La nostra participació a
Relats conjunts
L'Ascensió, Sió per la família, passava totes les estones que el temps ho permetia al balcó que donava a la plaça, res li resultava més plaent que contemplar els núvols. La fascinava com es transformaven, com s'estiraven o recollien adoptant formes contínuament canviants. Això l'entretenia més que mirar la televisió. De fet a la tele només mirava el resum de les noticies i -això sempre- la informació meteorològica. Fruit d'aquesta assiduïtat coneixia perfectament el nom i cognoms de tots el núvols que voltaven per el cel, les dites populars sobre ells i la vida i miracles dels meteoròlegs dels canals que ella freqüentava.
Cada dijous rebia la visita del seu nebot, en Fèlix, de fet ells dos eren els únics supervivents d'una família que mai va ser llarga ni longeva. Els dijous la Sió preparava un dinar exquisit que compartien així com una llarga sobretaula. Estaven a gust junts. S'estimaven.
En Fèlix era pilot d'avionetes i la tieta en més d'una ocasió li havia insinuat tímidament que li agradaria molt un dia volar amb ell, veure de prop aquests meravellosos núvols, passejar entre ells, sobrevolar-los.
- I tant, tieta! Qualsevol dia et portaré a donar un tomb per les altures.
Però aquest dia qualsevol no arribava mai.
Un dijous en Fèlix va arribar amb gana, intentant endevinar amb quina menja exquisida el sorprendria la tieta. Sorprès va quedar en veure que ni la taula estava parada ni la tieta l'havia sortit a rebre amb l'alegria habitual. La va trobar asseguda al balcó, amb el cap recolzat a la paret i els ulls entreoberts. Estava morta.
Després de les gestions burocràtiques, que van ser poques, perquè ella era una dona endreçada i tot ho tenia previst, va notar un gran buit al cor i molt mala consciencia. Una sola cosa que ella li havia demanat, un passeig entre els núvols, i ell no l'havia complagut.
Va pensar compensar-la escampant les seves cendres des de l'avioneta, que volessin entre mig dels cúmuls i els cirrus. Però va trobar que era una solució poc higiènica i contaminant, coses que horroritzaven a la tieta. I de ben segur estava prohibit.
Un matí assolellat amb un cel intensament blau en Fèlix va sortir a solcar l'espai amb la seva avioneta. Va escriure en aquell cel radiant una sola paraula:
SIÓ
de manera molt polida, amb el punt ben rodonet damunt la i i l'accent convenient sobre l'ó. Al costat va dibuixar-hi un cor. Tot va restar estàtic al cel uns breus instants i després és va anar destriant en petits nuvolets allargats i flonjos com plomes.
Les cendres les va escampar d'amagatotis en el petit bosquet que hi ha darrera de l'aparcament de l'Observatori Fabra. Allí hi ha la millor vista per contemplar el cel de Barcelona i és un lloc que solen freqüentar els meteoròlegs que tant agradaven a la tieta.
El cel era solcat per uns elegants cirrus fibrats rogencs. Cel rogent... Ell no sabia si portaven pluja, aquestes coses les sabia la tieta, però dels ulls d'en Fèlix ja havien començat a caure gotes.
