QÜESTIÓ de PRINCIPIS

Ho complirà...

(i a demés acceptar una jubilació milionària)


                                                                                                                       : -(

" LES CRISPETES "

La Mireia, la meva neta, ha guanyat un premi als jocs florals de l'escola. Em fa il·lusió compartir amb vosaltres el poema, que em sembla molt graciós.

Les crispetes salten al microones d'una en una.
Has d'estar preparat
per que el ball de les crispetes
ja ha començat!
Se sent com cruixen dins el microones
ja et venen ganes de menjar?...
Sigues pacient i esperat,
d'aquí un moment
a la boca les tindràs.
Les meves dents les trenquen i tremolen
com si hagués una explosió
però no te les mengis massa ràpid; 
difruta-les amb diversió!

                   Mireia Saura

" AD FINEM "

Un poema recentment guardonat de l'Eva . És molt bonic, però força llarg. Aquesta és la primera part.

I

Si voles amb mi

hauràs de vestir el teu vol

de plomes negres i blanques

i elevar-te amb certesa

i coronar tots els cims

Horitzons recent nascuts cada dia

naixements festejats

amb himnes d'alegria

Si voles de la meva mà

no temis endinsar-te

en un llenç replet de llibertats

on cada hora de vol és un assaig

de noves formes d'estimar-se

No junts, units

dibuixats per un sol traç

agombolats per una sola aurèola

I que ascendir sigui caure

                                  c               e                  a                t

                                     a        r       c         l        m       n  

                                            u               e                 u

Cel amunt

mentre el món comença a aturar-se

sota un cel ferit pels colors de l'hora baixa

Que al sortir d'un núvol

respiris en el meu esguard nou aire

per seguir encara

cent núvols endins

                           Eva Moreno Bosch 
*

SENSIBILITAT LINGÜÍSTICA

Retol anunciant l'horari de visites al Museu de les Bruixes a Zagarramurdi (Nafarroa)

" LLIBRE " de Joana Raspall

Altre cop Joana Raspall amb nosaltres. La poeta, que enguany compleix 100 anys, ens parla d'un bon amic: el llibre. Que no ens falti mai aquest bon company!

Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre;
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre;
sent el tacte dels teus dits
i creu que l'acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que, llegint, l'estimes.

Tot allò que te donarà,
que no ocupa lloc, ni pesa,
t'abrigarà contra el fred
d'ignorància i de tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

                                                Joana Raspall

GRÀCIES. gràcies. GRÀCIES !!!

Tenia preparat un poema del llibre, molt bonic, però serà per demà. 
Avui vull donar-vos les gracies per totes les mostres d'afecte que he rebut per part vostre amb motiu del meu aniversari. 

Gracies! Gracies!! MOLTES GRACIES!!! 

Avui vull compartir aquest vídeo, que m'han fet les filles; aquí veureu l'evolució d'una monada nena a una avia ufanosa.
El poema me'l ha dedicat la meva filla Eva.



I si teniu uns minutets més per entretenir-vos aquí podreu conèixer els meus nets i els poemes que els hi vaig dedicar:

Gràcies CARME
         Gràcies ELVIRA
                Gràcies ENRIC
                        Gràcies GEMMA
                              Gràcies MONTSE 
                                    Gràcies M. ROSER
                                           Gràcies SÍLVIA...

...i a TOTS els que m'heu desitjat FELICITATS MOLTES GRÀCIES!!!  

 

 

"SANT JORDI" de Joana Raspall

 Segona mirada al poema publicat el 23.04.2012-  Demà parlarem del llibre.
Joana Raspall, una gran poeta, lúcida i entranyable, ens ofereix un poema en el que Sant Jordi, valent i ardit, després de matar el drac, dubte de haver acabat la feina. Te raò, encara en queda...
A l'Escola Sant Joan de Berga l'han musicat. Escolteu que bé que ho canten!

 

Pel caminet de vora el riu,
tresca que tresca,
va galopant un cavaller.
                          Sant Jordi va,
                                  Sant Jordi ve!
Ha senti dir que hi ha un país
plora que plora
perquè d'un drac és presoner.
                          Sant Jordi va,
                                  Sant Jordi ve!
La seva espasa al raig del sol
brilla que brilla.
-Cercaré el drac i el venceré!
                           Sant Jordi va,
                                   Sant Jordi ve!
I tot tornant, quan l'ha vençut,
dubta que dubta:
-Potser aquest drac no és el darrer...
                           Sant Jordi va,
                                    Sant Jordi ve! 
  

                                                Joana Raspall

RELATS CONJUNTS: L'art de la pintura

 

Quan el senyor em va demanar que li fes de model pel retrat vaig estar la mar de contenta... Ara veig que no tenia gaires motius per estar-ho. Porto quatre hores amb aquest andròmina al cap, aguantant un llibre que pesa d'allò més, i a l'altra mà aquesta trompa i ja se m'està adormint el braç!

D'ençà que faig de model, la senyora em sembla que em té mania i les altres minyones tampoc em poden tragar, em fan de costat i em guarden les feines més pesades per quan el senyor no em necessita. I en aquesta casa amb tanta mainada n'hi ha molta de feina!

Avui ha vingut el coronel a veure com anava el quadre que havia encarregat i sembla que li ha agradat molt, ha dit que amb una model tan bonica com jo tenia que quedar preciós per força i que quan l'acabés n'hi encarregaria un altre. El senyor ha estat content. Parlaven de la pròxima pintura, que podria ser una noia i un soldat festejant o potser de l'alegria de la fe, que ves a saber que vol dir això.

A mi, la veritat, preferiria que em pintessin festejant amb un soldat. I a poder ser asseguda. I sense andròmines al cap. I sense trompeta...

                                                                        Té, ara m'ha caigut el llibre!

                  
    EPILEG:
                                                                         

 

 
< Finalment va pintar-la amb el soldat. I es van enamorar  i  casar. No va fer més de minyona ni de model. Ja tenia prou feina.


Per poder pintar "AL·LEGORIA DE LA FE" el mestre va fer servir una altra minyona. >




La nostra participació als Relats Conjunts.

" NO VOY A ESCRIBIR LO TRISTE "

Altra vegada la contundent poesia de Sagrario Hernández, que no vol escriure coses tristes...

Pasajera del tiempo
mitad para la tierra
mitad para el cielo.
 

 No
no voy a escribir lo triste.

Se desvanecen
son humo
y esta criatura que no sabe
y esta criatura
que ya está aprendiendo.

La tinta habla
pero es el corazón el que dice
(cuando hay corazón)
y el que desdice.

Se pierde entre la bruma.
-la tristeza es la bruma-
pero sabe que el sol
la aguarda al otro lado...

No voy a escribir lo triste.

Lo triste se escribe solo
como se escribe la noche
en el mapa de las sombras
como se escribe pájaro
en el rostro de un niño.

              S. Hernández

A QUI LI AGRADIN LES INFUSIONS

 aquí teniu una manera original de preparar-les:

Original si que ho és...
                              però oi que fa una mica d'angunieta?

                                                                              O NO?

*"LA SONRISA"

Una bona companya, María Abad,  ens fa arribar aquesta  poesia amb un missatge possitiu i optimista. Que ja ens convé.

El reportero en la calle

va buscando la noticia,

yo, al igual que el reportero,

pero buscando sonrisas.

Esas que todos llevamos

y tanto nos cuesta dar;

vamos deprisa absortos,

concentrados en problemas.

Y si te hacen tropezar

el mal humor nos agrede;

pués si te piden perdón

devuélvele una sonrisa

que es gratis y tiene un don.

El valor de una sonrisa

no tiene precio y gratifica.

Y si tú la quieres dar, ¡pruébalo!,

te sentiras liberada,

porque una sonrisa te hace olvidar.

Una sonrisa devuelve la paz.

Una sonrisa es ilusión.

Una sonrisa crea amistad

y aporta vibraciones optimistas,

sobretodo a los mayores

que tanto las necesitan.

Y si aprendes la lección

verás que seguidamente

te vas a encontrar mejor

devolviendo la sonrisa

a cambio de tropezón.

     Maria Abad

Gràcies, Maruja!

02.06.11

" T U "

De l'amor i el desig...

Tot el teu cos té salabror de mar

com una illa coneguda i ignota.

Ressegueixo amb dits humits

tots els perfils, tots els contorns:

la cala acollidora, l'altiu penya-segat,

els recondits camins, tebis racons...

i tot d'un plegat el cap i el cor em roden!

 Sento que tu ets la meva pàtria i el meu mon:

No veig per altres ulls, més que pels teus.

No sento cap meu veu, més que la teva.

No dic cap mot més que el teu nom,

doncs res més m'interessa.

I vull buscar aixopluc en el càlid redós

entre el teu cor i la cuirassa dels teus braços,

 que m'estrenyin ben fort, fins a perdre l'alè.
 

I amb la llengua, lentament, paladejar la sal

que emblanquina el teu cos, fins sadollar

el meu desig que creix. Plaer sens treva. 

                     Glòria

06.03.11

LA REALITAT SEMPRE SUPERA A LA FICCIÓ.

o NO?

AQUEST NOMÉS LI FALTA EL PURO:

I AQUEST LI SOBREN LES ULLERES:

                  per ser idèntics!

"ESTELS"

La Maria dels Àngels ens fa arribar un poema  en el que ens explica el molt que la reconforten i acompanyen els estels.

Estic sota aquest cel

tan estrellat.

Quan miro el cel tan fosc

veig els estels,

ells em fan sortir l'amor

que porto a dintre meu.

Em fan sentir acotxada

amb la seva llum.

Alço els ulls i els veig

i em diuen:

no estàs sola.

          M.A.Carreras

03.07.12

"PERLES" ESTUDIANTILS

Ai, les "mates" em maten...


El desesperat:

L'espavilat:

L'imaginatiu:

La nota ja us la podeu imaginar....

                                                                                                                    :-(

"LES FLORS"

  Aquest és un poema que va escriure la meva neta Ada. Com que el trobo molt bonic i adequat el comparteixo amb vosaltres. Espero que us agradi. A mi em cau la  bava...

Les flors a la primavera

son una meravella!

N'hi ha de tants colors:

grogues , roses o vermelles.

I fan un perfum molt bo.

M'encanta la seva olor!

                     Ada Casals i Bosch

 12.05.11

" EL COLOR DEL DIA "

Una bonica lira que ha escrit l'Eva.

Seis del amanecer

la luna inicia su deshielo al alba.

Me siento agua crecer,

la noche no me salva,

naceré del color del día. Malva.

               Eva Moreno

LA LLEI DE LA SENYORA MURPHY

La Cantireta ens fa arribar la versió femenina de "Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament, segur".

-

-"Si les sabates són còmodes, estan passades de moda".

-"El perfum que feia olor a París en la teva amiga, quan te'l poses tu fa olor d'insecticida"

-"Gairebé cap gran passió és més forta que una cremallera que no puja ni baixa"
                                              :-(

                            Quina raó que té, la punyetera 
                                           senyora Murphy!...

"S'AMAGA EL SOL..." de J.M. Tibau

 Tot i que el sol s'amaga queda llum i caliu entre els que s'estimen.

S'amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, al meu recer
busca l'ample tacte dels anys.

El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companya encara,
tot i l'escalfor que s'allunya,
tot i la llum que s'escapa.

                          Jesús M. Tibau

" LA TELA DE PENÉLOPE " de A. Monterroso

Avui va de Mitologia!  Sempre m'ha cridat l'atenció el personatge de Penèlope en les històries de Homer. Veiem que en pensa l'escriptor hispanoamericà.

                                                     ...o "Quién engaña a quién"

Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.
Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo.
De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

FIN