DIMARTS UNA MICA DE MÚSICA i UN POEMA: Cancó a Mahalta

Màrius Torres sempre somniant amb els seu amor impossible...Mahalta

Entendridora la melodia i la veu de Lluis Llach

"SILENCIO"

Avui és Sagrario Hernández qui ofereix els seus poemes. Una veu plena de força i de bellesa.

Te necesito. Necesito tu intangible cuerpo.
Abandonarme a ti por un tiempo
sentir tu abrazo envolviendo mis horas
          ... exudar -entre ellos-
pensamientos tristes y avinagrados. Transmutarlos
en figuras indóciles que huyan de las sombras.
No detesto la algarabía de mis pájaros
-tan vivos todavía a mí alrededor-
mas tanta elocuencia aturde mis sentidos
y no alcanzo a saberme
más allá del tumulto que me arrastra.
Te necesito. Necesito tu alquimia
grafiarte en la palabra
respirar en tu música
Habitar -por un tiempo- tu misteriosa cueva
donde las criaturas
no puedan atraparme con sus voces
asesinas de niños voladores.
Sé que no andas lejos. Que siempre merodeas mis instintos
pero es esta ceguera. Este muro
que se alza delante de mi casa incógnita
lo que impide saberte tan cercano.

                      Sagrario Hernández

Bienvenida, Sag. Y gracias

Grans Poetes entre nosaltres: "FOC A LES MANS" Montserrat Abelló

Com sempre, ella troba la paraula justa, la metàfora escaient en els seus colpidors poemes.

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se'ns fa estrany
enmig d'aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L'eix clavat endins
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d'origen.

Així caminem per l'esfera
de l'inconscient vivíssim
(i els anys se'ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

Montserrat Abelló
“Foc a les mans”

RENT a Sant Andreu de la Barca!!!

Feu un petit tast. Veureu que BO!!!

Oi que ho fan molt bé?
No us ho perdeu!

Dos últims dies: 24 i 25 de febrer

al Teatre Núria Espert del 11 al 25 de febrer

"TAN SENZILL"

Hi ha vegades que ens compliquem la vida, buscant segones intencions, segones lectures... Tot seria més fàcil si  poguéssim confiar en la bondat, en la sinceritat dels sentiments aliens.

Si fos tot tan senzill

com el dir “T'estimo”

quan el cor t'ho dicta,

oferir un somrís

o donar la mà

a qui està sofrint.

Si no fossin els ulls

que ens espien,

les mans que assenyalen,

la boca que acusa

uns botxins cruels,

uns jutges mesquins

seria més fàcil

suportar la vida,

fora tan senzill...

Trobaríem roses

entre les espines.

Veuríem l'amor

dins dels cors més roïns.

               Glòria

"ELS TEUS SILENCIS"

Altra vegada Maria dels Àngels ens fa arribar els seus poemes, inspirats i sensibles.

Els teus silencis s'has fos dintre dels meus.

Encongida amb la plenitud dels estels,

esperant la nit que espera el dia i el dia que espera la nit.

Aquest estel que cau dintre meu

és la llum d'una nit enlluernadora,

càlida nit, com l'aire que apaga els estels,
com l'ombra que apaga extensions de planures
que s'esberlen pel pas del temps
i neixen esboços de silencis,
ombre que brillen amb llum d'estels.

                            M. Àngels Carreras Tornés

RELATS CONJUNTS: Composition X

-A veure, Maria del Pilar, no sé si et puc aprovar... Durant tot el curs has estat una alumna aplicada, no has faltat cap dia, sempre escoltaves quan donava les explicacions, prenent nota de tot el que jo deia, fins i tot em desconcertaves de tan atenta, semblava que estiguessis en uns curs de física quàntica, en lloc d'una classe d'Artesania en Patchwork...

I doncs, em pots dir que significa aquest treball que em portes? No ho entenc... Que no va quedar ben clar que per fi de curs s' havia de presentar un coixí amb un gall i una gallina picotejant blat de moro?

DIMARTS UNA MICA DE MÚSICA i UN POEMA: Dòna'm la mà

Avui un poema d'amor, és clar, d'un mestre: Salvat-Papasseit.

 Vicent Monera té molts poemes musicats. 

"EL ALMA HERIDA"

El cor es dol de tanta guerra, de tanta injustícia... 

El poeta ho explica molt bé.

  
Silencio viento de Oriente

que tengo el alma dormida

la tengo tan mal herida

que temo que se despierte;

silencio viento de muerte

no más ecos de agonía,

que tengo el alma dormida,

silencio, no se despierte.

Esas armas que convierten

la tierra en sangre y fuego,

silencio, por Dios os ruego

que enmudezcais para siempre,

que mi alma se resiente,

que se abren más sus heridas,

silencio, que está dormida,

silencio, no se despierte.

Ese concierto de llanto

de esas madres africanas,

y ese doblar de campanas

que las está acompañando,

por Dios silencio, hasta cuándo

va durar esta agonía,

que tengo el alma dormida,

silencio, que está llorando.

Y tú, corazón rebelde,

no golpees con tanta fuerza

que tu impotencia refuerza

la congoja de mi alma,

silencio, por Dios, ten calma,

modera tus sentimientos,

que tus latidos has vuelto

a despertar a mi alma.

               Nicanor López

DIMARTS UNA MICA DE MÚSICA i UN POEMA: La Balanguera

"La Balanguera" amb lletra del poeta mallorquí Joan Alcover i música d'Amadeu Vives és l'himne oficial de Mallorca.

És Maria del Mar Bonet la que la canta al Palau de la Música, 

i la canta molt bé.

*"PARÉNTESIS"

"Parèntesi" en la versió en castellà.  És preciós també.                    

                                                  

      Si callas por dentro

y enmudeces por fuera

escucharás el poema

que encierra el paréntesis

Si cierras los párpados

y abres el nenúfar de tus dedos

te arropará el algodón

que encierra el paréntesis

Si dejas que mi alma

se acerque a tu pelo

lo mojará la claridad

que encierra el paréntesis

Si dejas que este ángel

se asiente en mi pecho

nacerá un manantial

y desbordará el paréntesis

               Eva Moreno i Bosch 

Poetes entre nosaltres: Jordi Roig

El poeta evoca la seva infantesa a La Palma, i recorda com les dones anaven a fer "bugada" al safareig del poble.

SAFAREIG GRAN

Les dones del meu poble fan bugada

fora de casa, al vell safareig gran

que hi ha a prop de la font de Santa Rita.

Estoven pantalons i draps de cuina.

Ensabonen mentides i jerseis,

secrets i samarretes i també

els llençols amb les taques del dissabte.

Freguen les mitges i els mitjons

i esbandeixen morals i passes brutes.

Després a casa, amb agulles d'estendre,

penjaran el pes xop de l'amargura

i a cada plec de resignació

hi tornar a lluir l'aspror de sempre.

                 Jordi Roig

           “El melic de les teranyines”