dijous, 31 de maig del 2012

Poetes entre nosaltres: OLGA XIRINACS

Avui,  una poeta reconeguda - i activa blocaire - amb un tast del seu llibre "Llavis que dansen", un títol suggerent, i un poema molt adequat per aquesta data.


MEDITACIÓ PEL PAS DE MAIG A JUNY

                  Oh , quantes vegades quines belles coses m'ha dit Galatea!   
                                          Vents, porteu-ne un bri a les orelles dels deus!
                                                                                       Virgili - Bucòlica III

                                                                                                                 
Entrem al juny, em dius, i no t'escolto,
perquè amb les mans sobre el paper, dolgudes,
penso en aquells estius adolescents
i en aquest juny que, tot venint, m'aparta
dels camps d'un blat que fou segat per sempre;
dels vells camins entre les vinyes,
del silenci del vespre als turons,
quan cel i terra érem tot u.

No hi ha arcàngels benèvols; les imatges
fugen d'un cel distant
i ara la meva terra ja és un altra.
Si et miro, aquest silenci dels teus ulls
em torna el plor de les acàcies,
l'aigua de la tempesta i els coixins de seda,
el llamp arborescent, la música nocturna,
els quaderns amagats, i l'elegia
pels nostres cossos breus, abandonats
en qualsevol paisatge incandescent.

Arriba juny i trobarem que és bell
perquè ets la meva terra i el meu blat
i el desfici nocturn, i el vi i la mel.
Queda, al fons del retrat, la perspectiva
d'un altre juny aeri, sense pes,
ombra d'una paradís evanescent.

                              Olga Xirinacs
                        " Llavis que dansen "




dimarts, 29 de maig del 2012

*"FRAGMENTO"

De nou la poesia de Sagrario, sempre incisiva i punyent, que vol que tothom obri els ulls.



                               I
Busca tus oídos y tus ojos. Póntelos
y escucha y ve por ti mismo.
Ya antes de nacer
tus ojos y tus oídos han sido ocultados
 para la natural información de la vida. "Ellos"
hace muchos siglos
se erigieron en guardianes del mundo
y desde entonces
se auto complacen así mismos en cada decisión...
                  II 
No hay puentes. No entiendo
de puentes distancias o mensajeros.
Directamente. Acudiendo a ti
sin intermediarios
sin limitaciones
... sin miedo.

¿
Acaso alguna vez mis ojos
han dudado de tus ojos?

                               Sagrario Hernández


dilluns, 28 de maig del 2012

"QUAN JO ERA PETIT"

Aquest és un poema escrit per  Paco Pascual, un bon company de les tertúlies poètiques. És una poesia molt tendre, que evoca una època que va ser també la meva i la de molts, un temps de racionaments i restriccions no tan llunyà com sembla...



Quan jo era petit
el cel era gris
el sol s'enfosquia
i la lluna fugia
per no veure res.

Quan jo era petit
i es feis de nit
el cel s'omplia
d'infinitat d'estels
per treure neguit

Quan jo era petit
quin fred que feia
Penellons als dits
i per fer-se gran
pa amb sucre i vi.

Quan jo era petit
llet en pols
portada d'Argentina
farinetes a la panxa
i tothom a dormir

Quan jo era petit
càntirs i porrons
carros i tramvies
Els homes a la feina
Les dones a la cuina

Quan jo era petit
i feia bon temps
anàvem als tres pins
a saltar a la corda
I la bota prenyada de vi

Quan jo era petit
i arribava el Nadal
pollastre, cava i torrons
La panxa ben plena
Quina gran il·lusió

Quan jo era petit
la nostra llengua
amagada en un calaix
pobra d'ella que sortís
dons la volien matar

Quan jo era petit
res de res de català
Com a molt la llengua de París
La resta tot en castellà
per força l'havíem d'estudiar

Ara que sóc gran
hem anat avançant
Ens van voler ofegar
Hem de portar barretina
que és la nostra identitat

Quan jo era petit
Quantes coses em queden
dintre del tinter
per poder contar

               Paco Pascual 





dissabte, 26 de maig del 2012

"NOMÉS EL SOL SERÀ CERT" Nou guardò per l'Eva

A la 14a edició del concurs de Narrativa i Poesia GAT literari, de Torelló la nostra Eva Moreno va aconseguir el Premi de Poesia. Enhorabona!

A continuació un fragment del poema premiat.


NOMÉS EL SOL SERÀ CERT

II
                                         És quan la llum s'esblaima
que la foscor porta malhora
Només el sol és certer
per ser l'alba d'uns
i el crepuscle d'altres
potser


Avui és cèl·lula, embrió
la mica de riu fresc
que et corre entre les mans
- així l'instant present-
I en aquest demà
fet de supòsits
teixit d'il·lusions
només el sol serà certer
per ser la primera llum d'uns
i la darrera d'altres
potser


                          E. Moreno i Bosch 




dijous, 24 de maig del 2012

Grans Poetes entre nosaltres: "DESENES DE MIRATGES" de Montserrat Abelló

 Montserrat Abelló, una gran poetessa,  una veu femenina i rebel,  amb la seva poesia acurada i compromesa. 



Desenes de miratges,
cercles i més cercles,
aigua que gira vertiginosa,
sempre engolida.

Al mig, la força
d'una mirada que juga
amb la dolçor de la pell
i busca l'arrel
fonda de l'aigua.

El que tinc és
un llapis a la mà
un paper estès davant meu,
i el desig d'escriure
noms plens de tendresa.

El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l'oblit.

Jo no ho voldria
i busco
el roig de la sang
pell endins. 

     Montserrat Abelló
     "L'arrel de l'aigua"
 

dimarts, 22 de maig del 2012

ON, SI TU NO VENS de Jesús M. Tibau

Altra vegada Jesús Tibau i els seus poemes de " A LA BARANA DELS TEUS DITS", un llibre ple de deliciosa poesia.



On, si tu no vens
dormirà sua la mà?
On t'explicaré el camí que m'envolta?
On, sense les teves claus
al pany de la porta?


Pedrís de la vida
al teu sol m'escalfo,
sense senyals de fatiga
m'assec
a escoltar el cant de de les hores. 

                   J. Tibau

dijous, 17 de maig del 2012

RELATS CONJUNTS: Forgotten sunglasses

 
 
Va estendre la tovallola al lloc habitual i les va veure. Eren unes ulleres de sol abandonades. Un impuls incontrolable va fer que se les posés d'immediat. Sorpresa, va contemplar el paisatge que feia anys veia, que podia dibuixar a ulls clucs i que ara semblava diferent. Uns relleus, uns colors, un horitzó que sent els mateixos no eren els de sempre. Es va quedar molta estona mirant-ho tot com si ho veies per primera vegada...

Després va mirar a en Joan. Era un home molt atractiu, encisador...però al observar-li els ulls a traves de les ulleres hi descobrí un remolí d'imatges . Va veure que en el seu pensament hi havia una dona que no era ella. Que si buscava excuses per no acompanyar-la a les vacances era perquè en aquelles dates tenia ja previst haver tallat amb ella. Que no era honest ni a la feina. Que no era l'home que ella pensava...

Marejada per les imatges que visualitzava nítidament va tancar els ulls, intentant ordenar les percepcions que l'atribolaven. Poc després sentí que arribava algú i que s'estirava al seu costat. Era la Marta, la seva millor amiga. Amb temor va buscar-li els ulls amb la seva nova mirada. El que hi havia no li va agradar gens. La Marta la trobava grossa, una dona sense personalitat i patètica en la seva adoració pel Joan...I al fons del fons dels ulls de la seva “amiga” va veure que era ella qui li prendria l' home.

Trasbalsada, amb una excusa, va marxar. Aniria a casa dels pares. El seu pare era un home molt intel·ligent i intuïtiu i, potser, trobaria l'explicació a tantes sensacions estranyes que l'estaven envaint.
Va abraçar al seu pare, i en mirar-li els ulls va quedar glaçada...hi havia un amor infinit, però també guspires de menyspreu perquè ella no havia estat prou valenta per acabar la carrera i agafar el relleu en el bufet al qual ell havia dedicat tota una vida d'esforços...
Abans que arribes la mare es va treure les ulleres. Ja no podia suportar més veritats...

L'endemà va abandonar les ulleres de sol al mateix lloc on les havia trobades.

La nostra aportació a RELATS CONJUNTS.

dimecres, 16 de maig del 2012

POETES ENTRE NOSALTRES: Marc Granell


Aquests  dies  es celebra "Barcelona  Poesia  2012".  Es reciten poemes, es fan homenatges a autors reconeguts, es viu la Poesia. Veiem que en pensa Marc Granell dels poetes...


    "ELS POETES" 


Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan ni tan sols diners
amb allò que fan.
Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.
Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra 
                       Marc Granell 

dilluns, 14 de maig del 2012

15 minuts de Glòria...

per qui la vulgui sentir! ;-D



Aquest és un tastet de "PARAULES".  Per si voleu sentir uns quants poemes meus que hi ha a youtube...

dijous, 10 de maig del 2012

*"EL ÁNGEL de la ORIENTACIÓN"

Avui la nostra companya Rosa Maria Vargas ha presentat el seu llibre "PALABRAS de ÁNGEL" un bellíssim recull dels seus poemes. Aquest n'és un.



                                                   El temor a perderte es la gracia
                                                 al encontarte.

A propósito de esto
hoy te concibo, poema,
porque en esencia eres amor
que fluye por las venas.

Paso a paso me conduces
por la senda de la vida,
y eres tú quien me eleva
y es mi alma quien te ansia.

Caminas por las arterias
de mi sangre diluida
y siento fluir por ellas
cada una de tus rimas.

Paso a paso tú me orientas
si yo me encuentro perdida,
y siento la fe del mundo,
pues tú sanas mis heridas.

A proposito de esto,
ayer te alumbré, poema,
y te respiré tan hondo
y me calaste tan cerca
que hoy ya puedo morir,
pues en mí
vive tu esencia.

              Rosa Maria Vargas
 

Detall de la portada del llibre:  Il·lustració de Miquel Vallès

dimecres, 9 de maig del 2012

aPARAULA'M: "Paraula"



Si val, no? "Paraula" és una paraula, doncs això!

He aparaulat "PARAULA" per que em sembla molt important:

.De primer "donar la PARAULA" ens compromet seriosament, si som persones honorables.
.En segon lloc, una PARAULA, tan sols una, pot encetar o destruir il·lusions, esperances, projectes, sentiments...
.I per últim perquè el mot PARAULA és fonèticament preciós.

I ara un poema que he titulat  

 PARAULES

Hi ha paraules que fan pessigolles
quan es xiuxiuegen.
Hi han paraules lleugeres, que volen,
bombolles de lletres.
Altres son molt dolces, com de xocolata
fonent-se a la llengua.

També n'hi ha de llargues
que com un tren creuen tota la llibreta.
En trobem d'estranyes, perquè son vingudes
d'alguna altra terra.
Se'n diuen de foc, que encenen passions,
paraules que cremen.

N'hi ha de saberudes, i de llamineres,
i de presumides. També de dolentes...
Si n'hi ha de paraules!  Per amar i ofendre.
Paraules que abracen o que bufetegen
Paraules per tot!

                         Glòria 
                         09-05-2012


dilluns, 7 de maig del 2012

Grans Poetes entre nosaltres: "CANÇÓ D'HELENA DES DE TROIA" Feliu Formosa

Dissabte passat, en una entrega de Premis, vaig tenir ocasió de conèixer a Feliu Formosa, em va semblar una persona senzilla i amb molta humanitat. I un gran poeta.

 

Si pogués escoltar
com s'acosta l'amant
igual que el primer dia
quan em va fer oblidar
una vida cansada.

Encara em sol tenir
més enllà d'un amor
que ha quedat enrere
com l'encís que amb el temps
s'ha fet una llegenda.

Em reneix el desig
recordant els ulls foscos
d'un jove que somia
un cos hospitalari
en un racó del port.

M'hi podria oferir
mentre un marit ofès
i un amant ressentit
fan guerra per mi
sense necessitar-me.

                Feliu Formosa
               “Cap claredat no dorm”


 Pintura F. Leighton

dissabte, 5 de maig del 2012

*"SONETO LIBRE"


Força i passió en la poesia de l'Eva, amb tota l'espontaneïtat d'un sonet lliure.



Suena afuera un pizzicato de lluvia
dentro, aún a flor de hueso, ondas concéntricas,
un nuevo velo de agua a cada noche
lava lodo de nuestra frente y perfil

Aún queda tormenta en nuestras pupilas
y tanta tierra húmeda en las manos;
la sábana y la piel huelen a leña:
el amor que hacemos deviene pan

Hay sobre la mesilla dos deseos
al pie de la cama hay las realidades
y al centro el pan que vuelve mi boca hambre

Detrás de esta lluvia otra lluvia llueve
somos su nube, su trueno, su rayo
somos su leña, ausencia, somos su hambre  
                
                               Eva Moreno i Bosch
                                ("De rima en rama")


Pintura: Salvador Dalí


dijous, 3 de maig del 2012

"DESPRESTIGIEM L'ARGENT..." de M. Aloy

Sempre brillant i sorprenent, de nou Montserrat Aloy ens ofereix la seva innovadora poesia.





Desprestigiem l'argent,
ara, en hora de dones,
mig vestides al vestidor.
Critiquen al mascle i al marit,
al pare i al cosí i al germà,
i al Govern, per permetre que tot l'any
sigui Setembre per collir allò que penja.
Torne-nos àvies i sàvies i avares,
rebaixem-nos anys, arrugues,
fem-nos pobres al banc i al mirall,
i, finalment, riguem asprament
de la nostra merescuda sort.

                        Montserrat Aloy 


Pintura "Dona al mirall"  P. Picasso

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...