dijous, 22 d’abril de 2021

EUGENI FORCANO, FOTÒGRAF DE SENTIMENTS

 


 

A l'exposició "Barcelona Memòria Fotogràfica" -que s'oferia a l'Ideal-  Català Roca, PomésMiserachsColitaMaspons i Biarnés ens oferien una visió des de la seva òptica de la Barcelona dels anys 60; la del Biscuter, del 600, dels urbans amb casc dirigint la circulació, d'una Diagonal deserta, del Boccaccio, dels Beatles...

Tot i que l'exposició em va agradar força, personalment vaig trobar a faltar la mirada d'Eugeni Forcano, un fotògraf que no retrata el skyline de la ciutat ni models sofisticades, gairebé no retrata ni el paisatge urbà, sinó que es fixa en els seus habitants amb mirades que traspassen l'objectiu, cares on trobes tot un món de vivències, contrastos colpidors que emocionen. I és per això i perquè avui fa tres anys que va morir que li vull retre aquest petit homenatge des del meu blog.

Eugeni Forcano Andreu neix l'any 1926, sent el primogènit de 13 germans. Autodidacta, comença a fer-se un nom quan presenta les seves obres a salons de fotografia. El 1960 comença a treballar per la revista "Destino" després d'haver guanyat un concurs que organitzava aquest setmanari, i més tard per Seix Barral i France Presse. Va estar guardonat amb nombrosos premis com el Ciutat de Barcelona i Premi Nacional de Fotografia, va mostrar la seva obra en múltiples exposicions i editar llibres amb els seus treballs, fins que el 1995 es va retirar per motius de salut. L'any 2009 cedir 650 fotografies a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Va morir el 22 d'abril del 2018 a Canet de Mar, la vila on va néixer i on residia els darrers anys.

Un gran fotògraf de gran sensibilitat i humanitat. Mireu si no una mostra de la seva obra que ha Internet trobareu molt ampliada:

Fotografies colpidores...

 


commovedores...

 






iròniques...

 






portades DESTINO...








dissabte, 6 de març de 2021

EL BLOG DE LA MEVA FILLA

La meva filla Eva, la mitjana, és l'artista de la família, li agrada molt escriure i ho fa força bé. Ara recull en un blog els escrits i poemes que han merescut algun guardó i com que penso que us pot agradar ho compateixo amb vosaltres per si la voleu visitar, ella estarà contenta. Aquest és el seu lema:

I aquest és un conte, l'ultim que li han premiat, que trobo molt graciós i que espero que us agradi:

 

                                                                  CITA PRÈVIA:-)

                                                                                     Guanyador V concurs textos Indòmit Teatre 2021
 

La Lita fa la cua a les portes del cel. Du una bufanda que li volta el coll i arriba fins als peus. La fila no avança i té moltes ànimes encara davant, però pensa que tota espera és poca a l’hora d’entrar al paradís. A més aquí, ara que hi pensa, el temps no existeix, així que se sent definitivament deslliurada  dels principis mundanals. Ja li toca.

—Nom?

—Lita Manobens Estapé.

—Macarro, Machado, Machuca... No em surt.

—Miri bé. Manuela Manobens

—Mancheño, Martín... No està a la llista. Haurà de tornar.

—Tornar on?

—A la vida. No és la seva hora. Següent, si us plau.

—Un moment. Qui ho decideix si és la meva hora o no?

—El de dalt, senyora. Següent?

—O sigui que m’he cascat tot el rotllo del túnel, la llum a tota castanya i la vida en diapositives perquè ara em digui que he de tornar?

—Correcte. I ara si em deixa...

— Però que no ha vist que m’acabo de morir al Passeig Colom? Revisi-ho bé, vol?

—Veiam el parte d’accidents.... Manuela Manobens, conserge d’escola... Aquí diu que s’ha enganxat la bufanda amb un patinet que passava a tot gas per la vorera.

—Exacte, com la Isadora Duncan.

—Però que no s’ha mort, només s’ha desmaiat. O sigui que si no l’importa...

—Sí que m’importa. Vull parlar amb el de dalt. Que m‘expliqui amb quin criteri decideix qui puja i qui baixa.

—No rep visites.

—Escolti, que si jo he anat a missa cada diumenge és perquè vostès m’han promès la vida eterna al paradís.

—I la tindrà. Ara el que ha de fer és viure. Vostè ha de viure.

—Ja n’he tingut prou de vida, ja se la poden confitar la que em quedi.

—Miri, si no és la seva hora és perquè encara hi ha coses que ha de fer. Planti un arbre, escrigui, vagi  a veure postes de sol. El que donaria jo per tornar a pescar.

— Li dic que ja ho he fet tot a la vida: he tingut un fill que és un tros d’ànec: ni estudiar ni treballar; he plantat tomaqueres, pebroteres, faves, alls tendres... ho he plantat tot menys el que hauria d’haver plantat: el meu marit. I fins i tot, mentre feia la cua, he escrit el meu propi epitafi: “aquí em planto”.

—Sap que rebutjar el regal de la vida és un pecat?

—Pecat és el destí que m’ha tocat, ja li pot dir al de dalt.

—No culpi el destí. L’home és l’únic responsable de la seva fatalitat.

—Vostè ho ha dit: l’home! Aquest és el mal de la humanitat: l’home. Que ja es veu que al de dalt li quedava poca argila, i seca, quan el va crear. Vaja quin mal invent, l’home!

—Senyora, que tinc feina...

—A mi l’home no ha fet més que amargar-me la vida: el repressor de mon pare, els padres a escola, el malparit del meu marit que només es dedica a planxar el sofà, el de casa i el de casa la veïna; i aquell jefe de mans llefiscoses que em va acomiadar per... bé, és igual; Ah, i el desgraciat del jutge, que em vindrà a desnonar demà passat.

—En altres circumstàncies podria fer la viu-viu però amb tanta pandèmia miri quina cua... això no s’ha vist des de la guerra civil. Estem col·lapsats.

—Col·lapsats... de conserge d’escola el voldria veure, allò sí que era complicat: Nens que s’escapen cap a fora, pares que es colen cap a dins... Jo sí que m’he guanyat el cel!

A la cua hi ha enrenou.

—Ordre a la cua, si us plau! Una mica de paciència!

Però no li fan cap cas.

—Déu meu, estic estressat!

—Al final tenia raó la meva veïna Carmeta quan es va passar al budisme, que al nirvana estigui.

—La Carmeta Segura és a l’infern, senyora.

 Malgrat que el temps al cel no existeix, l’home és home —tal com la dona és dona— fins al més enllà, i les ànimes a la cua s’impacienten, s’atabalen i discuteixen. Quan volen recuperar la fila es barallen per l’ordre i sorgeixen mil teories sobre qui anava primer. La cosa va in crescendo i molts s’acaben esbatussant. Quan Sant Pere vol posar ordre el comencen a escridassar. Ni amb les dots més divines aconsegueix el Sant calmar aquell caos. De tan desesperat l’aura li fa pampallugues, i veient-se incapaç d’obrar la seva missió divina, acaba en un racó sanglotant. Llavors la Lita pren el comandament de la porta celestial i en un pim-pam organitza la cua amb una eficiència espaterrant. Vostè cap aquí, vostè cap allà i qui remugui cap al final. I tothom a callar. Quan ja els té tots a la glòria col·locats, li canvia al Sant les claus del firmament per un lloc privilegiat a l’edèn. I el Sant diu amén, i tan content. Després Santa Lita tanca la reixa i hi penja un cartell:

 NOMÉS CITA PRÈVIA

RECLAMACIONS AL DE DALT

 


                                                                                                    Eva Moreno Bosch                                                                                                                           
                                                                                 :-)

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...