2n Premi al Concurs de Relats breus Joana Raspall 2013
Després de tantes estacions passades en
aquell terrat i tanta terra a les ungles, ella mateixa havia esdevingut una
flor, una alegria que cada matí s'esporgava els anys tan lentament viscuts i es
vestia amb un somriure esbiaixat de color clavell, el rubor de les roses sobre
els pòmuls eixuts i el blau dels jacints mal difuminat sobre les parpelles
vençudes. Al cabdell marcit del seu monyo es lligava pomets de gessamí a
l'estiu, un pensament a la tardor, clavellines a la primavera i les violes
grogues quan arribava l'hivern.
El
món en què es reduïa la seva existència depenia de les seves
mans, de les seves paraules i cançons de color sèpia que amb veu
estrafeta feia ploure com una rosada amable sobre cada pètal. Tenia
una cura maternal de la seva procreació vegetal. Cada llavor que
brotava, cada nova fulla, cada pistil nou que es mostrava, ho feia
sota el seu esguard incansable de verd clorofíl·lic. La saba que
bategava sota la seva escorça argilosa era la mateixa saba que
sadollava els rosers.
La
gènesi del seu jardí no li guardava secrets.. Era capaç de sentir
respirar aquell món florit que conformava el seu paradís de vint
metres quadrats i enrajolats on els testos s'alçaven desafiant
l'espai i on només uns peus avesats com els d'ella eren capaços de
moure's-hi amb seguretat. Era aquesta capacitat de moviment el que la
feia diferent a les altres flors.
Perquè
ell li havia dit que l'amor és com un jardí que cal cuidar perquè
no s'assequi. I ella havia après a fer-ho. Sabent-se el nutrient
principal del seu verger, homenatjava així la seva unió amb l'home
que estimava.
Desprenia les paraules dels seus llavis com gotes minúscules de
plugim. Passava la mà sobre les begònies com qui acaricia una
aura, acaronava els estams amb el palpís dels dits, i mentre ho feia
cantussejava un collage de cançons de Machín.
t
t m
p
q c
e e
i i
u o
q a v
n
e n
u d i
t p a
i o
d
o i
m
e r
a o
n
o
r
o a
o
t o
o
a o
a o
o
a r
s s . . .
Els
matins, quan sortia al terrat, ja la banyava la llum del dia recent
nascut, les hores li lliscaven asseguda a la seva cadira de vímet
esfilagarsat, vetllant la seva reserva botànica com una mare amatent
del seu bressol. Sovint, arraulida en la manta descolorida amb què
es cobria les cames cansades, se li adormia la tarda a la falda. Ella
també era una flor, a força de primaveres vençudes, amb tant de
substrat a la pell, i les seves arrels més profundes a mida que
s'atansava al cel.
Sí,
l'amor era com un jardí que calia cuidar. Però ell li ho havia dit
molt abans de deixar-la per una dona de pètals més turgents. I tal
com n'esporgava les flors pansides, esbrotava les fulles on la
veritat se li marcia i arrencava de la memòria allò que no tenia
cabuda en el seu terrat.
I
així, s'havia quedat amb una única fulla en blanc on havia escrit
la darrera esperança que l'esperonava a viure només per un sol
instant: El dia que tornaràs.
Una
tarda d'abril, la Roser va fer la seva darrera fotosíntesi, quan li
vaig pujar el sopar ella ja es tancava com un capoll i amb un fil de
saba a la gola em va dir No deixis que es morin, cuida el jardí,
que ell tornarà.
I
potser perquè encara és viu, potser perquè ja és mort, ell no ha
tornat.
Des
de casa veig el seu terrat. Ara hi viu una parella d'italians, jo
diria que són gais. Han posat gespa artificial i moltes llumetes
petites al voltant, només hi tenen una buguenvíl·lea. Gentils ho
són, em van ajudar a transportar tots els testos de la Roser al meu
terrat.
Jo no
sé cançons de Machin, però des que els poso música de Chopin i
Bach s'han enaltit, les prímules han esclatat com mai aquesta
primavera i les margarides s'han multiplicat.
Eva Moreno i Bosch