PASSA L'ESTIU

 ...i ha arribat la Festa Major del barri. El dia de la cloenda participarem amb una activitat poètica. Vegueu:

 

 

 

 

 

 

 

Ens agradaria que vinguesiu! 

"SEMPRE EN EL MEU RECORD"

 Un dels relats que la meva filla a inclós en el seu primer llibre en solitàri "La Corba de Venus i altres relats". N'hi a per tots els gustos, aquest és molt tendre.

 

 Té, Marta, per a tu...Oi que són boniques? Són clavells, que a tu t'agraden...oi, Marta? Fes-me un petó... Posa-les en aigua, no es morin.

 La Fina va agafar el pom de crisantems  lligats amb una cinta morada, li va fer un petó al seu marit i les va posar en un gerro amb aigua.

L'estimava, des de molt abans de ser dona, des que eren criatures que corrien pels mateixos carrers del poble, o potser des de molt abans, des que eren dos astres perduts en una constel·lació sense nom i sense lloc en el  mapa del cel, des que un dia van caure plegats d'aquell cel i junts van créixer i es van prometre amor i fidelitat eterna quan es varen casar i van repetir les paraules que pronunciava el capellà  junts en la salut i la malaltia fins que la mort ens separi. Malgrat que no hagués calgut dir-ho, perquè així entenien el seu amor i no podia ser d'una altra manera.

 I era petit el seu univers, tan petit com el carrer on van ser nens, petit com els seus dies plens de rutines i gestos minúsculs amb què es complaïen. Arròs els dijous. Passeig els diumenges, tu amb la corbata i jo amb mantellina. Agafa'm del braç, com una senyora fina.  Per reis et compro unes sabates de xarol. Ai no, on vas a parar, que fan de dona antiga. Veces pels coloms al parc.  Els divendres peixet sense espina. A les nits tassa de camamilla. Bona nit, poncella. Bona nit, gladiol...I no sospitaven com n'era d'immens el món.

L'existència dels dos cabia en una butxaca. I així, l'amor del fill que mai no va arribar se'l repartien a parts iguals. Tot ho havien fet junts, i ara que tocava fer-se grans, ell se li feia petit.

Avui li havia dit Marta, ahir Encarna, a vegades s'equivocava i picava a un altre pis.

Mentre el seu marit dormia la migdiada, la Fina va agafar el pom de crisantems i el va retornar, com altres diumenges, al semàfor on una dona va perdre el seu marit.

“Sempre en el meu record” resava  la cinta.

                                                   I tu en el meu, amor. I tu en el meu...

 

                                                                                             Eva Moreno Bosch

                           

                                                                                                                      

 

POEMES A RAIG FET

El quatre de maig oferirem un recital de poesia amb un invent que m'hi he empescat: presentar les poesies que recitarem com si fos un concurs tipus Pasapalabra. No sé què tal sortirà, però confio que ho passarem bé i serà entretingut. Si voleu opinar us esperem amb molta il·lusió.

 

 Això que no es llegueix gaire bé diu:

NO ÉS UN CONCURS, no volem descobrir qui és el més lletraferit o el més saberut, volem JUGAR amb les lletres, presentar un recital lúdic, original, on pot participar tothom qui vulgui, lliurement, mentre sentim poemes.

No hi ha premis, però si un petit obsequi pels assistents i un llibre (de poesía, naturalment), que sortejarem al final del recital.

Us esperem, ho passarem bé!

                       Doncs això, que us animeu!!!

 

LA CORBA DE VENUS

 Per mi és una satisfacció presumir de filla, com qualsevol mare suposo, és per aixó que és un plaer convidar-vos a la presentació del seu primer llibre de relats en solitari. Ho passareu bé i jo estaré molt contenta de que ens acompanyeu.

Dia 8 d'abril  a les 19:00: 

             BIBLIOTECA DEL VAPOR VELL

          Pge. Vapor Vell 1 BARCELONA (SANTS)

I el dijous, dia 7 presentació a la llibreria BARRA LLIBRE- 19.00 hores.  Carrer Riego 13 (Plaça d'Osca)

RAMBLEJANT

 ...per la Rambla Catalunya on, tot hi passar-hi sovint, trobarem detalls que no em apreciat, anecdotes que potser ignorem i cases amb història, així com esguerros monumentals. Us convidem a venir. Si el bon temps ens acompanya serà una bona manera de passar el matí.

    Dia 26 de març a les 10.30 Rambla Catalunya/Diagonal, junt a la Girafa Coqueta
 

NO TANT RUC!!!

 

 

 

  Ruc!

Si a alguna persona del nostre país li diuen ruc, burro o ase no tindria per què sentir-se ofès ans al contrari s'ho pot prendre com un afalac, ja que és un animal treballador, fort i valent. I és un símbol, ja que per la seva resistència als treballs durs, així com el fort caràcter l'han convertit en la representació de la singularitat, la identitat i el caràcter de tots els catalans.
I de "tonto" no en té ni un pèl!

Al burro autòcton, científicament Equus asinus, és un animal preciós, de pelatge negre amb el morro i la panxa blanca, a l'hivern es cobreix d'una capa marró que li fa d'abric i que perd amb el bon temps. Té els ulls vius i les orelles eixerides. Se l'anomena guarà i és considerat el millor del món d'entre totes les races i varietats de la seva espècie per la seva força, resistència i intel·ligència. Si, si, és molt intel·ligent malgrat que els que no hi entenen diguin el contrari. És el més corpulent de tots i molt resistent al fred i a les malalties i un semental molt preuat, quan fecunda una egua neix una mula de la millor qualitat. Apa, perquè li diguin "tonto"!

Durant molts anys aquest animal tenaç i treballador va ser el company inseparable de la pagesia doncs era l'instrument de càrrega per excel·lència, quan diem, amb raó, allò que "el català de les pedres en fa pa" ho aconseguia, sens dubte, per l'ajuda d'aquest animal imprescindible. Quan va arribar la motorització i la seva utilitat va desaparèixer es va anar reduint el nombre d'ases, fins arribar al perill d'extinció. Joan Gassó i Salvans conscient de la situació va emprendre una croada per recuperar la raça. Amb molt d'esforç va reunir a una finca del Berguedà 32 someres...i cap mascle. La situació seguia sent crítica, però per sort a una caserna de l'Hospitalet tenien un guarà jove a qui anomenaven "Campanero". I que repiquin les campanes! L'animaló entre tanta femella va fer molta feina i uns mesos després seguia la nissaga d'aquesta raça gairebé extingida.

I no és perquè sigui nostre que li trobem tantes qualitats, aquesta bestiola peluda i pencaire l'aprecien enllà de les fronteres. El president George Washington va importar exemplars del nostre ruc per enfortir la genètica dels seus cavalls, així es va crear la raça Kentuky Catalan Donkey .
Quan a partir del 1776 els nord-americans ja independitzats i amb nació pròpia van decidir endinsar-se en l'ampli territori que s'obria més enllà de la frontera de les tretze colònies inicials, la travessa que van iniciar per explorar i colonitzar va deure bona part del seu èxit a la resistència de les cries nascudes del ruc català que, de fàcil manteniment, podia estar tres dies de travessa sense beure res i portar càrregues de fins a cent quilos. Mules valentes que s'utilitzaven per a la càrrega i pels treballs de camp en les granges que s'establien a les terres que usurpaven als indis. Però d'això les mules no en tenien cap culpa.
Van fer tan bona feina que l'any 1916 el ruc català va ser declarat a Amèrica del Nord l'animal més preuat per la seva noblesa, fortalesa i corpulència.

I per reblar que els burros no són burros, de sempre els camins de muntanya es feien seguin les seves passes, ja que sempre trien el pendent més sua, la drecera més fàcil.

Tenen fama de tossuts i tot i ser mansois donen bones coces i alguna mossegada. Normalment, quan reaccionen així és perquè el maltractament de l'home l'obliga a defensar-se, perquè ells a garrotades no volen creure. I com que són molt dòcils i amigables si se'ls tracta bé, avui en dia que ja no tenen utilitat al camp, es fan servir per esbarjo de les criatures, no són tan nerviosos com els cavalls es deixen amanyagar i passegen els infants sense perill. També s'utilitzen en les teràpies de l'autisme i síndromes com el d'Asperger, de Ritt o Down amb molt d'èxit, cuidar a un ruquet motiva a aquestes criatures molt més que altres estímuls.
Per altra banda un ramat d'ases mantenen el sotabosc net evitant possibles incendis forestals.
Per acabar com diu Glòria Fuertes , "el burro no sabe de letra, pero le cantan los poetas".  Tots ens vam entendrir llegint  "Platero y yo" de J. R. Jiménez, i entre altres poetes, el nostre estimat Pere Quart li dedica un poema al "Bestiari" reconeixen les seves virtuts.