Ruc!
Si a alguna persona del nostre país li diuen
ruc, burro o ase no tindria per què sentir-se ofès ans al contrari s'ho pot
prendre com un afalac, ja que és un animal treballador, fort i valent. I és un
símbol, ja que per la seva
resistència als treballs durs, així com el fort caràcter l'han convertit en la
representació de la singularitat, la identitat i el caràcter de tots els
catalans.
I de "tonto" no en té ni un
pèl!
Al burro autòcton, científicament Equus asinus, és un animal preciós, de pelatge negre
amb el morro i la panxa blanca, a l'hivern es cobreix d'una capa marró que li
fa d'abric i que perd amb el bon temps. Té els ulls vius i les orelles
eixerides. Se l'anomena guarà i és considerat el millor del món d'entre totes
les races i varietats de la seva espècie per la seva força, resistència i
intel·ligència. Si, si, és molt intel·ligent malgrat que els que no hi entenen
diguin el contrari. És el més corpulent de tots i molt resistent al fred i a
les malalties i un semental molt preuat, quan fecunda una egua neix una mula de
la millor qualitat. Apa, perquè li diguin "tonto"!
Durant molts anys aquest animal tenaç i treballador va ser el company
inseparable de la pagesia doncs era
l'instrument de càrrega per excel·lència, quan diem, amb raó, allò que "el
català de les pedres en fa pa" ho aconseguia, sens dubte, per l'ajuda
d'aquest animal imprescindible. Quan va arribar la motorització i la seva
utilitat va desaparèixer es va anar reduint el nombre d'ases, fins arribar al perill d'extinció. Joan
Gassó i Salvans conscient de la situació va emprendre una croada per recuperar
la raça. Amb molt d'esforç va reunir a una finca del Berguedà 32 someres...i cap mascle. La situació seguia sent crítica, però per sort a una
caserna de l'Hospitalet tenien un guarà jove a qui anomenaven "Campanero". I que repiquin les campanes!
L'animaló entre tanta femella va fer molta feina i uns mesos després seguia la
nissaga d'aquesta raça gairebé extingida.
I no és perquè sigui nostre que li trobem tantes qualitats, aquesta bestiola
peluda i pencaire l'aprecien enllà de les fronteres. El president George
Washington va importar exemplars del nostre ruc per enfortir la genètica dels
seus cavalls, així es va crear la raça Kentuky Catalan Donkey .
Quan a partir del 1776 els nord-americans ja independitzats i amb nació pròpia
van decidir endinsar-se en l'ampli territori que s'obria més enllà de la
frontera de les tretze colònies inicials, la travessa que van iniciar per
explorar i colonitzar va deure bona part del seu èxit a la resistència de les
cries nascudes del ruc català que, de fàcil manteniment, podia estar tres dies
de travessa sense beure res i portar càrregues de fins a cent quilos. Mules
valentes que s'utilitzaven per a la càrrega i pels treballs de camp en les
granges que s'establien a les terres que usurpaven als indis. Però d'això les
mules no en tenien cap culpa.
Van fer tan bona feina que l'any 1916 el ruc català va ser declarat a Amèrica
del Nord l'animal més preuat per la seva noblesa, fortalesa i corpulència.
I per reblar que els burros no són burros, de sempre els camins de muntanya es
feien seguin les seves passes,
ja que sempre trien el pendent més sua, la drecera més fàcil.
Tenen fama de tossuts i tot i ser mansois donen bones coces i
alguna mossegada. Normalment, quan reaccionen així
és perquè el maltractament de l'home l'obliga a
defensar-se, perquè ells a garrotades no volen creure. I com que són
molt dòcils i amigables si se'ls tracta bé, avui en dia que ja no
tenen utilitat al camp, es fan servir per esbarjo de les criatures,
no són tan nerviosos com els cavalls es deixen amanyagar i passegen
els infants sense perill. També s'utilitzen en les teràpies de
l'autisme i síndromes com el d'Asperger, de Ritt o
Down amb molt d'èxit, cuidar a un ruquet motiva a aquestes criatures molt més que
altres estímuls.
Per altra banda un ramat d'ases mantenen el sotabosc net
evitant possibles incendis forestals.
Per acabar com diu Glòria Fuertes , "el burro no sabe de letra, pero le cantan los poetas". Tots
ens vam entendrir llegint "Platero y yo" de J. R.
Jiménez, i entre altres poetes, el nostre estimat Pere Quart li dedica un
poema al "Bestiari" reconeixen les seves virtuts.
