VULL UNA RETALLADA MÉS!

NO d'aquestes:

 Aquesta SI + SI

                     Ja, si us plau!!!

                                                                                                    :·)

Com informa la Carme, podeu imprimir la vostre papereta a:
 http://www.participa2014.cat/onpucparticipar/

CAFÈ (Zurich) SOL

Un altre relat pensant amb el Cafè Zurich.

Davant la seva insistència ella li va dir que es trobarien al Zurich dijous  a les cinc. Puntual, ell l’esperava assegut en aquell cafè sorollós i poc acollidor.
No es va presentar. La trucà moltes vegades i mai no contestava.
Va pensar que potser estava confós, havia dit “dijous” sense precisar quin. I va continuar anant al Zurich cada dijous puntualment a les cinc de la tarda.
Mentre, no parava d’enviar missatges i whatsapps al objecte del seu desig, missatges i whatsapps que mai van ser contestats.

Al cap de tres mesos per el cambrer, que era observador,  ja era un client habitual: “el senyor dels dijous a les cinc que pren un cafè sol sense sucre”. A les sis se'n anava.  

I al cap de tres mesos i mig a través dels vidres de la porta de les Rambles, finalment, la va veure entrar.

D'esquitllentes es va fer fonedís per la sortida de la Plaça Catalunya...

A ell no interessaven les dones fàcils.

                                                    :·<

CORRELLENGÜA

Demà a la plaça de Sants festa grossa!

Aquí teniu el programa. A les 17,40 recitem poesia de Maria Mercè Marçal.
Després cantarem amb la Coral cançons populars i d'altres.
 
Ah, i un poema meu que ha musicat Ramon Bertran, el nostre director!
                                                                                   :·D


Un handicap: el partit Madrid-Barça

QUEDEM AL ZURICH?

  D’un projecte que hem encetat. 
 Més detalls a ca la Gemma.

Entrà decidida al Cafè Zurich i va demanar un suís. Li van dir que en aquell moment no en tenien. Va marxar sense prendre res.

Tornaria. Ella VOLIA un suís, i de poder escollir amb els ulls blaus.

                                                     ;·)

RELATS CONJUNTS: Joana D'Arc

La nostra col·laboració a RELATS CONJUNTS

La vida de la Joana D’arc era força avorrida, bé, d’avorrida no n’era, que de feina no en faltava, diguem que era monòtona. Envejava sovint a la seva germana, la Bernardette Soubirous que casada amb en Bonito de Clermont vivia al poble i tenien una cèntrica botiga que li permetia xerrar tot el dia amb els clients.

Ella, allà a pagès, vivint amb l’oncle Jacques Berthieu, que li donava més feina que ajuda, pocs al·licients tenia. Treball si: l’aviram, l’hort, el tros. El tros era ocupació de l’oncle, però ell en passava. Deia, mentre fumava la seva pipa, que el tenia al guaret i així  estava, erm. L'oncle tenia una sola afició: pintar figures a la façana del mas. I no ho feia malament. Va ser un precursor del graffitis.

Estava cansada, desmotivada, desanimada... Tot va canviar amb l’arribada de Felip Neri, que va passar per allí demanant feina. Malgrat les reticències de l’oncle la noia el va llogar, li aniria bé tenir uns braços joves i forts i si aquests braços eren el complement d’un jove bru i molt ben  plantat, millor encara.

A demés va resultar molt treballador, treballava al hort, treballava al tros i se la treballava a ella, amb la seva labia i els seus afalacs. I tenia iniciativa. D’ell va ser l’idea de plantar al tros que tenien erm unes llavors cànem que portava al sarró.  Va ser una molt bona idea: del cànem se’n aprofitava tot. De la llavor en feien olis, de l'estopa cordes i  si n’afegia les fulles al pinso de les gallines, posaven ous a desdir. Les vaques també semblaven molt més productives. Estaven pensant en fer formatges.

La Joana d’Arc ara ja és feliç, amb una granja tan pròspera i un home tan formós, tan espavilat i tan actiu, tant de dia com de nit, al costat. Ja no enveja ni a la Bernardette ni a ningú.

                                                                                      ;-)

 

UN ANUNCI

impactant!

Una manera molt efectiva de fer entendre que a la carretera no es pot badar.
                                 T'hi va la vida!
                                            ... i la dels altres.
                                                                            ..
                                                                                           

"EL TEU MÓN"

Un poema que des de Mataró ens envia la nostra amiga Maria dels Àngels Carreras per compartir amb tots nosaltres.

Agafa’m les mans
i explica’m com és el teu món.
Agafa’m les mans
i veuré amb els teus ulls.
I m’ensenyaràs
com és el teu món.

Diguem quin color té la terra.

Diguem com és el mar, el sol,
l’herba, les flors, els arbres,
la lluna i els estels.

Diguem quin color té l’aigua
I l’aire que m’acarona la cara.
Explica’m com ets,
com sóc jo.
Ensenya’m a caminar

pel teu món
perquè m’agrada tal com és.

Agafa’m les mans,
amic meu,
i acompanya’m a tot arreu.
Fins que pugui anar sol.

                M.Àngels Carreras

Aquarel·la: Rubén de Luis 

LA TENTACIÓ VIU

a les Rambles...

concretament al Museu del Erotisme teniu a Marilyn Monroe que saluda als passejants.

La gent se la mira, crida l'atenció. És una bona idea per promocionar aquest Museu, que per cert, no he visitat.

                                                   ;·D

AVUI NO ES FIA...

...demà si. 
Aquesta és la versió més sofisticada que s'han empescat en un bar de la Meridiana.

Tinc constància de que encara no han hagut de fiar a ningú...

                                                                                     ;·D

Relat. Les amigues: LA PALMIRA

PUNTS DE VISTA

La Palmira té com un radar per assabentar-se de totes les inauguracions d'exposicions, obertures d'establiments, presentacions de llibres i actes socials que fan pel barri, sobre tot si es serveix un petit refrigeri al final.

Sempre procura que l'acompanyi alguna amiga, perquè així queda més bé, diu. Ella és tant simpàtica i tan bona noia que sempre ens convenç, encara que no ens vingui de gust anar a berenar de gorra de manera tant descarada.

L'altra dia vaig ser jo l'elegida. Una pintora desconeguda, exposava la seva obra en un Centre Regional. Quan vam arribar em vaig quedar perplexa. Gairebé tot eren paisatges i natures mortes, pintats amb molt poca traça.

Paisatges amb una perspectiva impossible i flors de colors estranys, però és notava que ella ho volia fer realista, com una fotografia, i la veritat, no se'n va sortir, no s'hi assemblaven gens. L'autora, una dona de mitjana edat, amb un vestit vaporós de gasa de color fúcsia, voleiava entre mig de la seva obra i donava conversa a tothom que se l'hi posava l'abast. 

La meva amiga, com no podia ser d'una altra manera, es va a posar a parlar amb ella força estona, fent-se la interessada i la interessant, com si hi entengués molt de pintura -ella no en sap ni un borrall-, gairebé semblava una crítica d'art o una clienta en potència. 

Finalment van servir uns canapès que estaven francament bons, segons la Palmira els havia fet la pintora. Amb això si que hi tenia traça. Si amb la pintura no se'n sortia es podia dedicar al càtering! 

Vam brindar per l'èxit de l'exposició i finalment vaig aconseguir marxar d'allà. Ja començava a estar farta de fer el paperot, gairebé tenia mala consciencia, jo. Sortint de la sala la meva amiga em va preguntar que m'havien semblat els quadres. Anava a dir : Una bírria, horrorosos o alguna cosa així. Però em vaig repensar.

Qui era jo per dir si eren bons o no? Si per la pintura de “El Crit” de Munch, que a mi em semblava força lleig, se'n havien pagat 119.900.000 dòlars, amb quin criteri podia jo opinar?

   -Mira Palmira, d'aquest quadros no me'n regalis cap, sents?  Ni pel sant ni pel aniversari. Mes m'estimo  una cafetera Nespresso.

Pel meu sant em va regalar unes flors.

                                                                     :·(