feia servir per posar el pastís de poma sortit  del forn a l'ampit de la finestra perquè es refredés. Passaran molts anys abans que algun invent o objecte pugui reemplaçar aquest vell davantal ...

 En memòria de les nostres àvies.

 Qué es la FEVI? Disfunción y dilatación ventricular en la Insuficiencia  Cardiaca - Insuficiencia Cardiaca para Pacientes

                                                                            

dijous, 22 d’abril de 2021

EUGENI FORCANO, FOTÒGRAF DE SENTIMENTS

 


 

A l'exposició "Barcelona Memòria Fotogràfica" -que s'oferia a l'Ideal-  Català Roca, PomésMiserachsColitaMaspons i Biarnés ens oferien una visió des de la seva òptica de la Barcelona dels anys 60; la del Biscuter, del 600, dels urbans amb casc dirigint la circulació, d'una Diagonal deserta, del Boccaccio, dels Beatles...

Tot i que l'exposició em va agradar força, personalment vaig trobar a faltar la mirada d'Eugeni Forcano, un fotògraf que no retrata el skyline de la ciutat ni models sofisticades, gairebé no retrata ni el paisatge urbà, sinó que es fixa en els seus habitants amb mirades que traspassen l'objectiu, cares on trobes tot un món de vivències, contrastos colpidors que emocionen. I és per això i perquè avui fa tres anys que va morir que li vull retre aquest petit homenatge des del meu blog.

Eugeni Forcano Andreu neix l'any 1926, sent el primogènit de 13 germans. Autodidacta, comença a fer-se un nom quan presenta les seves obres a salons de fotografia. El 1960 comença a treballar per la revista "Destino" després d'haver guanyat un concurs que organitzava aquest setmanari, i més tard per Seix Barral i France Presse. Va estar guardonat amb nombrosos premis com el Ciutat de Barcelona i Premi Nacional de Fotografia, va mostrar la seva obra en múltiples exposicions i editar llibres amb els seus treballs, fins que el 1995 es va retirar per motius de salut. L'any 2009 cedir 650 fotografies a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Va morir el 22 d'abril del 2018 a Canet de Mar, la vila on va néixer i on residia els darrers anys.

Un gran fotògraf de gran sensibilitat i humanitat. Mireu si no una mostra de la seva obra que ha Internet trobareu molt ampliada:

Fotografies colpidores...

 


commovedores...

 






iròniques...

 






portades DESTINO...








LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...