dijous, 24 de desembre del 2020

"EL MEU PESSEBRE"

S'acosta Nadal un Nadal atípic, pendents de rebrots i bombolles, no seran les festes que desitgem, però procurem que l'esperit de Nadal, estigui present entre tots nosaltres i duri tot l'any.

 



Un pessebre empolsinat de farina
-neu obstinada-
figuretes de guix escampades
i a un costat un pastor mutilat
que vigila les cabres.

Un riu de plata, restes
d'un embolcall de xocolata,
que ara llu brillant sota d'uns ànecs,
un precari pontet, un molí,
unes cases i l'estel rutilat
sobre l'estable;
i al pessebre un nadó rialler
mig nuet entre les palles,
amb els bracets estesos
i les manetes balbes.

Amb els meus ulls d'infant
quan jo el guaitava
aquell nen somrient
era un miracle.
Ara que ja sóc gran
tinc l'esperança
que el Jesús de Betlem
em somrigui encara...

                          glòria

 

 BON NADAL


diumenge, 1 de novembre del 2020

Grans poetes entre nosaltres: "ELS MORTS" de Joan Margarit

Un poema colpidor, en un dia adient, d'un gran poeta, admirat i reconegut, que sempre té la mort com un leitmotiv a la seva obra.  


 


 

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

                               Joan Margarit

 

dilluns, 20 de juliol del 2020

TURISME?





Aquest matí he visitat al gestor. Està molt ben instal·lat en un despatx d'una finca regia a la Rambla Catalunya, prop de la Diagonal. Feia bon dia i tot baixant badava mirant aparadors i he pogut constatar que tots estan pensats pel turisme: botiga de roba, cafeteria, sabateria, restaurant, complements de moda, perfumeria, hotel, una altra botiga de roba... i així s'anava repetint tot el passeig fins a arribar a la Gran Via. Les  gran majoria d'establiments formen part de grans cadenes, que per tot arreu les trobes igual, calcades.

Cap ferreteria, cap merceria, tampoc drogueries ni papereries, cap botiga que faci "barri", vaja, resta, això si, la mínima expressió de l'antic Colmado Quilez, el de tota la vida. Han desaparegut els cinemes, queden els Bancs, una llibreria i un parell de pastisseries amb "solera", la Mauri i el Forn de Sant Jaume que ara té una terrassa d'on fa anys em van pispar el moneder. L'únic establiment centenari que reconec és el Bolivar, que prop de Consell de Cent llueix els seus esplèndids aparadors i, pel que sembla d'una excel·lent salut, l'últim bastió de tants establiments emblemàtics desapareguts.

Em pregunto: ens queixem del turisme, massiu, excessiu, invasiu, agressiu que converteix el Passeig de Gràcia en una mena de Port Aventura amb corrues de gent frisosa per contemplar l'obra de Gaudi i ara, aquest any que van mal dades, tothom es posa les mans al cap. En què quedem? A veure si ens aclarim. Quan es posen tots els ous en un mateix cistell és molt possible que quan caigui a terra es trenquin tots. Es viu del turisme. Tot està enfocat per complaure a uns visitants que vénen a passar un parell de dies. Abans érem una ciutat amb molta tradició industrial, ara poca indústria queda.

Per altra banda tants anys de bonança, tants anys de vaques grasses, tants i tants turistes entrant i sortint, no han deixat una mica de "coixí" per afrontar una temporada dolenta sense que tot se'n vagi a norris? Ningú a previst un "imprevist"? La veritat, no ho entenc. Demanaran ajuts després de tants anys de repartir-se beneficis? 

I això estava rumiant al costat del "Bou pensador", l'estàtua de Granyer, mentre a cua d'ull veia el monument de Joan Guell al xamfrà de la Gran Via i pensava que si un dia els hi dóna per treure a tots els "negreros" del seu pedestal pocs monuments quedaran d'aquella època a Barcelona.

Tot passejant pensava. I vosaltres que en penseu?

                                                     


P.S. Acabo de corregir aquest escrit i ja planeja sobre nosaltres l'ombra de nous confinaments. Les previsions optimistes sobre la calor i el Covid sembla que no s'han acomplert. Tot plegat és inquietant...

diumenge, 3 de maig del 2020

MATERNAL

Avui es celebra el Dia de la Mare, tot i que em sembla una festa molt comercial - tipus dia dels Enamorats- m'anirà molt bé apriofitar-ho per compartir aquest poema que vaig dedicar a una mare jove.





T'ofereixo el meu pit
com coixí tendríssim  
on la teva galta 
trovarà repós.

Seran els meus braços
un bressol a mida
on acaronan-te 
gronxeré el teu són. 

Els meus ulls 
com dos sentinelles
sempre vigilan-te-
-de dia els teus somnis 
de nit el teu son-
perquè res no et torbi
ni et causi dolor. 

I serà per sempre,
de nit i de dia,
que per gran que et facis
o per lluny que estiguis
l'amor d'una mare
sempre es viu al cor.

                                                                     Glòria

dimecres, 22 d’abril del 2020

SANT JORDI 2020



Un poema per aquest Sant Jordi diferent, atipic que ens ha tocat viure. 






Diuen que aquest any no arribarà Sant Jordi,
que no hi haurà parades de llibres, ni parades de flors,
ni parelles passejant, lluint la rosa,
ni gent pels carrers, ni alegria, ni rialles ni cançons...
Però Sant Jordi vindrà, vindrà com sempre,
enguany no arribarà amb cavall i llança
però vindrà – com sempre- per portar amor.
Arriba avui amb una bata blanca
que per vèncer el drac el que necessita
és un respirador. I mascareta i guants
i aigua i sabó. I moltes mans,
amb guants, mans amoroses,
que guareixin i eixuguin tant dolor.
El drac ja no s'amaga en una cova,
que surt al carrer per devastar-ho tot.
Ja no captiva a llanguides pincesses
que prefereix els avis que troba més a prop.
Sant Jordi posa a prova la nostra resistència
la caritat, l'amor, la compassió.
Aquesta és una prova dura, llarga, amarga,
que ens porta moltes llàgrimes i dolor,
però ens esperona l'afany de superar-la
I que un cop superada ens en sortim més forts!

 

                                  FELIÇ DIADA DE SANT JORDI, MALGRAT TOT!!!

dilluns, 3 de febrer del 2020

POESIA I MÚSICA





Ens agradaria que vinguesiu, ho passarem bé!

                                                      :-)
             

dilluns, 20 de gener del 2020

BEGUDES 0'0 HIGIENE






Actualment tothom cuida molt més d'alimentació que anys enrere, estem més informats de les coses que ens convenen i les que ens perjudiquen, parlem del colesterol, de la diabetis, d'intoleràncies i celiaquia, coses que abans ni sabíem que existien. Tot això està molt bé, ens fa conscients de com ens hem d'alimentar.

També se'ns avisa del perill que hi ha en menjar els ous crus, privant-me de l'exquisida maionesa que feia amb el minipimer, per por de la salmonel·la o congelem el peix que comprem fresc temen els fastigosos anisakis i tot va amb dades de consum o caducitat per evitar possibles intoxicacions.

Els productes ens arriben envasats amb plàstic, cartó i "cel·lofana" - a vegades amb les tres coses a l'hora- esterilitzat, homogeneïtzat ja que la indústria alimentària vetlla per la nostra salut. Em sembla bé.

Però el que no entenc, encara que pel que veig, a tothom li sembla normal, és que les llaunes de begudes vinguin "a pel" sense cap protecció ni tapa que impedeixi que aquests recipients, elaborats, no ho dubto, en les millors condicions d'higiene, però que passen per magatzems o rebotigues en alguns dels que, de bon segur, aquestes condicions deixen molt que desitjar. Allí s'hi acumula pols i s'hi passegen animalons que són habituals en els racons d'aquests llocs. I no diguem les que ofereixen els venedors ambulants... I en estirar de l'anella, sense que es pugui evitar, la llengüeta se submergeix dins el líquid. I molts ho beuen directament, a morro!

A mi em fa fàstic, tot i que no sóc gens primmirada, si no els hi puc passar un raig d'aigua, les eixugo amb el tovanollet de paper, tot i que sé que això no serveix més que per escampar la pols i marejar els possibles bacteris o microbis.

No sé fins a quin punt pot ser nociu, i encara que diuen que allò de la leptospirosi és una llegenda urbana, a mi em sembla bastant fastigós i no entenc com en altres coses mirin tan prim, tant que a vegades cauen en el ridícul i que en això facin els ulls grossos, perquè de solucions n'hi ha, l'aigua de Vichy ja l'ha trobada. Però les begudes de més venda i consum: cerveses, coles, begudes energètiques van "a pel"... però qui li diu a una vaca sagrada, la Coca Cola, per exemple, que s'ha de posar barret.


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...