dissabte, 6 de març de 2021

EL BLOG DE LA MEVA FILLA

La meva filla Eva, la mitjana, és l'artista de la família, li agrada molt escriure i ho fa força bé. Ara recull en un blog els escrits i poemes que han merescut algun guardó i com que penso que us pot agradar ho compateixo amb vosaltres per si la voleu visitar, ella estarà contenta. Aquest és el seu lema:

I aquest és un conte, l'ultim que li han premiat, que trobo molt graciós i que espero que us agradi:

 

                                                                  CITA PRÈVIA:-)

                                                                                     Guanyador V concurs textos Indòmit Teatre 2021
 

La Lita fa la cua a les portes del cel. Du una bufanda que li volta el coll i arriba fins als peus. La fila no avança i té moltes ànimes encara davant, però pensa que tota espera és poca a l’hora d’entrar al paradís. A més aquí, ara que hi pensa, el temps no existeix, així que se sent definitivament deslliurada  dels principis mundanals. Ja li toca.

—Nom?

—Lita Manobens Estapé.

—Macarro, Machado, Machuca... No em surt.

—Miri bé. Manuela Manobens

—Mancheño, Martín... No està a la llista. Haurà de tornar.

—Tornar on?

—A la vida. No és la seva hora. Següent, si us plau.

—Un moment. Qui ho decideix si és la meva hora o no?

—El de dalt, senyora. Següent?

—O sigui que m’he cascat tot el rotllo del túnel, la llum a tota castanya i la vida en diapositives perquè ara em digui que he de tornar?

—Correcte. I ara si em deixa...

— Però que no ha vist que m’acabo de morir al Passeig Colom? Revisi-ho bé, vol?

—Veiam el parte d’accidents.... Manuela Manobens, conserge d’escola... Aquí diu que s’ha enganxat la bufanda amb un patinet que passava a tot gas per la vorera.

—Exacte, com la Isadora Duncan.

—Però que no s’ha mort, només s’ha desmaiat. O sigui que si no l’importa...

—Sí que m’importa. Vull parlar amb el de dalt. Que m‘expliqui amb quin criteri decideix qui puja i qui baixa.

—No rep visites.

—Escolti, que si jo he anat a missa cada diumenge és perquè vostès m’han promès la vida eterna al paradís.

—I la tindrà. Ara el que ha de fer és viure. Vostè ha de viure.

—Ja n’he tingut prou de vida, ja se la poden confitar la que em quedi.

—Miri, si no és la seva hora és perquè encara hi ha coses que ha de fer. Planti un arbre, escrigui, vagi  a veure postes de sol. El que donaria jo per tornar a pescar.

— Li dic que ja ho he fet tot a la vida: he tingut un fill que és un tros d’ànec: ni estudiar ni treballar; he plantat tomaqueres, pebroteres, faves, alls tendres... ho he plantat tot menys el que hauria d’haver plantat: el meu marit. I fins i tot, mentre feia la cua, he escrit el meu propi epitafi: “aquí em planto”.

—Sap que rebutjar el regal de la vida és un pecat?

—Pecat és el destí que m’ha tocat, ja li pot dir al de dalt.

—No culpi el destí. L’home és l’únic responsable de la seva fatalitat.

—Vostè ho ha dit: l’home! Aquest és el mal de la humanitat: l’home. Que ja es veu que al de dalt li quedava poca argila, i seca, quan el va crear. Vaja quin mal invent, l’home!

—Senyora, que tinc feina...

—A mi l’home no ha fet més que amargar-me la vida: el repressor de mon pare, els padres a escola, el malparit del meu marit que només es dedica a planxar el sofà, el de casa i el de casa la veïna; i aquell jefe de mans llefiscoses que em va acomiadar per... bé, és igual; Ah, i el desgraciat del jutge, que em vindrà a desnonar demà passat.

—En altres circumstàncies podria fer la viu-viu però amb tanta pandèmia miri quina cua... això no s’ha vist des de la guerra civil. Estem col·lapsats.

—Col·lapsats... de conserge d’escola el voldria veure, allò sí que era complicat: Nens que s’escapen cap a fora, pares que es colen cap a dins... Jo sí que m’he guanyat el cel!

A la cua hi ha enrenou.

—Ordre a la cua, si us plau! Una mica de paciència!

Però no li fan cap cas.

—Déu meu, estic estressat!

—Al final tenia raó la meva veïna Carmeta quan es va passar al budisme, que al nirvana estigui.

—La Carmeta Segura és a l’infern, senyora.

 Malgrat que el temps al cel no existeix, l’home és home —tal com la dona és dona— fins al més enllà, i les ànimes a la cua s’impacienten, s’atabalen i discuteixen. Quan volen recuperar la fila es barallen per l’ordre i sorgeixen mil teories sobre qui anava primer. La cosa va in crescendo i molts s’acaben esbatussant. Quan Sant Pere vol posar ordre el comencen a escridassar. Ni amb les dots més divines aconsegueix el Sant calmar aquell caos. De tan desesperat l’aura li fa pampallugues, i veient-se incapaç d’obrar la seva missió divina, acaba en un racó sanglotant. Llavors la Lita pren el comandament de la porta celestial i en un pim-pam organitza la cua amb una eficiència espaterrant. Vostè cap aquí, vostè cap allà i qui remugui cap al final. I tothom a callar. Quan ja els té tots a la glòria col·locats, li canvia al Sant les claus del firmament per un lloc privilegiat a l’edèn. I el Sant diu amén, i tan content. Després Santa Lita tanca la reixa i hi penja un cartell:

 NOMÉS CITA PRÈVIA

RECLAMACIONS AL DE DALT

 


                                                                                                    Eva Moreno Bosch                                                                                                                           
                                                                                 :-)

dijous, 24 de desembre de 2020

"EL MEU PESSEBRE"

S'acosta Nadal un Nadal atípic, pendents de rebrots i bombolles, no seran les festes que desitgem, però procurem que l'esperit de Nadal, estigui present entre tots nosaltres i duri tot l'any.

 



Un pessebre empolsinat de farina
-neu obstinada-
figuretes de guix escampades
i a un costat un pastor mutilat
que vigila les cabres.

Un riu de plata, restes
d'un embolcall de xocolata,
que ara llu brillant sota d'uns ànecs,
un precari pontet, un molí,
unes cases i l'estel rutilat
sobre l'estable;
i al pessebre un nadó rialler
mig nuet entre les palles,
amb els bracets estesos
i les manetes balbes.

Amb els meus ulls d'infant
quan jo el guaitava
aquell nen somrient
era un miracle.
Ara que ja sóc gran
tinc l'esperança
que el Jesús de Betlem
em somrigui encara...

                          glòria

 

 BON NADAL

25 unidades Set 6 adornos árbol en fieltro 'Rouge' - con impresión de logotipo

diumenge, 1 de novembre de 2020

Grans poetes entre nosaltres: "ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor, en un dia adient, d'un gran poeta, admirat i reconegut, que sempre té la mort com un leitmotiv a la seva obra.  


 


 

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit

 

dilluns, 20 de juliol de 2020

TURISME?





Aquest matí he visitat al gestor. Està molt ben instal·lat en un despatx d'una finca regia a la Rambla Catalunya, prop de la Diagonal. Feia bon dia i tot baixant badava mirant aparadors i he pogut constatar que tots estan pensats pel turisme: botiga de roba, cafeteria, sabateria, restaurant, complements de moda, perfumeria, hotel, una altra botiga de roba... i així s'anava repetint tot el passeig fins a arribar a la Gran Via. Les  gran majoria d'establiments formen part de grans cadenes, que per tot arreu les trobes igual, calcades.

Cap ferreteria, cap merceria, tampoc drogueries ni papereries, cap botiga que faci "barri", vaja, resta, això si, la mínima expressió de l'antic Colmado Quilez, el de tota la vida. Han desaparegut els cinemes, queden els Bancs, una llibreria i un parell de pastisseries amb "solera", la Mauri i el Forn de Sant Jaume que ara té una terrassa d'on fa anys em van pispar el moneder. L'únic establiment centenari que reconec és el Bolivar, que prop de Consell de Cent llueix els seus esplèndids aparadors i, pel que sembla d'una excel·lent salut, l'últim bastió de tants establiments emblemàtics desapareguts.

Em pregunto: ens queixem del turisme, massiu, excessiu, invasiu, agressiu que converteix el Passeig de Gràcia en una mena de Port Aventura amb corrues de gent frisosa per contemplar l'obra de Gaudi i ara, aquest any que van mal dades, tothom es posa les mans al cap. En què quedem? A veure si ens aclarim. Quan es posen tots els ous en un mateix cistell és molt possible que quan caigui a terra es trenquin tots. Es viu del turisme. Tot està enfocat per complaure a uns visitants que vénen a passar un parell de dies. Abans érem una ciutat amb molta tradició industrial, ara poca indústria queda.

Per altra banda tants anys de bonança, tants anys de vaques grasses, tants i tants turistes entrant i sortint, no han deixat una mica de "coixí" per afrontar una temporada dolenta sense que tot se'n vagi a norris? Ningú a previst un "imprevist"? La veritat, no ho entenc. Demanaran ajuts després de tants anys de repartir-se beneficis? 

I això estava rumiant al costat del "Bou pensador", l'estàtua de Granyer, mentre a cua d'ull veia el monument de Joan Guell al xamfrà de la Gran Via i pensava que si un dia els hi dóna per treure a tots els "negreros" del seu pedestal pocs monuments quedaran d'aquella època a Barcelona.

Tot passejant pensava. I vosaltres que en penseu?

                                                     


P.S. Acabo de corregir aquest escrit i ja planeja sobre nosaltres l'ombra de nous confinaments. Les previsions optimistes sobre la calor i el Covid sembla que no s'han acomplert. Tot plegat és inquietant...

diumenge, 3 de maig de 2020

MATERNAL

Avui es celebra el Dia de la Mare, tot i que em sembla una festa molt comercial - tipus dia dels Enamorats- m'anirà molt bé apriofitar-ho per compartir aquest poema que vaig dedicar a una mare jove.





T'ofereixo el meu pit
com coixí tendríssim  
on la teva galta 
trovarà repós.

Seran els meus braços
un bressol a mida
on acaronan-te 
gronxeré el teu són. 

Els meus ulls 
com dos sentinelles
sempre vigilan-te-
-de dia els teus somnis 
de nit el teu son-
perquè res no et torbi
ni et causi dolor. 

I serà per sempre,
de nit i de dia,
que per gran que et facis
o per lluny que estiguis
l'amor d'una mare
sempre es viu al cor.

                                                                     Glòria

dimecres, 22 d’abril de 2020

SANT JORDI 2020



Un poema per aquest Sant Jordi diferent, atipic que ens ha tocat viure. 






Diuen que aquest any no arribarà Sant Jordi,
que no hi haurà parades de llibres, ni parades de flors,
ni parelles passejant, lluint la rosa,
ni gent pels carrers, ni alegria, ni rialles ni cançons...
Però Sant Jordi vindrà, vindrà com sempre,
enguany no arribarà amb cavall i llança
però vindrà – com sempre- per portar amor.
Arriba avui amb una bata blanca
que per vèncer el drac el que necessita
és un respirador. I mascareta i guants
i aigua i sabó. I moltes mans,
amb guants, mans amoroses,
que guareixin i eixuguin tant dolor.
El drac ja no s'amaga en una cova,
que surt al carrer per devastar-ho tot.
Ja no captiva a llanguides pincesses
que prefereix els avis que troba més a prop.
Sant Jordi posa a prova la nostra resistència
la caritat, l'amor, la compassió.
Aquesta és una prova dura, llarga, amarga,
que ens porta moltes llàgrimes i dolor,
però ens esperona l'afany de superar-la
I que un cop superada ens en sortim més forts!

 

                                  FELIÇ DIADA DE SANT JORDI, MALGRAT TOT!!!

dilluns, 3 de febrer de 2020

POESIA I MÚSICA





Ens agradaria que vinguesiu, ho passarem bé!

                                                      :-)
             

dilluns, 20 de gener de 2020

BEGUDES 0'0 HIGIENE






Actualment tothom cuida molt més d'alimentació que anys enrere, estem més informats de les coses que ens convenen i les que ens perjudiquen, parlem del colesterol, de la diabetis, d'intoleràncies i celiaquia, coses que abans ni sabíem que existien. Tot això està molt bé, ens fa conscients de com ens hem d'alimentar.

També se'ns avisa del perill que hi ha en menjar els ous crus, privant-me de l'exquisida maionesa que feia amb el minipimer, per por de la salmonel·la o congelem el peix que comprem fresc temen els fastigosos anisakis i tot va amb dades de consum o caducitat per evitar possibles intoxicacions.

Els productes ens arriben envasats amb plàstic, cartó i "cel·lofana" - a vegades amb les tres coses a l'hora- esterilitzat, homogeneïtzat ja que la indústria alimentària vetlla per la nostra salut. Em sembla bé.

Però el que no entenc, encara que pel que veig, a tothom li sembla normal, és que les llaunes de begudes vinguin "a pel" sense cap protecció ni tapa que impedeixi que aquests recipients, elaborats, no ho dubto, en les millors condicions d'higiene, però que passen per magatzems o rebotigues en alguns dels que, de bon segur, aquestes condicions deixen molt que desitjar. Allí s'hi acumula pols i s'hi passegen animalons que són habituals en els racons d'aquests llocs. I no diguem les que ofereixen els venedors ambulants... I en estirar de l'anella, sense que es pugui evitar, la llengüeta se submergeix dins el líquid. I molts ho beuen directament, a morro!

A mi em fa fàstic, tot i que no sóc gens primmirada, si no els hi puc passar un raig d'aigua, les eixugo amb el tovanollet de paper, tot i que sé que això no serveix més que per escampar la pols i marejar els possibles bacteris o microbis.

No sé fins a quin punt pot ser nociu, i encara que diuen que allò de la leptospirosi és una llegenda urbana, a mi em sembla bastant fastigós i no entenc com en altres coses mirin tan prim, tant que a vegades cauen en el ridícul i que en això facin els ulls grossos, perquè de solucions n'hi ha, l'aigua de Vichy ja l'ha trobada. Però les begudes de més venda i consum: cerveses, coles, begudes energètiques van "a pel"... però qui li diu a una vaca sagrada, la Coca Cola, per exemple, que s'ha de posar barret.


dimecres, 25 de setembre de 2019

EL MISTERI DE LA FONT WALLACE




Que a Barcelona desapareixen coses ja és ben sabut i més ara. Vas a buscar el cotxe i ja no el trobes, puges al metro i en baixar t’ha desaparegut el mòbil, la cartera,  el paquet que duies o la polsera d’or. Hi ha lladres molt fins i altres que no ho són tant.
El diari deia fa pocs dies que un 90% de lladres que roben amb violència    –amb violència, si, dels que fan mal-  estan al carrer, disposats a seguir delinquint, a ferir a la gent, sabent que la “justícia” els deixarà en llibertat, això ho deia la policia que els havia detingut inútilment. Kafkià. Quina impotència, quina sensació d’indefensió!

Que desapareix-hi una font ja és més estrany, però, senyores i senyors, això també passa a Barcelona.  M’explico.

L’any 1872 el filantrop i col·leccionista d’art anglès Charles Wallace resident a París impressionat per la sequera que patia París durant la guerra Franco-Prussiana del 1870 va encarregar a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg una font que simbolitzés la pau entre els pobles i en va fer centenars que nomenades per tothom Fonts Wallace va repartir pels carrers  per abastir els parisencs de l’aigua que necessitaven i que es va  convertir en un dels símbols de la ciutat.


A Barcelona en va regalar 12 amb motiu de l’Exposició Universal de 1888,  de les que només se’n conserven 3, una a la seu d’Aigües de Barcelona, l’altra a la Rambla Santa Mònica, uns metres més amunt de l’entrada del Museu de Cera i la darrera a la cruïlla de la Gran Via i Passeig de Gràcia, davant del cinema Comèdia. Aquesta última ja no hi és, s’ha fet fonedissa. No he llegit res al diari ni he sentit per televisió cap explicació que justifiqui l’absència de la font. 


Però la font no hi és, han eixamplat la vorera del Passeig de Gràcia i la font ha desaparegut. On anat a parar? L’han traslladat a un lloc poc concorregut perquè menys gent la pugui admirar, l’estan restaurant, l’han guardat a un magatzem de l’Ajuntament, com un trasto vell  o decora el jardí d’algun personatge important?


 Agrairia si algú en sap el misteri ens ho aclareixi, perdre una font qualsevol ja és prou greu i lamentable, però una com la Wallace no té perdó, perquè no tant sols és una font singular que embelleix la ciutat amb les seva estètica i que ofereix aigua a assedegat,  és part de la nostra història, un monument irreemplaçable que ha desaparegut sense que ningú ens ho expliqui. (*



                                                          -?-

* La font a reaparegut "degudament" restaurada. L'han pintat .d'un verd llampant i cridaner que, en la meva opinió, la fa lletja i vulgar. Que us en sembla?




LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...