dissabte, 29 de setembre del 2012

" LES BONES COSTUMS " de Pere Calders

Avui fa 100 anys del naixement de Pere Calders. Compartim un conte dels seus. Aquest a mi em fa molta gràcia.

Aquest és el cavall d'Espartero, famós no precisament per la seva llarga crinera.


El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.  

                                 Pere Calders




divendres, 28 de setembre del 2012

254é JOC LITERARI


L'ENDERROC

Qualsevol del poble que em vegi contemplant el que queda del casalot que va ser la meva llar pensarà que estic trista. O trasbalsada . Ni de bon tros...
El miro i me'n alegro tant de veure'l enderrocat! Avui tancaré un cicle. Començaré una nova vida.
Oblidaré totes les ignomínies, totes les llàgrimes, totes les sevícies que he viscut entre el que resten de aquestes quatre parets, des que la mare es va tornat a casar amb aquell home sinistre. L'únic consol per mi era dibuixar, pintar, en fulls de paper, en quaderns, portes, parets...fins les pedres que trobava pel carrer les pintava. Crec que gràcies això no em vaig tornar boja...
Ara morta ella, una mare que no va saber o no va voler veure el meu sofriment, i mort ell, el meu botxí, em sento alliberada.
I amb els diners que el banc m'ha donat per la venda de la meva presó -una bona picossada- me'n vaig a on el cor em porti. A viure!



La nostra participació al 254é JOC LITERARI

dijous, 27 de setembre del 2012

"INTERMEDIO"


Nostàlgic, Dalda, dona pas a una estació del any que va anunciant el final del gaudi de la platja.


Metí todos los colores
en un rincon de mi mente,
aspiré con fuerza los perfumes,
recordé texturas diversas:
siluetas, sombras, atardeceres, crepúsculos,
nubes errantes desgajándose en el horizonte,
azules cielos, mares tranquilos,
sombrillas, bañadores, toallas multicolores
y algún quejido.
Sabor a sal y a helado de vainilla,
el canto de los pájaros y la brisa marina...
Y abrí con desgana la puerta del Otoño.

                         Manuel López- "DALDA"






Pintura: Diana Ficca                           

dimecres, 26 de setembre del 2012

" FRUITS DE TARDOR..." de Jesús M. Tibau

En arribar la verema ja es comença a ensumar l'olor de la tardor. L'aire porta nostàlgia i records.



La pluja signa versos vinya endins,
pel Priorat de la nostàlgia.
Fruits de tardor ensuma l'aire
i ones de terra bateguen vora el cor
i la verema avança
i s'escampa verge l'esperança
pels dits fràgils del record.
  
                         Jesús M. Tibau

 

     

dimarts, 25 de setembre del 2012

" INSOMNI "

Aquest és el poema que no vaig recitar.
 

Quan un gran rei no pot dormir
no compta ovelles saltant tanques,
compta països conquerits
i això el relaxa.

Si el general condecorat s'ha desvetllat
no compta ovelles saltant tanques,
compta enemics afusellats
i mai no acaba.

I si el polític victoriós està despert
no compta ovelles saltant tanques,
compta promeses que incompleix
i no s'espanta.

Com que els banquers mai tenen son
en lloc de ovelles i de tanques,
compten diners que han rapinyat
i mai no es cansen.

Si el home gris no pot dormir
perquè el país l'hi han conquerit,
els seus companys afusellat,
les esperances destruït i tem la banca
no compta ovelles saltant tanques
busca il·lusions per continuar
però se li escapen.
                      Glòria 


publicat el 5.02.11


diumenge, 23 de setembre del 2012

UNA NIT PEL RECORD...

Una nit inoblidable!



Era molt gran l'il·lusió que tenia per anar a la Tardoral, tot i que era dificultós, ja que no tinc mitjà de transport. La Sílvia em va oferir el seu cotxe pel viatge d'anada, que ja va ser un plaer. Ella és encantadora i vam estar xerrant tot el camí de manera molt distesa.
Un cop a Can Cabeça Nou ens va rebre el maitre -en Sintu, molt elegant amb el seu frac (o era un smoking?) i la gorra- i després de les acreditacions pertinents vam entrar a un espai on el bon rotllo i la simpatia estaven en el aire, molt sa, per cert.
Blocaies de pro: la Carme, la Roser, la Galionar, l'Helena, l'Enric, en Víctor, en Toni, a demés de la Núria, la nostra deliciosa amfitriona, ajudada en les feines d'organització per la Lola, la seva filla, una noia preciosa. 
I com no! els “protas”: la Cantireta, en Joan Abellaneda i en Jordi Dorca, tres poetes per treure's el barret.
La vetllada poètica va ser magnifica, tres estils de poesia prou diferents, tots ells brillants. I després els espontanis, l'Enric, la Helena, la Galionar, jo. I una veïna eixerida.
Més tard l'entrepà i la tertúlia, un moment que tots esperàvem per compartir vivències i comentaris. Vetllada que se'm va fer curta i que desitjo de tot cor poder repetir. Gracies!!!
Vaig tornar amb l'Helena i el seu pare, persones encantadores, als que agraeixo molt que m'acompanyessin fins a casa.

                                    Gràcies a tots. Glòria




dijous, 20 de setembre del 2012

253é JOC LITERARI

EL COR de les BOMBOLLES



La mare no els permet jugar, perquè el Roc és molt trapella.

Però a ells volen estar junts. S'agraden.

La Marta s'està al balcó esperant veure pujar les bombolles

que ell bufa des del carrer.

En Roc assegurava que en cada bombolla posava un petó o una 

parauleta dolça, d'amor. Ella les espera, repenjada a la barana, 

provant d'abastar-les!





 

dimecres, 19 de setembre del 2012

" ACRÒBATA "

Valenta i lúcida la Cantireta fa acrobàcies amb els mots que ens deixen bocabadats. I sense xarxa!



Sóc acròbata del mot,
i entre bambolines em gronxo,
adés i ara la coma i la ploma
em fan la guitza, quan assajo.

I en el circ, a les set,
tothom aplaudeix l'audàcia,
sense xarxa jo parlo.
De vegades m'escomet la por
de no ser valent, i caure...
Dins una censura m'amago.

                    Montserrat Aloy 


dimarts, 18 de setembre del 2012

" TRISTEZA "

A vegades ens acostumem a conviure amb la tristesa, com si fos un moble més de casa o  el  estat natural de la persona. Però hauríem de ser valents i buscar l'alegria al nostre voltant, en les petites coses.



Arrastraré la tristeza por las calles
como una pesada bolsa vieja.
De regreso vaciaré el contenido
y lo ordenaré todo a mi manera:

Para que se mantenga fresco, 
el dolor en la nevera.
La pena y la melancolia 
en el cajón de la derecha

       Coceré a fuego lento las ofensas
por ver si puedo tragarlas
cuando estén más tiernas.

Las lágrimas en la botella de zumo 
reciclada del fondo de la alacena.

En la mesilla mi último y desastroso amor
dentro del libro aun no escrito de poemas.

Doblaré la bolsa en pliegues cuidadosos
y la dejaré junto a las llaves y la cartera,
para usarla cuando decida volver a pasear
al sol, arrastrando mi pena.
                                                     Glòria 


Publicat el 27.03.11

diumenge, 16 de setembre del 2012

RELATS CONJUNTS: Tres músics

La nostra aportació a RELATS CONJUNTS


 
El tercet era força popular i molt prestigiós. L'Arlequí i en Pierrot eren virtuosos en els seus instruments i en Monjo, que a demés de tocar el piano, acompanyava algunes peces amb una timbrada veu de baríton.
Quan la Colombina
es va oferir per a cantar amb el grup, avalada per una deliciosa veu de soprano, una esvelta figura i una gràcia natural molt remarcable, tant Pierrot com Arlequí es van entusiasmar. L'únic que hi va posar inconvenients va ser en Monjo, que preveia una sèrie de complicacions força obvies. Democràticament i per majoria, la noia es va incorporar a la formació musical i va ser un encert, ja que la popularitat i les actuacions van pujar com l'espuma.
Ella, coqueta de mena, flirtejava amb tot
s tres, fins que al final i sorprenentment, es va decantar per Pierrot, tan seriós i formal ell, que es va sentir l'home més feliç del món.
Però quan, al cap d'un any, Colombina va donar a llum un fill, que va anomenar Colombo, el grup es va dis
soldre de molt mala manera, ja que per més que la noia jurava i assegurava que entre els seus avantpassats es trobaven alguns rebesavis Arlequins, en Pierrot mai s'ho va creure, ni explicant-li les teories de Mendel i tot l'embolic dels pèsols.


                                    
                 
       Retrat de Colombo en complir un any>>>>




La nostra aportació a RELATS CONJUNTS 

divendres, 14 de setembre del 2012

" PARENTESI "

"Paréntesis", ara en català.







P A R È N T E S I 

 

Si calles per dins

i restes mut per fora

escoltaràs el poema

que encerca el parèntesi




Si tanques les parpelles

i obres el nenúfar dels teus dits

t'agombolarà el cotó

que encerca el parèntesi




Si deixes que la meva ànima

s'atansi als teus cabells

el mullarà la claredat

que encerca el parèntesi




Si deixis que aquest àngel

s'assenti al teu pit

brollarà un aiguaneix

i desbordarà el parèntesi



                                                                                     Eva Moreno i Bosch







dijous, 13 de setembre del 2012

"LA PRIMERA ESCALADA" Relat breu


 Una vivència que el Joan comparteix amb nosaltres. La seva primera escalada.


Un matí boirós i fresc d’octubre al Sot del Bac.
Als meus peus la corda i els mosquetons esperant.   
Quatre amics, mans a la butxaca de l’anorac negre, admiren l'altiu tap de pedra coronat amb matolls i argolla de ferro.
La por, companya amiga, em fa comentar:
Per ser la primera escalada... Pau tu què faràs?
Decidit em contesta. “Jo he vingut fins aquí per pujar!"
L’empenta de l’altre em convenç i jo també hi pujo.
Al llarg de la vida m’he adonat que, les primeres vegades sovint necessites algú que digui:
“He vingut fins aquí per pujar”.

                                                         Joan Bernadas 


Publicat al 08.05.11

dimecres, 12 de setembre del 2012

" NO ME PROMETAS NADA"

La poesia de Sagrario Hernández no deixa mai indiferent, ella és sempre incisiva i brillant en els seus escrits.




Dejo, desde hoy, de creer en las promesas: humo
que envuelve deseo e ilusión
figuras luminosas
pero de barro al fin.

 
No no me prometas nada.
No quiero un horizonte de niebla
que le cierre el paso a la luz del ahora:
si me has de regalar una esperanza
mejor que no lo sepa
el pájaro fugaz de las palabras.

                        Sagrario Hernández

dimarts, 11 de setembre del 2012

SENY I RAUXA

Avui és un bon dia per compartir aquest poema. Bona Diada!



Sóc el seny de una raça antiga
que amuntegant pedres
les tornaven pa.
Sóc la ciència d'àvies remeieres
que amb herbes i plantes
guarien el mal.
Sóc saviesa de gent marinera
que solcant les ones
travessa la mar
i que torna amb la xarxa plena,
les mans endurides i
el cor bategant.

Sóc la rauxa d'ardits almogàvers
que despertant ferro
reptaven la mort.
Sóc folia de la tramuntana
que tot ho capgira
quan bufa pel nord.
Sóc la força que empeny a les ones
xocant contra roques
amb fúria i esforç,
que amansida arriba a la platja,
s'estira a la sorra
en escuma es fon.

Sóc d'aquesta terra
que és seny i que és rauxa,
que és forta i que és tendra,
que és neu i que és foc.
Sóc d'aquesta terra,
la terra que estimo,
És la meva terra
la millor del mon!

                  Glòria

Publicat 10.09.11

dilluns, 10 de setembre del 2012

dissabte, 8 de setembre del 2012

MANDALA

 Mandala pel blog de l'Assumpta!

Finalment i amb retràs he pintat el Mandala. 
Confesso que he triat el que m'ha semblat més fàcil i que he fet servir llapis senzills - Alpino i Festival – que tenia per casa. Ja es nota.
Però m'ha agradat fer-ho!



divendres, 7 de setembre del 2012

" EL VENT DEL DESIG "

Un poema d'amor. Dolç i breu. Com l'amor?


   
Quina remor de fulles
sento dintre el pit!
Molinets que giren
al vent del desig.
I peixos que hi neden
i volen fugir
per dintre les venes,
per entre els meus dits.
Amor, quan em mires
 comença el neguit!

          Glòria




dijous, 6 de setembre del 2012

*"AHORA BÉSAME"

Un acròstic , una poesia d'amor que l'Eva comparteix amb nosaltres. Sentiments a flor de pell!


           A doro acariciar lo que deseo y siempre deseo 
                                                   lo que acaricio
H e aprendido tanta vida por el cauce de estos dedos!

O tras veces acaricio con el pensamiento

R emotas siluetas intocables

A doro sus ecos en perpetuo rebote contra mi frente


B esando alzo un puente a ese deseo.

E ntiendo el lenguaje de las flores

S iendo tallo en que el amor extiende sus jazmines.

A doro la música hecha de manos besos silencios

M e mezco en sus arpegios como en un vientre materno

E s el renovado milagro de crear vida lo que tanto adoro

                                            Eva Moreno i Bosch



   Publicat el 17.03.11                                          

dimecres, 5 de setembre del 2012

Grans Poetes entre nosaltres: "FARÀS DOS TRUCS..." de Feliu Formosa

Feliu Formosa confessa que aquest poema és un dels seus preferits. Pertany a "Cançoner", escrit immers en el dolor per la mort de la seva esposa Maria, que el poeta enyora i espera.



Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el Nocturn.
(Fullejaràs potser Virginia Woolf.)
Vindré darrera teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.


Amb tendresa infinita, et faré asseure
en un dels vells seients que compartírem
(durant els darrers temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que no vas ésser mai.) Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el teu trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.

            I aquest poema mai no haurà existit.

                                 Feliu Formosa
                               Cançoner (1976)


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...