Companys
de trajecte que trobem al metro, al
bus, al tren. Personatges que criden la nostra atenció, que ens conviden a
imaginar els seus pensaments. Com aquesta àvia que seu davant, sembla esgotada.
Uf, ja tinc
ganes d'arribar a casa. Estic rebentada! Sort que aquest jove tan amable m’ha
deixat seure enseguida que m’ha vist. Segur que faig cara de cansada i és que els meus nets són una preciositat, els estimo
molt, però de veritat que hi ha dies que estan insuportables.
L’Arnau és
un nen molt sensible, melindrós, que per tot plora i l’Oriol, encara que és més
petit, ja l’ha calat i se n'aprofita,
tota l’estona l’empipa, es barallen i em posen molt nerviosa. Però els dies que són amics no millora gaire
la cosa perquè s'esvaloten i, tot jugant, criden i xisclen per no res. Em fan
parar boja!
Penso que la
seva mare els té massa consentits, diu que no se'ls pot renyar ni castigar
perquè els nens no es frustrin, no es traumatitzin, no s’acomplexin i no sé
quantes coses més els hi poden passar, totes horroroses. Romanços! Que jo només
en vaig tenir un i no el vaig mimar
tant. Penso que el meu fill no hi està gaire d’acord amb aquesta manera tan permissiva d’educar-los, però o està molt enamorat o no vol ficar-se en
embolics.
I el
resultat és que se’m fa pesadíssim fer de cangur. El meu home, l’Ernest, diu
que és culpa meva, que no veu la necessitat de que hi hagi d'anar cada dia a cuidar-los, que el nostre fill es guanya molt bé la vida i ella, fent
de "personal shopper", també es treu una bona picossada pel que podrien llogar un
cangur sense cap problema, que ben bé que es gasten els quartos en viatges i capricis. Ja sé que té
raó, però em dol reconèixer que sóc incapaç d’aguantar els meus nets cinc dies
a la setmana, amb el que me'ls estimo, jo!
Potser que em
busqui una excusa, alguna activitat que només em permeti anar-hi tres cops… No ho sé. Esperaré el curs que ve, a veure si els apunten a algun
extraescolar i em deixen més lliure.
Tinc ganes
d’arribar a casa, em fan mal els peus i encara falten cinc parades…