divendres, 31 de gener del 2014

" EL DIA QUE TORNARÀS " de Eva Moreno

Un relat de la meva filla Eva, que va ser guardonat en el Concurs de Relats breus, i que ha penjat al seu blog "Vers al cove", i podeu llegir aquí també.




                                                              2n Premi al Concurs de Relats breus Joana Raspall 2013

  


    Després de tantes estacions passades en aquell terrat i tanta terra a les ungles, ella mateixa havia esdevingut una flor, una alegria que cada matí s'esporgava els anys tan lentament viscuts i es vestia amb un somriure esbiaixat de color clavell, el rubor de les roses sobre els pòmuls eixuts i el blau dels jacints mal difuminat sobre les parpelles vençudes. Al cabdell marcit del seu monyo es lligava pomets de gessamí a l'estiu, un pensament a la tardor, clavellines a la primavera i les violes grogues quan arribava l'hivern.  
      
 El món en què es reduïa la seva existència depenia de les seves mans, de les seves paraules i cançons de color sèpia que amb veu estrafeta feia ploure com una rosada amable sobre cada pètal. Tenia una cura maternal de la seva procreació vegetal. Cada llavor que brotava, cada nova fulla, cada pistil nou que es mostrava, ho feia sota el seu esguard incansable de verd clorofíl·lic. La saba que bategava sota la seva escorça argilosa era la mateixa saba que sadollava els rosers.

La gènesi del seu jardí no li guardava secrets.. Era capaç de sentir respirar aquell món florit que conformava el seu paradís de vint metres quadrats i enrajolats on els testos s'alçaven desafiant l'espai i on només uns peus avesats com els d'ella eren capaços de moure's-hi amb seguretat. Era aquesta capacitat de moviment el que la feia diferent a les altres flors.

       Perquè ell li havia dit que l'amor és com un jardí que cal cuidar perquè no s'assequi. I ella havia après a fer-ho. Sabent-se el nutrient principal del seu verger, homenatjava així la seva unió amb l'home que estimava.


Desprenia les paraules dels seus llavis com gotes minúscules de plugim. Passava la mà sobre les begònies com qui acaricia una aura, acaronava els estams amb el palpís dels dits, i mentre ho feia cantussejava un collage de cançons de Machín.



t                      t                      m                       p                        q                             c
   e               e                   i                                i                             u                  o
q                       a                v                        n                                 e                    n
   u              d                  i                                t                       p                       a
i                      o                   d                            o                        i                       m
    e               r                    a                                o                  n                                    o
r                      o                    a                      o                     t                                o
    o                                   a                       o                             a                                 o
o                               a                    r                                 s                                                                                            s . . .
                                       



       Els matins, quan sortia al terrat, ja la banyava la llum del dia recent nascut, les hores li lliscaven asseguda a la seva cadira de vímet esfilagarsat, vetllant la seva reserva botànica com una mare amatent del seu bressol. Sovint, arraulida en la manta descolorida amb què es cobria les cames cansades, se li adormia la tarda a la falda.  Ella també era una flor, a força de primaveres vençudes, amb tant de substrat a la pell, i les seves arrels més profundes a mida que s'atansava al cel.  
      Sí, l'amor era com un jardí que calia cuidar. Però ell li ho havia dit molt abans de deixar-la per una dona de pètals més turgents. I tal com n'esporgava les flors pansides, esbrotava les fulles on la veritat se li marcia i arrencava de la memòria allò que no tenia cabuda en el seu terrat.
I així, s'havia quedat amb una única fulla en blanc on havia escrit la darrera esperança que l'esperonava a viure només per un sol instant: El dia que tornaràs.
       Una tarda d'abril, la Roser va fer la seva darrera fotosíntesi, quan li vaig pujar el sopar ella ja es tancava com un capoll i amb un fil de saba a la gola em va dir No deixis que es morin, cuida el jardí, que ell tornarà.
I potser perquè encara és viu, potser perquè ja és mort, ell no ha tornat.
Des de casa veig el seu terrat. Ara hi viu una parella d'italians, jo diria que són gais. Han posat gespa artificial i moltes llumetes petites al voltant, només hi tenen una buguenvíl·lea. Gentils ho són, em van ajudar a transportar tots els testos de la Roser al meu terrat.
Jo no sé cançons de Machin, però des que els poso música de Chopin i Bach s'han enaltit, les prímules han esclatat com mai aquesta primavera i les margarides s'han multiplicat.
Qui sap si algun dia ell tornarà...


                                      
                Eva Moreno i Bosch

dilluns, 27 de gener del 2014

ANIMS...

que ja s'acaba el gener!


             I el febrer és més curt.

                                                                                                             ;)


dissabte, 25 de gener del 2014

PROGRESSOS

Desprès de pintar pomes, carbasses, setrills, gerros, un gos i un gat i uns quants paisatges he començat l'any dibuixant "El Desconsol".


I a mi m'ha "consolat" veure que, a poc a poc i fent algunes  pifies, vaig  progressant, encara que - ai! - mai arribaré a ser una bona dibuixant. 

                                     Però... i lo bé que m'ho passo!


                                                                                                          :D

dijous, 23 de gener del 2014

UNA FLOR ORIGINAL

Mireu quines coses venen a les Rambles:


     
          Per quatre eurets de no res podreu plantar al jardí o a la terrassa aquesta flor.
           S'ha de reconèixer que original ho és i que també pot ser l'origen de acudits i bromes fàcils.
           Ara, maca, maca, el que es diu maca, no ho és gaire. Amb aquest pels de punxa fa mitja por i tot...

                                                                                                          :o

dissabte, 18 de gener del 2014

RELATS CONJUNTS: Eco

La nostra aportació a Relats Conjunts






El llac de Veldigmørkt era molt pintoresc, tot i que era una mica tenebrós i ombrívol. Era famós per l’eco nítid i potent que es podia sentir ressonar entre les valls que el rodejaven. També era popular la llegenda que corria pels pobles veïns: el dia 29 de febrer enlloc de repetir el que la gent cridava,  l’eco, que en realitat era un gegant que tot ho sabia, es dignava respondre a les preguntes que li feien, amb monosíl·labs, això si, tampoc és que donés moltes explicacions. Per exemple Jan, el fuster, va preguntar, mig borratxo i fent broma, quan es moriria. I l'eco va contestar: AVUI, AVUi, AVui,  Avuiiiiiii. I l’endemà el van trobar mort al portal de casa seva.

I en Bjorn, el carnisser, va preguntar, consumit per la gelosia, si la dona l’enganyava amb l’aprenent, l’eco va contestar que si. Això va provocar que l’home, de caràcter molt temperamental per ser d'aquelles latituds, matés a ganivetades a tots dos en enxampar-los en ple acte sexual. Des de aquells fets tan tràgics, la gent  va agafar por i ningú gosava de preguntar res. Era perillós saber la veritat. 

Fins que un dia la filla i hereva del ric terratinent va decidir sortir de dubtes en relació al seu fervent admirador i pretendent i aprofitant que era el dia propici va preguntar amb veu potent si en Gunnar  l’estimava. L’eco va contestar amb claredat que Siiiiiiiiiiiiiiiiiiii. I la noia va decidir acceptar-lo com a espòs. El que no va pensar de preguntar és si l’estimava només per l’interès. O si havien altres dones a la seva vida. El resultat va ser que es van casar i la rica hereva va ser una de les dones més desgraciades de tota la ciutat i rodalies.

Però això són llegendes, coses que expliquen els pocs nadius que resten vivint per aquelles contrades. Ara el llac s’ha convertit en un embassament de grans dimensions que dona llum a nombrosos de pobles de la contrada.

El progrés és el progrés! I les llegendes són això: llegendes, coses de l’antigor.... 

                                                                         :0 

dimarts, 14 de gener del 2014

AMUNT!







No em direu que no fa goig!

                                                                                     :D

dijous, 9 de gener del 2014

LA NINA

Més que un relat és una vivència.




La meva botiga era de barri i les meves clientes eren habituals. Tenia una clientela fidel que sempre em venia a comprar el regalets i les joguines per la família i compromisos que se’ls presentaven. Jo les tractava bé. Quid pro quo. En aquells anys encara no s'havien popularitzat les grans superfícies.

Una de les clientes era la senyora Deulofeu, una senyora xerraire i extravertida que em solia explicar amb gran riquesa de detalls totes les coses que li passaven. Tenia un nét, en Guillem,  a qui comprava tots els capricis que el nen desitjava.  Quan arribaven els Reis era una disbauxa.


Un dia va venir una mica esverada:

-Saps que m'ha demanat en meu net?... Una NINA!

-Ah! Molt bé, i com la vol?

-Que com la vol??? No m'has sentit, m'ha demanat una NINA, ell un nen tan entremaliat, tan esportista, tan, tan...mascle  m'ha demanat una nina!!!

-Però, senyora Deulofeu, hi ha molts nens que demanen nines, o cuinetes, o rentadores. Això no vol dir res.

-Doncs jo no ho trobo normal! Li he dit a la meva filla que no pensava comprar-li, però ella m'ha dit que si el nen ho demana que no li trenqui el desig.

En la meva opinió en Guillem era un nen força trapella, entremaliat i molt mimat.

Va triar una nina, tipus Barbi, amb un cap força gran. Eren les que estaven de moda aquell any.

Al cap d'uns dies la senyora Deulofeu va venir a la botiga amb ganes de xerrar, de esplaiar-se en el tema de la nina d’en Guillem.

-Ja m’estranyava a mi que volgués una nina. Ai, quina gràcia. Tan punt la va veure, la va treure de la capsa i es va dedicar a guixar-la tota. Deia que eren tatuatges. Després li va tallar els cabells, feia veure que era en Llongueres i l'imitava amb una gracia...ha, ha, ha.

Pel que em va seguir explicant després ja es va esvalotar i li va arrancar els braços i les cames. I va acabar la tarda jugant a pilota amb el cap de la nina.

-Si ja ho sabia jo, en Guillem és un xicot molt xicot. Aquestes coses ja es veuen, són instintives. Es porten a la sang.


Jo vaig fer un mig somriure...en Guillem que era un xicot molt xicot, va quedar clar,  però allò dels instints que es porten a la sang em va deixar una mica pensativa. Quins instints eren els que tranquil·litzaven a la seva orgullosa avia?

                                                                     Glòria 

                  

dimarts, 7 de gener del 2014

BARBIE MIRINYAC

Per fi s'han acabat aquestes festes! Dies d'agradables reunions familiars i excessos gastronòmics . Dies de obsequis -alguns de dubtos gust-, regals, detallets, amics invisibles.... Us presento un d'aquests obsequis: una companya per la cambra de bany sempre disposada a treure'ns d'un compromís, si es presenta,  amb l'ajut del seu mirinyac.



Si es que el paper de cel·lulosa és un gran invent. Ja ho dèiem l'altra dia.
  
 Mireu-la si n'és de bufona, així, saludant!

                                                                                                                            :D


dimecres, 1 de gener del 2014

BON ANY!

De tot cor us desitjo que el 2014 us ompli de felicitat.


S'obra la porta
i vacil·lant s'acosta
ja l'esperança
d'un any nou, verge, pur.
Com cera tèbia a les mans. 

                Glòria 

              
* * *


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...