"ROBA ESTESA" de Feliu Formosa

Feliu Formosa és un dels poetes actuals que més m'agraden. Sense el ressò mediàtic d'altres autors, la seva poesia, clara i acurada, arriba endins.

La roba estesa de la gent pobra,
als patis foscos i als descampats,
coneix l'angoixa dels dies grisos,
sap l´enyorança del temps gastat.

Roba cosida en nits de vetlla,
roba comprada als encants vells,
roba tenyida de color negre,
roba arreglada d'algun parent.

Roba donada per la gent rica,
roba pispada d'algun terrat,
roba perduda i retrobada,
roba heretada dels avant-nats.

Roba enterrada i ressuscitada,
roba menjada pels detergents,
roba sargida i apedaçada,
roba bufada per tots els vents.

Roba bandera de causa inútil,
roba cansada de treballar,
roba que plora sobre els qui passen,
roba que crida pels seus forats.

Als patis foscos dels barris pobres
la roba estesa va degotant,
coneix l´angoixa dels dies grisos,
sap l´enyorança del temps gastat.

                                Feliu Formosa

RARA AVIS

Buscant un ocellet per un poema de GloBos blog  he trobar aquestes estranyes mutacions, ben estrambòtiques.

Aquestes són les que m'ha fet més gracia -tot i que fan una miqueta d'angúnia-:

el perigós

 el pitdog

el pinguchien

 però n'hi ha mooooltes més! 

Clar que per mutacions estranyes de debó haurem d'esperar a veure el 
resultat de les eleccions.
                                                                              :-o

QUE JA ENS CONEIXEM...

S'acosten les eleccions -altre vegada i -copiant-m'ho d'un company de tertúlia, l'Aleix- recordem aquesta escena d'una de les pel·lícules més gracioses, irreverents i surrealistes que he vist:"Amanece que no es poco".   

Digueu-me si això no és una autoritat amb les idees clares i pèctiques. Hauríen de prendre exemple. Molta paperassa, molts mítings per escoltar el que ja sabem: forces mentires.

                                                                                  ;-)

RELATS CONJUNTS: L'encís de l'exòtic

La nostra aportació a  RELATS CONJUNTS
 

A ell mai li havia interessat viatjar, ni veure món, ni conèixer altres cultures, ni viure noves experiencies. Ho tenia ben clar. Per ell el seu món era el seu piset a Gràcia, una còmode butaca, un televisor perpètuament connectat a programes esportius i la paella del dijous al bar de la Núria. Esporàdicament algun mati de platgeta i poca cosa més.  Així era l'home més feliç del món, tot i que tenia algunes mancances en el terreny sexual per la seva apàtica forma de vida, ho anava trampejant com podia.

Quan la Núria, la del bar, va a començar a fer-li ullets i deixar caure algunes insinuacions, en absolut velades, va decidir sucumbir a l'encís de la noia, que era bufoneta,  de tracte agradable i excel·lent cuinera. Després d'un temps d'estira i arronsa i de fer-se el desmenjat finalment  a la tardor van iniciar una relació. Tot va ser una basa d'oli al principi, un hivern molt casolà i una primavera amb petites sortides a les rodalies.

Però quan s'acostava l'estiu la Núria, sempre tan tranquil·la va començar a neguitejar-se, volia de totes totes fer unes vacances amb les que poder presumir la resta de l'any davant de tota la clientela: unes vacances al Carib. Ni més ni menys. Volia conèixer països exòtics

Ell va intentar dissuadir-la de totes les maneres. Que ell és marejava.

-Pren Biodramina, li responia.

Que aquests països hi han malalties tropicals.

-Cap problema. Ens vacunarem.

Que si això val molt diners

-Per això treballem tot l'any. A demés hi trobat una oferta tirada de preu, una ganga, encara no entenc com ho poden fer tan barato!

Doncs aquí estava l'explicació.  Era tan barato perquè el vaixell on van embarcar semblava de joguina, i quan inexplicablement va  desfermar-se una tempesta de campionat, mai vista en aquelles latituds, tot se'n va anar al carai. El vaixell va fer aigües i la Núria va desaparèixer entre les onades. Pobre Núria, qui sap si la tornaria a veure, que car pagaven el seu caprici!

 I allí estava ell, esperant un miracle que el salves.  Però si ja és veia venir que un creuer tan econòmic no era de fiar! Quina obsessió per anar a l'altre punta de món si a la Costa Brava hi ha unes platges paradisíaques.

Si ell a la Barceloneta ja era feliç...    

                                                                                   

"CITES..."

Avui compartim un relat d'una companya, la Francesca. Un diàleg entre dues amigues que em va semblar molt graciós i penso que a vosaltres també us farà somriure.

 

-Hola, Maria, que tal? Vinga, vinga, explica't. Com et va anar amb la teva cita de l'altra nit?

- Doncs, noia, va ser horrible. Encara no entenc que va passar

- Però perquè? És que no et va donar ni un petó?

- Si, i tant! Em va besar tan fort que em va mossegar els llavis! Fins vaig pensar que m'anava a explotar l'implant de col·lagen. Ufff... Llavors em va acariciar la cabellera i em van saltar unes extensions que portava.

- Oh, no em diguis que va acabar la nit aquí?

-   Nooo!... Després em va prendre la cara entre les mans, fins que li vaig haver-li de demanar que no ho fes, perquè m'estava aixafant el botox, a més, no t'ho perdis, les meves pestanyes postisses se li van quedar enganxades al nas.

- I no va intentar res més? Perquè després del que expliques...

- Sí, si! volia acariciar-me les cames però el vaig frenar, perquè vaig recordar, que no havia tingut temps per depilar-me... i en tractar d'aturar-li la mà, em van saltar les ungles postisses. Després li va entrar un atac de luxúria ... Em va abraçar tan fort que gairebé se li queden les meves pròtesis de les natges a les mans, i per poc, no em rebenta els implants de silicona dels meus pits.

- Mare meva! I després què va passar?

- Doncs que es va posar a beure xampany a la meva sabata!

- Ooooh!  Què romàntic...

- Romàntic?  Per poc es mor!

- Perquè?

- Per què es va empassar el corrector del galindó que estava dins i gairebé  s'ofega.

-No m'ho puc creure! I després què va passar?

-El que no et podràs creure és el que va passar després. Increïble, increïble!

-Però que va passar?

-Doncs Que va marxar, que em va abandonar sense dir-me res. Res de res. Se'n va anar corrent ... jo no ho entenc. Em sembla que al meu fogós pretendent en realitat el que li agraden són els homes...Com si una no tingués tot el que cal tenir!

                                                                           Francesca García

JO, JURAT...

Al Teatre del Raval convida a qui vulgui ser actor per un dia. Dóna la possibilitat de ser un dels vuit membres del jurat que actuen com a tal en la representació de l'obra "Testimoni de càrrec".  

 

I jo, ahir diumenge en vaig ser una. Aquí ens teniu disposats a judicar  un crim esgarrifós. 

Una experiència diferent que vaig gaudir acompanyada d'alguns dels components de Impuls Teatre de Molins de Rei.

Val ha dir que l'obra, que penso que tots coneixeu, està molt ben representada,  els actor ho fan molt bé, però cal destacar el personatge de Sir Wilfrid que interpreta Jordi Coromina, un actoràs.

En fi, si voleu passar una bona estona ja ho sabeu. I "hasta aqui puedo leer". Ens han demanat que la recomanem, però que no expliquem el final...

 

Aquí amb la meva filla, l'artistassa, que ha sigut la presidenta del   jurat. Amb veu i vot. Poca broma!

                                                                      ;-)