divendres, 30 de novembre del 2012

"H O R A B A I X A"

Hi ha cops en que perdem éssers estimats, tot i que els tenim aprop i amb les mans ben agafades.
Hora baixa
En el teu silenci hi dorm un ocell
que plana en les teves pupil·les
i cobreix el teu pensament
de plomes negres i blanques

Conec el teu rostre
quan voldries fugir
sembla que atures cada batec
i cap mot no habita els teus llavis
mentre no te n'adones
i dins les mans
se t'adorm la tarda

Estàs present
però te m'escapes
Subratlles només amb l'esguard
les corbes blanes de la platja
Hi ets amb un persistent esforç
per negar el temps present
de cada un dels verbs
que som ara
I estic amb tu
tan proper a la teva distància
i em limites a un perfecte pretèrit
que jo no et demanava

Hora baixa
No te'n adones
i el cel s'ha obert
en cent esquerdes liles i malva
el dia ha marxat d'esquitllentes
pensant que no el miràvem

Ara la platja
és un gran llenç virginal
on, amb els dits de la memòria
hi dibuixem totes les hores
que ens han vist fer-nos grans
quan aquest pèlag lluïa
sobre la nostra pell erta
en diminuts cristalls de sal

Nit argentada
un tel de lluna realça
els teus filaments de plata
que es mouen gràcils
sobre la teva front estàtica

Conec el teu silenci
quan saps que et demano
que celebris amb mi
cada instant
que la vida ens regala

            Eva Moreno

dijous, 29 de novembre del 2012

"L'ANETO" - Relat breu

Joan ens fa confidència del record d'un dia memorable.



10 de juliol de 1958, vuit del mati, vint-i-dos anys i un dia.
Des de la glacera, albiro la costeruda rampa, coberta de neu verge, del Coll de Corones.
Som cinc que, recolzats en pals antics avancem guiats per
l’Esteve Sunyer per la gelera immaculada.

Portem quatre hores i tres ensurts.

Ha arribat el moment de la veritat. 
 
Gairebé a tocar, la creu i el pilar amb la Verge que coronen el cim. Una cresta d’eriçades pedres mil·lenàries ens espera en combat.
Segurs de les nostres forces, recolzats en la creu clavada enmig del pas amb nom de profeta, avancem, jo el primer, cap el cim de l’Aneto.

Amb la resta de muntanyes sota nostre prego

i dic  Conxita...

                                            Joan Bernadas

Publicat el 19.06.11

dimecres, 28 de novembre del 2012

"ENTRE EL MAR I TU"

Un poema de la Maria dels Àngels en la que fa palesa la seva tristesa per la pèrdua d'un esser molt estimat...



Te n’has anat més lluny de l’horitzó,
només has deixat el teu perfum,
el que portes tu, i el de les ones que fan el vaivé.
Deixeu la mateixa fragància de la soledat.
Només flairo aquest perfum, entre el mar i tu.
Sempre et portaré al cor.
Estic mirant cap a l’horitzó
i no veig res,
tot s’ha tornat fosc.

              Maria dels Àngels Carreras 



dimarts, 27 de novembre del 2012

"EL NUVOLET"


Un poema que va composar la meva neta petita, als sis anys. No és encantador...
 El núvol és de cotó fluix
és tou, dolç i està molt alt.
Si hi pogués arribar me'l menjaria
no en deixaria ni una mica.
Quan tinc gana...
voldria pujar al cel amb un coet
i agafar aquell núvol tan tovet!
              Mireia Saura
 
M'agradat molt, Mireia. Es un poema molt graciós. 
Publicat el 26.05.11

dilluns, 26 de novembre del 2012

"L'EDAT D'OR" de Pere Calders

Hi ha dies en que un no troba res...


L'EDAT D'OR



Va llevar-se emmurriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l'habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.

La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se'l mirava amb un somriure mofeta i l'aire de deixar-lo fer. «Si trenques res», pensava, «ja em sentiràs». Al cap d'una bona estona, li preguntà:

—Què et passa, ara? Què tens?
—He perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un rebuf.
La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d’aquest món.
—Que no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?

Pere Calders
Tot s'aprofita


divendres, 23 de novembre del 2012

"SILENCI "

Un poema itinerant. La incomunicació, una companya no desitjada.


             Com una taca
             s'ha vessat el silenci
             sobre el full en blanc
             de la tarda.
             Tu no saps que dir-me,
             jo no tinc paraules.

                                           Dins l'aire suspeses
                                           solitud i menyspreu
                                           juguen a les cartes.
                                           No és un joc renyit
                                           totes dues guanyen.

           Només parla el foc
           que ho devora tot
           amb llengua escarlata.
          I el rellotge,
          que tocant a dol,
          fa set campanades

                               Glòria


dijous, 22 de novembre del 2012

FRASES LAPIDARIES

Deia Joan Sales, de qui el dia 19 vam commemorar 100 anys del seu naixement:

 

“Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. 

¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? 

No, sinó de deixar de ser imbècils.”


                                             Doncs això... 



dimecres, 21 de novembre del 2012

"BALADA DE LA LLUVIA" de Sagrario Hernández

Altre vegada compartim poesia amb la Sagrario. Avui ens parla de la seva personal visió d'una pluja tardoral.


La luvia mojaba el negro asfalto
los gorriones ¿dónde estaban los gorriones?
los paraguas tenían piernas
los niños botas de goma
y las madres prisa.
La lluvia caía y caía y caía
de la mañana a la noche.
Las palomas habían desaparecido
las terrazas cobijaban bajo sus blancas sombrillas
jóvenes rostros
indiferentes a la lluvia
los árboles lucían lustrosas hojas
insensibles al otoño.
La lluvia seguía cayendo monótona y lenta
la nueva luna en cuarto creciente estaba en alguna parte
del amplio escaparate del cielo
mas no era visible bajo el ojo llorón
de las oscuras nubes
mi madre me esperaba en casa
-impaciente-
pero yo cantaba bajo la lluvia
y no tenía prisa alguna en llegar.
La vida suele ser áspera
con los que no saben apreciar su lluvia
ni sus cosas hermosas
que están por todas partes.

La vida llueve rotunda en los tejados del dolor
y los lava dejándolos
hermosamente limpios de rencores.
                                    Sagrario Hernández



dilluns, 19 de novembre del 2012

divendres, 16 de novembre del 2012

RELATS CONJUNTS: Amazing Bath

 Havia aconseguit el seu somni. Instal·lat a la banyera al bell mig de la sala, contemplava la llibreria que era el seu mon i la seva fita. La seva vida girava al voltant dels llibres i no feia res més que llegir i gaudir de la lectura. Cuidava als volums com a fills seus, els amanyagava , els hi parlava...els besava.  

L'únic dia que sortia de la seva casa-santuari era els dijous que venia una dona a fer la neteja . No la havia vist mai, quan ella arribava ell ja havia marxat, però havia donat a l'agencia instruccions rigoroses de que l'empleada no toques mai cap llibre.
Per això quan un dia va tornar al pis impensadament abans d’hora i la va trobar enfilada a la escala amb un llibre a les mans es va enfurismar. Quan ja anava a escridassar-la, la va mirar per primera vegada i es va commoure. Feia temps que no mirava a ningú com un esser humà, absort al seu món literàri. 
 
Tenia unes cames llargues i tornejades, un cos lleuger i alhora turgent , la melena, lluent al sol, queia tapant-li mitja cara i les mans…va tenir un calfred, a les mans tenia un dels seus valuosos llibres i amb una camussa l’acariciava amb una tendresa i una passió, talment que acaricies un amant. Es va trasbalsar.
Va imaginar les mans d’ella damunt seu i per un instant va deixar de pensar en la biblioteca…


Quan finalment la noia es va traslladar a viure a casa d'ell van instal·lar una llibreria molt complerta al dormitori, només per temes de literatura eròtica.



LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...