Dinant al Terra d’escudella, un lloc del que mai sortim descontents, hi ha un rétol que decora la pared amb un poema dedicat a les fondes dels “sisos”. Intrigada busco al inefable e infalible senyor Google i descobreixo el que ara us diré, encara que potser ja ho sabeu.
Les Fondes dels Sisos eren les fondes populars que hi havia a Barcelona durant l’època de la Renaixença al segle XIX, on se servia menjar casolà a preus relativament econòmics, normalment freqüentades per gent modesta: obrers, menestrals i treballadors d’oficis, en contraposició als restaurants d’elit molt influenciats per la cuina francesa i on acostumava a anar la burgesia catalana que en aquella època vivia el seu màxim apogeu, i fins i tot s'afrancesaven els noms dels plats o els posaven directament en francés encara que haguessin d'afegir al costat la traducció al català perquè els clients ho entenguessin.
Les fondes eren molt nombroses, i se’n trobaven especialment al Raval, al carrer dels Carders i pels volts del mercat de Santa Caterina i de Santa Maria de Mar. El nom ve de sis rals que era el preu deuna nit, per l’apat cobraven dos rals
Els cambrers anaven amb mànigues de camisa arremangades i portaven un davantal llarg, anaven i venien amb molts plats a les mans, servien molt ràpidament i deien els plats amb cantarella amb noms inventats, un argot culinari que encara ara resta a la memoria, uns noms amb molta imaginació i no poca ironia:
§ SOPA AMB BALES. Sopa de mandonguilles.
§ SOPA DE BARBER. Sopa escaldada amb aigua i sal.
§ SERRADURES. Sopa de sèmola.
§ ARRÒS LLEC. Arròs sense carn ni peix.
§ ARRÒS AMB SABATES. Arròs amb musclos
§ BALLARINES AMB UNA REINA DE LOS MARES. Mongetes seques amb arengada
§ METRALLA. Cigrons guisats.
§ TRES COLORS. En un mateix plat es formen tres pilons:
1, mongetes blanques; 2, patates cuites; 3, verdura cuita (bròquil) que fan els
tres colors.
§ UN PAGÈS AMB BARRETINA. Es col i patata fregida i ben saltejada amb oli i all trinxat, posant a cada ració una arengada a la graella.
§ ONZE MIL VERGES. Mongetes fregides
§ UN ALCALDE. Un pebrot vermell gran, cuit que el client s’arregla i amaneix en el seu plat.
§ UNA EMPERATRIU. Una anxova.
§ UN CIVIL. Una arengada gran rostida a la brasa, acompanyada d’enciam, tomàquet, ceba, pebrot i vinagreres.
§ ÀNEC MUT. Un plat de bacallà.
§ UN PEU DE MINISTRE. Un plat de peu de porc amb naps.
§ MITJA XERRAIRE AMB LLÀGRIMES DE MANOBRE. Mitja llengua de moltó estofada o rostida, amb guarnició de mongetes blanques saltejades
§ UN ESTERNUT. Un ou fregit sense res mes.
§ UNA BICICLETA. Dos ous fregits.
§ OUS AMB SARDANA. Una ració composta de tres ous fregits.
Ah, i els dijous arrós!
Un LLEPACRESTES era un parroquià a qui li costava molt triar el que menjarà, amb la qual cosa obliga al cambrer a recordar-li tots els plats que li puguin resultar agradables a fi de què triï el que mes li convingui.
Hi havien forces fondes, i algunes com Cal Beco al carrer dels Capellans tenia fama de que si menjava molt bé. També a Can Simó, coneguda com l’afarta pobres per les espléndides racions que servien, les Cuatro Naciones, una de les més netes, la Fonda Oriente, que més tard es convertiría en un hotel dels millors de la Barcelona de la época. I d’altres que servien amb eficiencia, paciencia i humor als parroquians fidels.
Doncs nosaltres continuarem fidels a les cases de menjar del barri on es pot menjar molt bé, a bon preu i en un ambient agradable.
BON PROFIT!!!
