-Res home res, que us dic no em convencereu, no m’afaito perquè no vull, així m’hi trobo més bé i prou. Sabeu que us dic, que m’ajuda a dissimular una mica la mala cara que faig. La barba ho tapa tot, fins i tot el mal humor.. M’he de cuidar molt jo, sinó... Que fora de la Carmeta! Per ella ho faig tot, si no pogués anar a treballar de què viuríem?
Mireu, avui mateix he anat a cobrar rebuts per la lampisteria Puig. Un plec de rebuts. No en perdis cap. Vigila no t’equivoquis d’adreça. Puja i baixa escales. Aquest no et paga, l’altre no t’obre la porta, el de més enllà et dóna un bitllet gros perquè no tinguis canvi i si en tens compte! Perquè després el números et surtin!
Els diners els porto ben a prop de la pell a un lloc..., ja m’enteneu no és fàcil que me’ls preguin. Arribo a la lampisteria, passo comptes, em donen un tant per cada rebut cobrat i al carrer altra vegada! Ja són les dues del migdia. Corrents cap a casa, que la dona ja m’espera per dinar. A les tres surto disparat de casa, perquè faig d’ajudant a un pintor, li recullo les eines, els pots de pintura, l’ajudo a moure mobles, coses.... Tot això, de pressa, de pressa, perquè l’home va per feina i no en vol saber res si jo vaig cansat.
Bé, tot això era fins fa poc, però... Fa uns dies la Carmeta em va demanar una dentadura postissa. Ja menjava molt malament i per si fos poc li va caure una dent i ara ja no pot mastegar.
Jo li vaig dir: noia una dentadura nova val molts “calés”, nosaltres no en tenim i la seguretat social això no ens ho paga. Però ella vinga de rondinar, que no podia menjar. Fins que em vaig dir, “Josep has de buscar una solució. Com sigui!
Llavors em va sortir l’oportunitat. A un garatge que hi ha més avall de casa buscaven un vigilant de nit. És un garatge petit, no us penseu, quinze o divuit cotxes. Els vaig dir si em volien i em van acceptat.
Quan vaig al garatge, baixo la porta fins a la meitat i passo les nits assegut en una cadira vigilant per si ve algun client i alerta també que no es presentin lladregots. Perquè un ensurt ja el vaig tenir!
Eren les dues o tres de la nit i es van presentar dos individus amb una pinta... Amb una navalla m’amenacen i em diuen que volen un cotxe. Jo els dic que sí, si home sí... Tranquils, nois tranquils, que ja us dono les claus. M’hi acosto i faig veure que obro la caixa, però agafo el pal que tinc per baixar la porta i m’hi encaro. Del primer cop de pal ja li faig fer caure la navalla. Què! En voleu més fills de...!!. Em van veure tan decidit i feia una cara... Van a arrencar a córrer.
Al principi les nits se’m feien molt llargues, perquè dormia molt poc per falta del costum de dormir en una cadira, però vaig molt cansat i dormo totes les hores que puc, perquè a les nou ja he d’estar a punt per anar a cobrar els rebuts.
Jo compto que amb uns tres mesos hauré recollit els diners per poder-li comprar la dentadura a la Carmeta, i podré tornar a fer una vida normal.
Només es tracta de resistir uns quants mesos... però a vegades les cames em fan mal! Les escales que he de pujar hi ha molts graons, arrossego tanta son i ... les nits són tan llargues...
Joan Bernadas
