Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats: Glòria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats: Glòria. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 de novembre del 2014

Relat. Les amigues: la Teodora

TEMPS DE CRISI





La Teodora ens va explicar entusiasmada el projecte de la seva filla: 
- Amb els diners capitalitzats de l’atur ha pensat obrir un centre de dia als baixos de l’edifici on viu. Hi ha un local gran per llogar . Al barri hi ha molts iaios i cap centre d’aquest tipus. Segur que serà un èxit! 
Ningú va dir res, encara que totes vam pensar que era un projecte arriscat. Però la Lola, que no se’n calla ni una, va voler fer constar la seva opinió. 
-Però Dora, la teva filla no veu que això és un disbarat! És una inversió molt important, fa falta molta instalació, molt condicionament perqué li donin els permisos. Digues-li que no s’enredi. Ella sempre ha trobat feina, la teva filla és una bona infermera. 
Però la Dora es va prendre molt malament aquest comentari i ja cap de nosaltres es va atrevir a dir res més.


El projecte va tirar endavant amb molts problemes, demora i més inversió de la prevista - aquí la nostra amiga va haver de col·laborar-  i finalment el Centre de Dia Albada es va inaugurar amb una petita festa sis mesos més tard del previst.
Els molts iaios, que segons la Dora, hi havia al barri es van fer fonedissos com a usuaris del flamant centre i del potencial de clients tan sols quatre s’hi van apuntar. Uns dies la Dora estava entusiasmada perquè tenien dues altes, però al cap de poc ens deia que un parell dels habituals els havien ingressat en una residencia. O havien traspassat. Ho deia així : “traspassat”…


Han passat dos anys i la cosa no rutlla.  La Dora està tant amoïnada que l’altre dia li deia a la Lola: 

-Tenies raó, no ens havíem  d'haver enredat en negocis en els temps que estem vivint. Ens crivellen a impostos i no fem ni per cobrir despeses. Temps enrere  en una família pare i mare treballaven  i es gastaven gairebé tota la pensió que l'avi cobrava en pagar un centre de confiança on estigués atés i entretingut. Ara, que tothom està a l'atur, asseuen els vellets davant del televisor perquè es distreguin. I  amb la pensió tapen forats i miren de malviure mentre no s’arreglin les coses. 

Totes vam pensar que la pensió de viduïtat de la Dora també devia servir per tapar forats de negocis ruïnosos. I ens vam entristir.

                                                                       


Pintura: Nacho Puerto

dimarts, 11 de novembre del 2014

AL ZURICH

passa cada cosa!!!





La noia s'havia menjat dos entrepans d’ibèric, una beguda de cola, pastis de poma, gelat  i un cafè sol.
El cambrer, un  home de mitjana edat que havia fet molts quilometres patejant el Zurich, i que  no li havia tret l’ull de sobre, li va portar el compte.
Ella va confessar que no tenia diners i afegí amb un somriure seductor:
-Però puc pagar en especies…
Impertorbable, el cambrer digué que  s’esperés un moment.
Instants després va tornar:
-L’encarregat diu que només pot admetre el pagament en especies si ho fa en canyella o vainilla de la millor qualitat. 

                                                         :o

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Relat. Les amigues: LA PALMIRA


PUNTS DE VISTA




La Palmira té com un radar per assabentar-se de totes les inauguracions d'exposicions, obertures d'establiments, presentacions de llibres i actes socials que fan pel barri, sobre tot si es serveix un petit refrigeri al final.

Sempre procura que l'acompanyi alguna amiga, perquè així queda més bé, diu. Ella és tant simpàtica i tan bona noia que sempre ens convenç, encara que no ens vingui de gust anar a berenar de gorra de manera tant descarada.

L'altra dia vaig ser jo l'elegida. Una pintora desconeguda, exposava la seva obra en un Centre Regional. Quan vam arribar em vaig quedar perplexa. Gairebé tot eren paisatges i natures mortes, pintats amb molt poca traça.

Paisatges amb una perspectiva impossible i flors de colors estranys, però és notava que ella ho volia fer realista, com una fotografia, i la veritat, no se'n va sortir, no s'hi assemblaven gens. L'autora, una dona de mitjana edat, amb un vestit vaporós de gasa de color fúcsia, voleiava entre mig de la seva obra i donava conversa a tothom que se l'hi posava l'abast. 

La meva amiga, com no podia ser d'una altra manera, es va a posar a parlar amb ella força estona, fent-se la interessada i la interessant, com si hi entengués molt de pintura -ella no en sap ni un borrall-, gairebé semblava una crítica d'art o una clienta en potència. 

Finalment van servir uns canapès que estaven francament bons, segons la Palmira els havia fet la pintora. Amb això si que hi tenia traça. Si amb la pintura no se'n sortia es podia dedicar al càtering! 

Vam brindar per l'èxit de l'exposició i finalment vaig aconseguir marxar d'allà. Ja començava a estar farta de fer el paperot, gairebé tenia mala consciencia, jo. Sortint de la sala la meva amiga em va preguntar que m'havien semblat els quadres. Anava a dir : Una bírria, horrorosos o alguna cosa així. Però em vaig repensar.

Qui era jo per dir si eren bons o no? Si per la pintura de “El Crit” de Munch, que a mi em semblava força lleig, se'n havien pagat 119.900.000 dòlars, amb quin criteri podia jo opinar?

   -Mira Palmira, d'aquest quadros no me'n regalis cap, sents?  Ni pel sant ni pel aniversari. Mes m'estimo  una cafetera Nespresso.



Pel meu sant em va regalar unes flors.

                                                                     :·(



dissabte, 6 de setembre del 2014

Relat. Les amigues: LA JOSEFINA



 UN HOME CASA




La Josefina ja tremolava de pensar què passaria quan el seu marit es jubilés.

-Nerviós com és i amb el que li agrada manar a bon segur que no em deixarà tranquil·la en tot el dia.
  
Ella pensava que tenir un home a casa és com un armari en mig del passadís, que fa nosa al anar i al tornar. I els seus pitjors presagis es van complir quan a en Narcís el van jubilar.

-Tot el dia està dient-me el que he de fer i com ho he de fer, s’atreveix a opinar sobre com s’han de fer el ous ferrats perquè quedin amb puntilles i quina és la millor manera de netejar la plata... Però el que pitjor porto és quan s’obstina en acompanyar-me al mercat. Es fa l’entès en tot...i sovint fica la pota. L’altre dia a la carnisseria va confondre un cabrit per un conill! La carnissera encara deu de riure ara. I ell amb tota la patxorra encara va dir: -Doncs he vist conills més grossos que aquest cabrit!.
 A la peixateria es fa el setciències, com si hi entengués, ell que amb prou feines distingeix un rap d’una sardina. Porta de bòlit a la dependenta preguntant el nom de tots els peixos de la parada. Penso que no ho suportaré, encara ens acabarem divorciant a aquestes alçades! 

Les amigues van procurar calmar a la Josefina, ressaltant totes les virtuts que sabíem d’en Narcís i obviant alguns defectes que eren força evidents.

-Anima’l a fer tallers o cursos d’alguna cosa que el pugui interessar. No jugava als escacs?. I cantar?. El teu home té una veu greu i els barítons són molt apreciats en una coral. No li agradaria pas cultivar un hort urbà?. Fer un taller de poesia?. I algun esport?...

Els suggeriments de les amigues van ser de lo més imaginatiu. Des de el padel a cursets de grafologia.
Va costar un temps que en Narcís trobés la seva vocació i això li va costar més d’un disgust a la nostra amiga. Finalment i gràcies a un oportú curset de fotoshop ha esdevingut el fotògraf oficial del mercat. Retrata amb molt d’art les parades. I a les dependentes els hi fa uns retocs amb el fotoshop que queden d’allò més afavorides i elles estan molt ben disposades a deixar-se fotografiar. Ja ha guanyat alguns concursos i ara està preparant una exposició de fruites tropicals amb les seves corresponents “fruiteres” que promet ser espectacular i acolorida.
La Josefina ja no es queixa del seu marit, però jo diria que està una miqueta gelosa...

                                                                                           Glòria



Dibuix: Iñigo Telleria

dijous, 8 de novembre del 2012

ELS BOLETAIRES - Relat breu

A mitjans dels anys 50 a casa érem uns “domingueros”com cal...



Cada diumenge agafàvem la peça de museu que teniem per cotxe, un Morris Minor molt bufó, i sortíem pels voltants de la ciutat a fer salut i a dinar. Res de menjar per terra, érem uns sibarites, anàvem amb la taula plegable, era de fusta i molt enginyosa, i les cadires, a demés d'estovalles, plats, coberts ... fins el cendrer portàvem, res de tirar per terra les burilles!
 
Un bon dia, per terres de Llinars, crec recordar, tot passejant fent gana per dinar vàrem veure un bé de Deu de bolets, rovellons dels més preciosos. No d'aquells d'obaga que són verdosos i humits. Eren uns rovellons com per pintar-los en un quadro. Ens vàrem emocionar, els pares, la tieta i la meva cosina ens vam embalar a cercar bolets com a desesperats. Els nostres esforços van tenir una digna recompensa. Vam omplir tota una cistella de vímet, d'aquelles quadrades, grosses, de bolets. Quants quilos n'hi devia haver? Que en faríem amb tants? Els regalaríem, en fariem conserva?...
En aquestes especulacions estàvem quant per allí van passar uns xirucaires:
   
    -   Què? Collint bolets?...
    -   Si. I forces!
     -  Valguem Deu! Ja els poden llançar! No són pas rovellons, ca! Això son                ulls de cabra”. No són per menjar.   
    -   Segur? Si són iguals...       
    -   Per dalt s'assemblen molt, però mirin per la part de sota. Ho veuen?...

Nosaltres no veiem res de res. La tieta es malfiava: Aquests volen que els llencem i després tornen i se'ls emporten ells... - pensava

Els vam donar les gràcies. Però ens vam endur els “rovellons” El senyor Narcís, el nostre veí, que era un expert en micologia ens diria la veritat.

La veritat, ja us ho podeu imaginar, era que els bolets eren ulls de cabra, que no maten a ningú però que ni són bons per menjar i poden donar més d'un mal de ventre. Tot plegat la collita, tan abundosa, a les escombraries! De la magnífica cistella plena tan sols vam salvar uns pocs bolets de noms que no recordo,que cabien en un platet.

  -  Em fa tanta ràbia que fins i tot aquests llençaria. -deia la tieta enfurismada.
  -  Deixa, deixa... res de llençar!

La mare els va agafar i en va fer una truita. No vam atipar-nos de bolets, però els vam tastar. Positiu, el meu pare anava dient:

  - Ben bons que són! M'agraden més que els   
    rovellons. 

Diuen que qui no es conforma és per que no vol... 
                                
                                        Glòria

                         Aquest són els bolets de cabra> 
                                             S'assemblen, oi?


Publicat del 29.09.11

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...